Barcelona Metropolis

Francesc Escribano és un periodista amb ànima d’antropòleg. De jove va dubtar entre aquestes dues professions i, amb el pas del temps, s’ha anat quedant amb el millor de cadascuna. Del periodisme en manté l’ull crític, l’habilitat divulgativa i un olfacte envejable per connectar amb el públic. De l’antropologia ha après a escoltar sense prejudicis, amb atenció d’etnògraf i curiositat de científic. Molta gent el coneix perquè durant quatre anys va ser el director de TV3. Però no triga a confessar-me que, en una altra vida, aquesta etapa potser se la saltaria. “Havia de tenir el telèfon sempre en silenci perquè, cada cop que sonava, em fotia dels nervis!” Ara continua portant el mòbil en silenci, però la seva mirada és la d’algú ple de projectes, que viu intensament connectat amb el món.

Sí, ho tenia claríssim! L’hi deia a tothom que m’ho preguntava. No m’imaginava mai treballant a la televisió, però volia ser periodista. M’agradava molt escriure.

Sí, vaig arribar-hi superil·lusionat. Però llavors vaig començar a veure com era aquell món i em vaig decebre molt.

Perquè veia com es feien les coses… La primera feina que em van encarregar al Diari de Vilanova, on intentava fer unes pràctiques, va ser enviar-me a un concert del qual ja havien escrit la crònica! Només volien que m’assegurés que el concert realment es feia, no fos cas que publiquessin la crònica d’un concert que mai no havia existit!

Més o menys… El que vaig descobrir va ser que la meva vocació era ser antropòleg. Però tampoc no ho veia clar, perquè, com que no tenia gaires recursos… Suposo que, si hi hagués hagut més diners a casa, hauria deixat Periodisme i me n’hauria anat a estudiar Antropologia. Però, al final, aprofitant que a la universitat es vivia un moment molt lax, el que vaig fer va ser acabar Periodisme fent tots els treballs sobre temes d’antropologia. Anava a seminaris d’antropologia, llegia llibres d’antropologia sense parar… Els textos d’antropologia em flipaven.

De fet, la meva entrada al món del periodisme va ser justament per tot això de l’antropologia. En aquell moment hi havia un moviment de recuperació de la cultura popular, de les festes, del folklore… I a Vilanova era especialment potent, perquè hi havia gent com el Bienve Moya, que era un folklorista important. Es respirava molta efervescència amb aquest tema. Llavors vaig començar una col·laboració a una revista que es deia El món, fent una secció que justament consistia a escriure sobre festes i tradicions populars, intentant donar-hi un punt de sentit de l’humor.

Això va venir perquè Salvador Alsius havia tingut la idea d’incloure una secció al Telenotícies dedicada als sants del dia. I com que jo, gràcies a la secció d’El món, dominava el tema, em va venir a buscar perquè m’encarregués de fer-la. D’altra banda, els de Televisió Espanyola també em van demanar alguns reportatges sobre festes populars, que en aquell moment es veien com una cosa molt exòtica.

Mentre estudiava estava convençut que no treballaria mai ni de periodista ni a la televisió, però, al final, gràcies al rotllo antropològic, vaig arribar-hi.

Sí, vaig entrar-hi com a redactor d’informatius l’abril del 1984, que és quan va començar el Telenotícies migdia, i després vaig passar al 30 minuts. Hi havia poca gent que tingués experiència en reportatges, i com que jo n’havia fet uns quants per a Televisió Espanyola, m’hi vaig posar. Eren els primers moments de la tele, tot estava per fer.

Va ser una època collonuda! Penso que vam ser afortunats. Els primers anys del 30 minuts ens preguntàvem: “Què estem fent? Reportatges? Documentals?”. És apassionant ser en un lloc on no saps ben bé què estàs fent i on has d’intentar descobrir-ho, i fer-ho amb els altres. N’apreníem molt, mútuament. Pensa que jo tenia 25 anys. Ara seria becari. En aquell moment, en canvi, començaves ja fent reportatges… era fantàstic, això. Va ser la sort de viure una època en què els carrers encara estaven per posar.

De fet, el que va passar és tan ridícul que al llibre ni em vaig atrevir a explicar-ho!

El fet és que entre una agència de viatges d’Andorra i la delegació d’Iberia a Girona van organitzar un viatge al Brasil per als seus empleats. I llavors van venir a la tele a dir-nos que ens oferien dos bitllets per acompanyar-los i fer un reportatge sobre el seu viatge. Nosaltres vam respondre’ls que un viatge d’empresa com aquell no ens semblava un fet gaire noticiable… Però, en aquells moments, no era fàcil viatjar a llocs com el Brasil per fer-hi reportatges, així que ens preguntàvem com podíem aprofitar els bitllets que ens oferien.
Al final vam proposar als de l’agència que portessin productes locals a la colònia catalana de Rio de Janeiro, i així tindríem l’excusa per fer una peça per al “Fets i gent”, que era una secció del Telenotícies. Gràcies a això, vam assegurar-nos els dos bitllets, que jo vaig aprofitar per fer el reportatge sobre Casaldàliga, i la Dolors Genovès per entrevistar Jorge Amado i fer un reportatge sobre l’arquitectura de Brasília.

Mentre em documentava a la recerca d’un tema interessant vinculat amb el Brasil, m’apareixien moltes notícies relacionades amb ell. Vivia a la selva del Mato Grosso, que, per a mi, era un lloc mític gràcies a haver llegit les etnografies de Claude Lévi-Strauss. A més, dues de les seves nebodes treballaven a TV3. Tot va sorgir de manera natural.

No. Tenia 26 anys. Encara pensava sobretot en mi mateix. No em vaig adonar del que significaria. El que passa és que tot allò se’m va quedar molt enganxat a l’ànima. Em vaig enamorar del país, de la gent… I em vaig quedar amb moltes ganes de tornar-hi. I això he anat fent des de llavors.

De fet, gran part del que vaig fer a TV3 beu molt del que havia après estudiant Antropologia. Molts dels reportatges que fèiem al 30 minuts tenien a veure amb això, i les sèries que vam fer eren molt antropològiques.

Per a un dels programes del 30 minuts vam buscar un grup de nanos de 15 anys, que eren la primera generació nascuda després de Franco. Es tractava de fer un retrat generacional, així que vam agafar unes setanta persones a les quals fèiem les mateixes preguntes. Teníem com a assessor Salvador Cardús, que em va influir molt sobre com plantejar el projecte.
Llavors, Joan Úbeda, que era un realitzador del 30 minuts, em va dir que la BBC estava fent un programa en el qual seguien un conjunt de joves al llarg dels anys i els anaven filmant periòdicament. I d’aquí va sorgir la idea d’entrevistar aquestes mateixes persones cada set anys, que és l’estructura de Generació D.

Sí, perquè vam veure que el format d’agafar un col·lectiu de gent similar i fer-los les mateixes preguntes funcionava molt bé. Vam fer una sèrie que es va dir Ciutadans i, a partir d’aquí, en vam fer moltes altres, que sempre tenien una característica comuna: observar la normalitat de gent anònima.

Tenim la sensació que el que més diu de nosaltres és com ens comportem davant de situacions extraordinàries, però sovint el que més ens defineix és com ens comportem en la normalitat. El que fem cada dia.
La major part de les sèries que vam fer tenien molt a veure amb això: amb observar la normalitat, la quotidianitat, la gent comuna… Però situant-la en un lloc d’importància. Els dèiem: “El que tu fas és interessant”. I això, quan funciona, és molt revelador i té molta força.

Sí, això ve d’un refrany africà que em va dir Paulo Gabriel, un capellà amic de Casaldàliga. “Persones senzilles, en llocs sense importància, fent coses petites, són les que canvien el món.” Les persones que fan una feina petita, però que la fan bé, són les que marquen la diferència.

Arribes a una certa edat, dins una empresa molt gran, i quasi per decantació… és allò que vas pujant. Els de la meva generació vam ser els primers que, havent començat allà, vam arribar a manar.

Vol dir viure sota pressió. A TV3 se li demana tot. No vull renegar de res del que he fet, però són anys en què estàs tan pressionat que la pressió t’atordeix. T’estiren de totes bandes: t’estiren els polítics, t’estira l’audiència, t’estira la gent de la casa… Amb aquest nivell de pressió tan gran crec que no es pot viure. Quan feia tres o quatre anys que tenia el càrrec recordo que em vaig preguntar: “Per què collons vaig dir que sí?”.

Hi havia aquella sensació de ser una generació que havíem sortit d’allà i d’haver d’aportar alguna cosa… I també un cert autoengany de pensar: “Ara farem una televisió realment pública”. Però TV3 és massa important i les pressions són massa grans… Al final ho vaig resistir com vaig poder. Però, si hagués de tornar a escollir, no sé si escolliria el mateix!

Sí, moltes. Una de les qüestions que em feia sentir més orgullós és que TV3 no era igual que la resta de les cadenes. Apostàvem per programes diferents, que, a més, tenien èxit. Cosa que també és important, perquè, a la televisió, si no tens públic, no fas servei públic!

Sí, em sento molt implicat en aquest concepte. Hi ha gent que pensa que TV3, només pel fet de ser en català, ja ho té tot fet. I no és així. TV3 ha de ser una televisió pública, i una televisió pública ha de ser exemplar.

Doncs fer La Marató, per exemple. O programes amb nous formats o els documentals de Sense ficció en prime time. Això TV3 ho té, perquè ha anat construint un públic i hi ha apostat. I el fet que jo tingués una determinada sensibilitat va fer que en l’etapa de vuit o nou anys durant la qual vaig ser influent això es consolidés. Aquest punt diferencial és el que em fa sentir més orgullós.

Sí, perquè se’m feia difícil continuar-hi després d’haver tingut aquella responsabilitat. Sobre el paper sempre deia que volia tornar al 30 minuts. Però, a la pràctica, es feia molt difícil.
El que no volia era anar a una productora amb la qual hagués tingut tractes en tant que director de TV3. Així que me’n vaig anar a Madrid i vaig estar-hi un any treballant amb una productora on fèiem molta ficció. Després, per raons familiars, vaig haver de tornar a Barcelona. Això va coincidir amb el moment en què en Toni Soler volia crear una productora i jo em vaig afegir al projecte.

Quan escrius és perquè ho fas des de l’ànima, perquè hi ha un tema que portes al cor. Tot i que el procés d’escriptura és llarg i laboriós, també és molt gratificant. Perquè et coneixes millor… I, passant-t’ho malament, t’ho passes bé. L’últim llibre que he fet, per exemple, m’ha anat molt bé per entendre per què eren tan importants per a mi Casaldàliga i el Brasil.

No, vinc d’una cultura més periodística, d’escriure per encàrrec. Encara que l’encàrrec me’l posi jo mateix.

Són militants. En el cas de Benaiges i de Casaldàliga, militants de l’esperança. I tots tres són persones que entreguen la vida per allò en què creuen, fins al punt que dos d’ells arriben a l’extrem d’entregar la mort. És curiós, perquè Benaiges i Puig Antich, que no volien morir i que no tenien vocació de màrtirs, ho van acabar sent. I Casaldàliga, en canvi, que sí que en tenia, és el que va morir de vell. El seu amic Tomás Balduíno sempre li deia: “Déu et castigarà fent-te morir al llit!”. Es feien aquesta broma perquè estaven segurs que els matarien abans. Era com si estiguessin en una guerra i el més normal era pensar que d’allà no en sortirien vius. Així que, ja que hi eren, pensaven a donar la mort com a màxima expressió de donar la vida. En qualsevol cas, el nivell de militància, de radicalitat i d’entrega és similar en tots tres.

Em diu que no soc en absolut igual que els meus biografiats! I em diu que el que admiro d’ells és el que potser em manca a mi, no et sembla? Aquest esperit de militància, aquesta entrega, aquesta radicalitat… En el fons, els tres són uns radicals, i penses: “Hòstia, és que realment a la vida està bé ser radical!”. Vivim en un món en què la superficialitat és molt més valorada que la militància. D’algú que sigui molt militant, tendim a desconfiar-ne… Però crec que, per canviar realment les coses, cal militar.

No… Jo considero que estic sensibilitzat, però, comparat amb aquesta gent, no em puc considerar un militant… Casaldàliga deia que “no n’hi ha prou amb ser creient, també s’ha de ser creïble”. Tendim a pensar que amb creure ja n’hi ha prou, però el que ens defineix és el que fem. La clau està en el fet que, si penses d’una manera, actuïs d’aquella manera. Vivim en un món en què cal militar molt més, no només creure.

Sí, aquest viatge m’ha servit molt per veure què li està passant a l’esquerra. Veient com ha quallat el discurs de Bolsonaro, em preguntava: “Per què el missatge de la ultradreta creix tant?”. I arribes a la conclusió que, a l’esquerra, li passa una mica com als catòlics: hi ha molts creients, però pocs practicants.

És que el missatge de la ultradreta, a més d’utilitzar un vehicle molt modern, té la característica de basar-se en la destrucció, mentre que l’altre és un missatge que es basa en la construcció. Llavors, depenent del moment vital, pot apel·lar-te més un missatge o un altre. Hi ha un moment en el qual et ve més de gust sortir al carrer a fotre hòsties que no pas quedar-te a casa esperant o agafar el llarg camí de la construcció.

No t’ho sé dir… Saps què passa? Que vivim en un món en què les conviccions són molt febles, així que tot és molt volàtil. I, a més, les ofertes polítiques t’arriben pel WhatsApp, pels grups de la família… Els corrents d’opinió es van creant d’aquesta manera i acabes pensant el mateix que els teus amics. Al final, la qüestió és més emocional que racional. D’altra banda, l’ambició també acaba sent important. Ambició a vegades rima amb esperança, però, a vegades, rima amb especulació. L’ambició sovint et porta a pensar que, per millorar tu, has de trepitjar algú altre.

No. Vaig estudiar als escolapis, però els meus pares no eren religiosos… El que passa és que sempre m’ha atret molt tot el que es refereix a la religió. Suposo que també té relació amb el meu interès per l’antropologia. De totes maneres, a vegades pensem que l’espiritualitat té a veure amb qui sap què… i jo crec que l’espiritualitat té a veure amb allò de què parlàvem abans, allò que cal creure i practicar. Jo crec en moltes coses. I el que tinc clar és que aquestes creences m’han d’impulsar a moure’m, a lluitar… L’espiritualitat forma part d’això.

Sí, totalment. De fet, durant l’últim viatge, alguna gent del Partit dels Treballadors (PT) em deia que un dels problemes que havia tingut l’esquerra és que havia perdut aquesta dimensió espiritual. I és veritat que el boom del PT va anar molt lligat al naixement de la teologia de l’alliberament i tenia, sens dubte, un punt espiritual. Sembla com si, a la pràctica, sense la llum de la creença, no acabés de funcionar… En el cas de Casaldàliga això es veu molt clar. El seu discurs podria haver funcionat perfectament sense la pàtina religiosa i espiritual, però, quan li afegeixes aquesta dimensió, agafa tot un altre pes.

Ve dels esclaus africans, que no podien tenir ni or ni joies. Així que, per fer-se anells, utilitzaven un tipus de coco que hi ha al Brasil que es diu tucum. Casaldàliga, quan el van nomenar bisbe, en comptes de fer-se un anell bisbal luxós, va decidir que el seu anell de bisbe fos de tucum. I això va fer que aquest tipus d’anell esdevingués un símbol de la teologia de l’alliberament, de la causa indígena, un símbol de l’esquerra… Al Brasil molta gent el porta; aquí no té cap significat, però allà sí que vol dir moltes coses. I sempre es diu que aquest anell no te’l pots comprar, sinó que algú te l’ha de regalar.

Sí.

Mmm… A vegades sí que m’ho preguntava, però molts cops no m’atrevia a fer-ho, perquè probablement no m’hauria agradat la resposta! Cal tenir referents, però no te’ls pots aplicar al peu de la lletra.

Un dia ideal comença a Vilanova, veient el mar i gaudint de les meves netes, que són tres joies. Jo soc molt de Vilanova i ara estic en una etapa en què… com t’ho diria? El meu amic Guillem Terribas diu: “Els nets són les postres de la vida”. Doncs jo ara estic gaudint de les postres!