Barcelona Metropolis

Quan arriba a casa són quarts de nou del vespre. Deixa les bosses de la fruiteria (maneta llarga amb filigrana modernista de ferro, quina porositat, quina meravella, quin clec més sonor, per tancar-la. Quin tacte) al terra de l’entrada i mira enllà. No hi ha cap entrebanc que li impedeixi veure la balconada del menjador, des d’aquest extrem del pis on hi ha el rebedor. Ni parets, ni envans, ni portes.

Tot el seu apartament i els dels seus veïns, més enllà, estesos a la vista, encenent amb les seves llums de sales d’estar i cuines el cel de Sant Pere. Embolcallant-ho tot, l’halo rosat del sol que deu pondre’s per Collserola.

Cada dia, el mateix. Ara és quan repassa el recorregut de les hores prèvies. Recorda, una a una, totes les portes que ha obert i tancat aquesta tarda i s’imagina col·locant-les una a davant de l’altra, com un contínuum de filtres que li amaguen tot el que aquest pis d’un sol espai s’entossudeix a mostrar-li. Quan va arribar al barri en quedaven més, de botigues amb portes i agafadors, poms, nanses, mànecs o manetes que s’haguessin d’obrir. Ara només en té tres al voltant de casa seva. La resta d’establiments s’obren de forma automàtica o pitjor: es deixen entreoberts sempre, com si ens fessin un favor.

No sabria dir quan va començar a fer-ho, això. Els primers cops van ser fortuïts, com sempre passa amb allò que acaba sent una addicció. S’aturava davant d’un aparador que l’atreia, decidia entrar a donar una ullada i, quan obria la porta, sempre hi havia una botiguera que es dirigia a ella. I això només li passava quan havia de fer aquell gest de girar el pom o la maneta, d’empènyer el mànec o la fusta. Et puc ajudar?, Què et poso, nena? I ella, amb el seu tímid Res, només miro, tallava la conversa però ja se li havia instal·lat una mica d’escalfor al cos, que abans d’entrar no sentia. Ara, segons el dia, allargava la conversa: preguntava pel gènere d’una peça de roba, si minvava després de la primera rentada, si aquell objecte era fet a mà i qui ho feia i on. Tot per mantenir-se en l’atmosfera que havien creat, de sobte, en aquells espais reduïts que eren les botigues que mantenien aquells poms, manetes, mànecs, nanses i tiradors.

Ella somia en murs, totxos, barandats, mampares, fins i tot. En muralles, envans i baluards i portalades. Imagina com seria entrar i sortir de les habitacions, separar els espais, les olors. Posar límits. No entén la fal·lera pels lofts immensos del Poblenou, voler pagar preus elevats pels antics tallers d’un sol espai amb ascensors de muntacàrregues, sense racons on amagar-se dels de casa ni dels de fora, ni d’una mateixa, gairebé.

Ara, a dins del seu cap i davant del finestral de la seva balconada, col·locaria totes les portes que ha travessat aquesta tarda. Les afileraria totes davant seu, en aquest únic espai sense entrebancs ni límits, si les tingués. Però no. Tota la seva vida, i, per tant, la dels altres, està exposada en aquest “un únic espai, loft, apartament” enmig de Sant Pere. “Vistes espectaculars de la plaça de Sant Agustí Vell”, destacaven. “Així no has d’estar separada dels convidats, si fas el sopar i ells són a la sala.” El que no li van dir és que els únics hostes que tindria serien els veïns que també viuen en pisos sense compartiments i que se li posen a la vista com una extensió més del seu menjador. I, és clar, la veu. A pesar de totes les portes que ha posat amb els ulls tancats. A pesar de voler habitar el pis sense haver de veure-hi. A pesar de voler arrencar-se els ulls. Veu la veïna.