Barcelona Metropolis

Seria un error pensar que no hi ha cap sistema en la disbauxa de la dispersió. Sens dubte, té formes i patrons, a més d’una lògica pròpia. Si algú diu que la dispersió no té forma, probablement vol dir que les formes urbanes que hi veu no li agraden. En el pensament de moltes persones amb mentalitat urbana, el creixement en taca d’oli és comparable al dels suburbis que, sovint, ha superat. De la mateixa manera que considerem que els suburbis —si interpretem el prefix literalment— són només una mica urbans (en el millor dels casos), la dispersió rarament es veu com a “realment” urbana.

Però la dispersió i el suburbi són animals diferents. En primer lloc, hi ha una diferència d’apreciació. A una part important de la població sembla que realment li agraden els estils de vida suburbans, i que no voldria viure al mig de la ciutat ni al mig del no-res. En canvi, sembla que ningú no es deleix per viure en un espai dispers. A més, hi ha —o potser hauria de dir hi havia— una idea clarament identificable en el concepte de suburbi, encara que no tots els desenvolupaments suburbans en siguin un reflex reeixit. De la mateixa manera que en el model original de la ciutat jardí d’Ebenezer Howard, el suburbi estava perfectament pensat per combinar els avantatges de la ciutat i del camp.

En canvi, la dispersió és urbanització sense cap idea clara. O potser és millor dir sense una idea clara. És el resultat de moltes idees diferents, l’efecte inadvertit però inevitable de centenars, milers de decisions individuals, contradictòries, de vegades fins i tot irreconciliables. És una espècie de ciutat urbana, però no tradicional; pot tenir una densitat suburbana, però és molt diferent dels paisatges residencials emblemàtics d’habitatges unifamiliars idèntics, amb gespa impecable al davant i amb garatges dobles i triples. Bàsicament, mentre els suburbis depenen de les ciutats —per feina, oci o cultura—, la dispersió no necessita una ciutat per se. Encara que soni tautològic, només necessita espai per dispersar-se, i no es tracta només del procés unidireccional de la dilució urbana, sinó que, d’acord amb l’observació predictiva de Rosenberg, també pot comportar la concentració agrícola.

Densitats cel·lulars
Les estadístiques de l’Eurostat s’abstenen d’utilitzar el terme dispersió. Com en gairebé tots els altres camps, els buròcrates europeus tenen una perspectiva independent fascinant del que podria implicar el territori urbanitzat. Per a ells comença amb el grau d’urbanització, o DEGURBA, una de les moltes sigles de la nomenclatura comuna d’unitats territorials estadístiques (que també té la seva pròpia sigla, NUTS). El classifiquen en tres categories bàsiques: densitat urbana, rural i intermèdia; aquesta última, etiquetada oficialment com a ciutat i suburbi. Si bé la forma urbana d’una ciutat difereix de la d’un suburbi, des del punt de vista estadístic tots dos són llocs de densitat intermèdia, on “menys del 50% de la població viu en cel·les rurals i menys del 50% de la població viu en centres urbans”.[6]

La cel·la és un altre exemple meravellós de separació euroburocràtica. Independentment de la topografia, la cultura i les fronteres nacionals, Europa es divideix en cel·les d’un quilòmetre quadrat, de les quals s’ha establert el grau d’urbanització. Per descomptat, no és tan senzill. La urbanitat requereix un “clúster d’alta densitat” de cel·les, amb 1.500 habitants per quilòmetre quadrat com a mínim i una població total d’almenys 50.000 habitants. De la mateixa manera, les ciutats i els suburbis requereixen cel·les d’un quilòmetre quadrat cadascuna amb un mínim de 300 persones, que sumin un total mínim de 5.000 habitants. Tot el que hi ha per sota d’aquest llindar és rural, tret que no visqui absolutament ningú en una cel·la. Per exemple, quan es tracta d’un paisatge natural, o bé d’una indústria, un port, un aeroport o qualsevol altre tipus d’infraestructura.

Seguint la lògica de les quadrícules de densitat de població, el 2021, el 38,9% dels ciutadans de la Unió Europea (UE) vivia en una ciutat gran; el 25,2%, en zones rurals, i el 35,9%, en ciutats petites i suburbis.[7]

El diagrama de Venn
Els clústers de densitat i les quadrícules són només una part de la història. Eurostat també analitza les àrees urbanes funcionals (FUA), la fusió de nuclis urbans —de 50.000 habitants o més— i les seves zones de desplaçament, que es consideren com a tals si almenys el 15% de la població es desplaça per anar a treballar. Les FUA mostren com n’és de generalitzada la urbanització europea, amb unes 800 ciutats a tota la UE on viu el 40% de la població, envoltades de nebuloses de zones de desplaçament, on resideix un altre 20%.[8]

Això no obstant, les FUA no revelen res sobre la seva forma urbana, que sovint no es pot reduir a les cel·les ternàries d’Eurostat, que són urbanes, suburbanes o rurals (o buides). Per exemple, poc més de la meitat dels Països Baixos són terres agrícoles (54%). Tanmateix, les àrees urbanes funcionals abasten aproximadament el 70% del territori del país. Això vol dir que, en un diagrama de Venn de l’ús del sòl del país, al voltant del 30% del territori neerlandès és alhora urbà o suburbà, i rural. Aquest territori de dispersió rural, que creix majoritàriament en taca d’oli, no és el camp de tranquil·litat, vida senzilla i proximitat a la natura que sovint s’ha idealitzat. Més aviat, és l’hàbitat de persones, quantitats impressionants d’animals per al consum humà i una agroindústria altament contaminant, però també activitats com ara plantes industrials, granges solars i centres de distribució.

Estira-i-arronsa
Si bé és una idea preconcebuda que l’Amèrica del Nord presenta el creixement en taca d’oli més gran, la realitat contradictòria situa Europa com a líder en aquest sentit. L’Agència Europea de Medi Ambient va concloure, a l’informe Urban Sprawl in Europe del 2006, basat en dades del projecte Monitoring Land Use Dynamics (MOLAND), que “les tendències històriques, des de mitjans de la dècada del 1950, mostren que les ciutats europees s’han expandit de mitjana un 78%, mentre que la població només ha crescut un 33%. Una conseqüència important d’aquesta tendència és que aquestes urbs s’han tornat molt menys compactes. Els densos barris annexos han estat substituïts per blocs d’apartaments independents i cases adossades i unifamiliars”.[9] L’informe continua així: “A la meitat de les zones urbanes estudiades en el projecte MOLAND, més del 90% de totes les àrees residencials construïdes després de mitjans dels cinquanta eren de baixa densitat, amb menys del 80% de la superfície coberta per edificis, carreteres i altres estructures”.[10]

Investigacions recents de Martin Behnisch, Tobias Krüger i Jochen Jaeger subratllen aquesta dispersió, en descobrir que el creixement en taca d’oli havia augmentat a escala mundial gairebé un 100% en 25 anys, des del 1990 fins al 2014. I encara més sorprenent: que “el creixement en taca d’oli a escala continental el 2014 va ser més gran a Europa que a l’Amèrica del Nord”.[11] Desglossat per regions, les parts del món que han experimentat una expansió més gran són l’Europa occidental, el sud d’Europa i el nord d’Europa. L’Amèrica del Nord és la quarta, seguida directament per l’Europa de l’Est.

Europa està cada cop més definida per una doble tendència d’estirada urbana i arronsada rural, el resultat net de la qual és un seguit de fenòmens que es desenvolupen als límits dels pobles i les ciutats, continuen als suburbis veïns, afecten la perifèria circumdant, determinen les zones periurbanes i exurbanes i transformen les terres agrícoles. És possible que aquest paisatge borrós no agradi a molta gent i que les seves formes urbanes desafiïn qualsevol categorització convencional, però, sens dubte, ha arribat per quedar-se.