Retorn al Xino

La Criolla. La puerta dorada del Barrio Chino
Autor: Paco Villar
Editen: Editorial Comanegra i Ajuntament de Barcelona
253 pàgines
Barcelona, 2017

El transformisme, l’homosexualitat extremada, regnaran en aquest carrer del Cid, així com el doble tall, la no integritat, la condició trencada i equívoca de les persones. L’amo de La Criolla, el qui regentava aquest local que va deixar de ser antre per convertir-se en meca, havia començat jugant brut i va acabar pitjor.

Aquell llibre anomenat Historia y leyenda del Barrio Chino (La Campana, 1966) va ser –i és– un treball sorprenent, un mapa dels locals més tètricament (i alegrement) cèlebres del que en diem habitualment el Raval, territori extramurs que va enamorar i va desesperar gent del país i estrangers. En aquest llibre, Paco Villar (Barcelona, 1961) recorria en text i fotos l’eufòria i la follia, però també la misèria, des de principis del segle xx i durant dècades. És un llibre ineludible al qual ara s’afegeix aquest retorn, amb un fil narratiu més ferri, a través del naixement i l’apogeu d’una taverna nascuda al cor d’un carrer de malviure que, amb la guerra de 1914, refinaria les seves males arts: “Mejor dicho un bar con pianola, luces eléctricas lechosas y espejos muy grandes que cubren las sábanas de la pared.”

En aquesta ressenya és impossible reflectir el poder de les imatges que desfilen per aquesta obra, algunes tan increïbles com la del cèlebre Flor de Otoño: “El personaje más enigmático de todos los que concurrieron a La Criolla […], un anarquista de acción, homosexual y cocainómano, que por las noches se maquillaba el rostro y acudía habitualmente a los bailes siniestros de la calle Cid”, o la foto de la Carmela, una noia molt bonica que seria escollida Miss Barri Xino el 1934, i que només de prop es percep –i perquè algú de la taula del costat ho adverteix al càndid burgès rendit al seu encís– que en veritat és un home.

Participants al concurs de travestits Miss Barri Xino de 1934, imatge reproduïda al llibre La Criolla. La puerta dorada del Barrio Chino.

El transformisme, l’homosexualitat extremada, regnaran en aquest carrer del Cid, així com el doble tall, la no integritat, la condició trencada i equívoca de les persones. L’amo de La Criolla, el qui regentava aquest local que va deixar de ser antre per convertir-se en meca, havia començat jugant brut i va acabar pitjor.

El Xino tanca moltes històries. Començant per la crònica de la seva penúria; tan miserable, tan dur i insà era formar-ne part, tan naturalment lúgubre. Els reservats de llits sense llençols, els nens que hi passen corrents davant de l’espectacle de les dones que es lloguen per estones, per hores.

Paco Villar és periodista de trajectòria. Què seria de nosaltres sense ell, i què hauria estat d’ell sense Francisco Madrid i el seu relat d’aquella nit en què es va atrevir a dormir en un d’aquests albergs amb cent quaranta llits tronats i milions de puces. O sense Sebastià Gash, fervent admirador d’una nena de catorze anys que ballava com una fera: “Carmencita [Carmen Amaya] se mantiene impasible y estatuaria, altiva y noble, con una nobleza racial indescriptible, hermética, ausente […] De repente, un salto. Y la gitana baila. Lo indescriptible. Alma. Alma pura. La transcripción del alma por medio del baile.” O sense Juli Vallmitjana i les seves insuperables descripcions d’un món que va explorar de veritat.

La història de la prostitució i la droga queda aquí reflectida en la seva evolució de negoci menor –el port proper, els mariners que arriben amb partides de cocaïna (la mandanga) i el seu procés d’internacionalització. Així mateix, aquelles noies que portaven els jueus polonesos són les mateixes –per la connexió amb Buenos Aires– sobre les quals un escriptor jueu argentí (César Tiempo) narraria que es llençaven des d’un balcó, portades amb en­ganys de feina i casament (i són les mateixes dones esclaves que veiem avui i de les quals no coneixem la terrible veritat).

El lector no oblidarà aquest relat de brillantors i ronya: la pobresa d’aquella Barcelona que de sobte ha de ser maca –a l’exposició de 1929–, la ingenuïtat d’una pianola mecànica i un decorat d’àngels i cels blaus. La pobra i obesa senyora Rosa que mor al seu bordell i amb l’extremunció d’un capellà que hi entra a contracor. I per això, per aquesta brillantor i aquesta ronya, tampoc no oblidarà les celebritats que hi comencen a acudir, des de Jacinto Benavente i Margarida Xirgu fins a Jean Genet, en silenci i enfonsat fins al coll.

Un relat fosc, una llegenda en dos colors. Com aquesta Flor de Otoño que de dia traficava amb explosius i de nit es pintava els llavis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>