Les tres claus de la segregació residencial

© Rebeka Elizegi

La capacitat econòmica de les persones es plasma a la ciutat a través del fenomen de la segregació residencial. Un tret estructural, consubstancial al procés d’urbanització capitalista, que no és només el reflex de les desigualtats, sinó que contribueix a mantenir-les i reproduir-les. Els mapes de la distribució territorial de la renda mostren com la concentració de la població més vulnerable comprèn eixos metropolitans sencers.

Segregació i desigualtat
La desigualtat econòmica i social és un dels trets definidors de les societats contemporànies i, d’això, en tenim evidència cada dia. Menys atenció se sol prestar, en canvi, a la relació entre la desigualtat i la configuració de les nostres ciutats. Tanmateix, es tracta d’un factor essencial que condiciona tant l’estructura dels espais urbans com les nostres possibilitats d’utilitzar-los: l’ordenació física, els conflictes i la manera com vivim a les ciutats s’expliquen, en gran mesura, per la desigualtat i les pugnes que aquesta suscita.[1]

En efecte, les diferències entre la capacitat econòmica de les persones es plasmen a la ciutat a través del fenomen de la segregació residencial, és a dir, la tendència dels grups socials a separar-se entre si en funció de les seves possibilitats d’escollir lloc de residència.[2] Aquestes possibilitats depenen tant dels ingressos i el patrimoni de les llars, com dels preus de l’habitatge i els costos de la mobilitat. En aquest context, els que menys tenen solen acabar anant a raure en aquells barris on el parc edificat és de més mala qualitat; els dèficits urbans, més acusats, i els desplaçaments, més llargs. Per la seva banda, els que disposen de més recursos tendeixen també a concentrar-se per gaudir dels avantatges de viure entre ells i no haver de compartir l’entorn i els serveis. D’aquesta manera, la separació dels grups socials a la ciutat és el resultat tant del confinament dels pobres com de la secessió dels rics.[3]

La segregació és, doncs, un tret estructural, consubstancial al procés d’urbanització capitalista. Ara bé, no constitueix només el reflex de les desigualtats, sinó que contribueix de manera decisiva a mantenir-les i reproduir-les. Això és així perquè el nostre benestar no depèn només dels ingressos, sinó també de les característiques de l’entorn: la qualitat de l’escola en la qual ens hem educat, la facilitat d’accés als serveis, la salubritat del medi, el temps que esmercem per arribar a la feina… Els nostres ingressos determinen el lloc on vivim, i aquest condiciona el nostre benestar i les oportunitats de les quals gaudim.

Segregació i dinàmica metropolitana
La segregació és, per tant, un fenomen estructural i permanent. A Barcelona, ja era ben perceptible en les dades que Ildefons Cerdà aplegà a Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona, de l’any 1856. De llavors ençà, la segregació ha conegut una novetat decisiva: ha saltat d’escala, per esdevenir un fenomen d’abast metropolità. Les raons es troben en els corrents de fons del procés d’urbanització contemporani a Catalunya i a Espanya.[4]

Al llarg del segle XIX i bona part del XX, el procés d’urbanització es va caracteritzar per la tendència de la població i de les activitats a concentrar-se sobre el territori. Aquesta fase va arribar al seu zenit entre finals dels anys cinquanta i inicis dels setanta del segle passat. L’any 1975, les set principals àrees urbanes espanyoles —Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Sevilla, Màlaga i Saragossa— concentraven ja prop d’un terç de la població del país.

A Catalunya, aquest procés va comportar el declivi demogràfic de moltes localitats de l’interior i l’afermament de la preeminència de l’àrea barcelonina. Empeses per aquesta onada concentradora, les trames urbanes de la capital i de bona part de les localitats del seu entorn es van estendre fins a superar els límits municipals i conurbar-se entre si. Així, a mitjans dels anys setanta, Barcelona va arribar a tenir 1,75 milions d’habitants i els 27 municipis que llavors formaven part de la Corporació Metropolitana de Barcelona concentraven ja, sobre tot just un 2% de la superfície del país, prop de la meitat de la seva població.

Tanmateix, a partir d’aquell moment, la urbanització va entrar en una nova fase. Per una banda, la major integració en l’economia europea i la deslocalització de la indústria van comportar canvis radicals en l’estructura productiva i van estroncar els fluxos migratoris cap a les ciutats. Per l’altra, el desenvolupament de les infraestructures i la generalització en l’ús del vehicle privat van permetre eixamplar l’espai integrat en les àrees urbanes. Les xarxes metropolitanes de mobilitat i interdependència s’estengueren per abastar no només els municipis de la conurbació central, sinó també el conjunt del Vallès, el Maresme, el Baix Llobregat i, de manera creixent, el Garraf i l’Alt Penedès. Al mateix temps que la metròpolis s’estenia i el poblament es dispersava, el seu centre perdia habitants en termes absoluts: Barcelona n’allotjava tot just 1,5 milions el 1996.

El procés d’urbanització va conèixer encara una altra inflexió amb el tombant de segle. El cicle econòmic expansiu i la bombolla immobiliària varen atreure nous contingents migratoris cap a l’àmbit metropolità, procedents ara, en bona mesura, d’Àfrica, Amèrica o Àsia. Així, l’any 2015, la població de la regió metropolitana ja superava els cinc milions de persones. L’arribada d’aquesta nova immigració també va permetre recuperar població a la ciutat central, fins a arribar als 1,66 milions de l’actualitat. Una recuperació notable, tenint en compte que els moviments migratoris des de la ciutat cap a l’entorn metropolità no s’han pas aturat. Així, el pes de la població barcelonina nascuda dins de l’Estat espanyol ha anat davallant: si l’any 1996 els barcelonins nascuts dins les fronteres espanyoles eren 1.450.420, el 2023 són només 1.141.369. En canvi, l’influx de població nascuda a l’estranger, que ha passat de 58.385 a 519.066 persones, ha permès no només compensar les pèrdues, sinó revertir la tendència i estabilitzar la població per sobre dels 1,6 milions de persones, de les quals gairebé una de cada tres és nascuda a l’estranger.

L’evolució de la urbanització és el que explica el salt d’escala de la segregació residencial a Catalunya, que ha comportat la conformació de grans àrees urbanes interdependents, la més poblada de les quals és la regió metropolitana de Barcelona. En aquest àmbit, la mobilitat quotidiana i el mercat de l’habitatge funcionen de manera cada vegada més integrada. Així, l’especialització dels territoris en funció de la capacitat econòmica de les llars no afecta ja només carrers o barris, sinó municipis o, fins i tot, territoris més amplis.

D’aquesta manera, els mapes de la distribució territorial de la renda ens mostren com la concentració de la població més vulnerable comprèn eixos metropolitans sencers: les dues ribes del Besòs, des de Montcada fins a Sant Adrià; l’eix de la carretera de Collblanc, de l’Hospitalet de Llobregat a Esplugues i Cornellà; els marges del riu Ripoll, de Sabadell a Ripollet. També l’assentament de la població més benestant pren un caràcter supralocal: a cavall de Collserola, de Sarrià - Sant Gervasi fins a Sant Cugat; sobre l’eix de la Diagonal, de Barcelona a Sant Just Desvern; a les corones benestants que envolten algunes ciutats metropolitanes com Argentona, Cabrera i Llavaneres respecte de Mataró; Castellar del Vallès i Sant Quirze respecte de Sabadell, o Matadepera i Ullastrell respecte de Terrassa.[5]

Segregació i recursos públics
La segregació constitueix, doncs, un factor determinant en el manteniment i la reproducció de les desigualtats socials. Per això, tota política que aspiri a configurar una societat i una ciutat més justes haurà de concebre i aplicar mesures per tal de fer front a les seves causes i als seus efectes. Algunes d’aquestes mesures —com la regulació de les relacions laborals o les polítiques fiscals— hauran d’estar encaminades a reduir les desigualtats de renda. D’altres, en canvi, podran tenir un caràcter territorial específic, destinades a incidir sobre les causes i els efectes de la segregació en àmbits concrets. Entre aquestes darreres, destaquen el foment de l’accés a l’habitatge, la dotació d’equipaments i la rehabilitació de barris. Dissortadament, el desplegament d’aquestes polítiques urbanes en l’àmbit metropolità de Barcelona ha de fer front a pesades herències i limitacions.

Una política d’habitatge capaç d’incidir en l’increment accelerat dels preus i d’atenuar els problemes d’accés tindria, sens dubte, efectes molt beneficiosos en la reducció de la segregació. Tanmateix, en l’àmbit metropolità de Barcelona, la financerització del mercat immobiliari, unida a la parvitat del parc d’habitatge protegit, la dificultat de regular els preus i el baix rendiment de les reserves de sòl per a habitatge assequible, empenyen en la direcció contrària. Així, l’esforç econòmic per poder accedir a una llar no deixa de créixer, supera amb escreix els límits del que es considera suportable i esdevé un dels principals elements propulsors de la segregació residencial i urbana.[6]

La dotació d’equipaments podria contrapesar els efectes de la segregació sobre els grups més desafavorits, tot apropant-los els serveis que precisen. Es dona, però, la paradoxa que a l’àrea metropolitana de Barcelona, la ubicació territorial dels equipaments, en comptes de compensar la distribució de la renda més aviat tendeix a consolidar-la. Així, els territoris més vulnerables disposen només del 17,6% dels equipaments, mentre que les àrees més acomodades en concentren el 27,7%. La desproporció és major en el cas dels equipaments privats que no pas en el dels públics, però la distribució d’aquests darrers també tendeix a seguir la renda, en comptes de compensar-la.[7]

Finalment, les polítiques de rehabilitació de barris tenen capacitat d’incidir en les causes i els efectes de la segregació. Per una banda, en reduir les diferències de qualitat residencial entre les diverses àrees de la ciutat, poden contribuir al fet que els preus siguin menys desiguals. Per l’altra, en millorar l’espai públic, les dotacions, l’accessibilitat i l’atenció social als barris més desafavorits, milloren les condicions de vida i les oportunitats de la població més vulnerable. L’àmbit metropolità de Barcelona compta amb una llarga experiència en aquest camp, en què destaca la Llei de barris de Catalunya (2004-2010) i el Pla de Barris de Barcelona (iniciat l’any 2016). Ara bé, aquestes iniciatives topen en l’actualitat amb una imponent barrera: la desigualtat dels recursos amb què compten els municipis. La segregació ha esdevingut un fenomen d’abast metropolità, però —abrogada sense recanvi efectiu la Llei de barris del 2004— els municipis han de seguir fent-hi front amb recursos propis.

De fet, les mancances i les desigualtats de recursos municipals condicionen la possibilitat d’emprendre tant les polítiques de rehabilitació, com les d’habitatge i equipaments. Com hem vist, a la metròpoli barcelonina, el territori es troba creixentment integrat i la segregació ha esdevingut un fenomen supralocal. Aquesta realitat es combina amb un altre element: la fragmentació administrativa de l’àmbit metropolità i la inexistència de mecanismes efectius de consolidació fiscal entre els municipis que en formen part.

Així, es dona la paradoxa que, per mor dels preus, la població més desafavorida es concentra als municipis més mal dotats de serveis, que són també els que disposen d’una base fiscal més reduïda i compten amb menys recursos per càpita. Si, deixant a part Barcelona, es classifiquen els 163 municipis de la regió metropolitana d’acord amb els ingressos per càpita de què disposen els seus ajuntaments, s’observa l’estreta correlació entre vulnerabilitat i manca de recursos: els municipis pertanyents al quartil més baix d’ingressos concentren el 76,6% de la població resident a les seccions censals més vulnerables. Vulnerabilitat social i manca de recursos municipals van agafades de la mà.[8]

A l’àmbit metropolità barceloní, la segregació planteja amb tota cruesa, doncs, dos dels reptes principals als quals ha de fer front la ciutat contemporània: l’existència de destacades desigualtats socials i territorials i la necessitat de dotar-se de polítiques, instruments i recursos públics per tal de governar la metròpolis en termes d’eficiència, sostenibilitat i equitat. Ambdues qüestions són estretament interdependents: no hi haurà governança metropolitana justa sense la voluntat de reduir les desigualtats, i no serà possible reduir les desigualtats sense dotar-se d’instruments efectius de governança metropolitana.


[1] Secchi, B. La città dei ricchi e la città dei poveri. Laterza, Bari, 2013.

[2] Van Ham, M., Tammaru, T., Ubarevičienė, R. i Janssen, H. (ed.). Urban Socio-Economic Segregation and Income Inequality. A Global Perspective. Springer International Publishing, Cham, 2021.

[3] Blanco, I. i Nel·lo, O. (ed.). Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña. Tirant lo Blanch, València, 2018.

[4] López-Gay, A. “Cap a un patró territorial complex de la mobilitat residencial. El cas de la Regió Metropolitana de Barcelona”. Papers: Revista de Sociologia, 102(4). 2017.
Nel·lo, O. i López, J (ed.), Giner, S. i Homs, O. (dir.). “El procés d’urbanització”. Raó de Catalunya. La societat catalana al segle xxi. Institut d’Estudis Catalans / Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2016.

[5] Blanco, I. i Nel·lo, O. Barrios y crisisCrisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña. Tirant lo Blanch, València, 2018.

[6] Bosch, J. L’accés a l’habitatge a la regió metropolitana de Barcelona. Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, 2021.

[7] Cruz, H., Blanco, I., Gomà, R., Antón, F. i Porcel, S. “Densidad institucional, organización ciudadana y vulnerabilidad urbana”.

Nel·lo, O. Efecto barrio. Segregación residencial, desigualdad social y políticas urbanas en las grandes ciudades ibéricas. Tirant lo Blanch, València, 2021.

[8] Checa, J., Donat, C. i Nel·lo, O. “Segregación residencial y recursos municipales en la región metropolitana de Barcelona”.

Blanco I. i Gomà, R. (ed.). ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad. Tirant lo Blanch, València, 2022.

Publicacions recomanades

  • Efecto barrio. Segregación residencial, desigualdad social y políticas urbanas en las grandes ciudades ibéricas Oriol Nel·lo (ed.) Tirant lo Blanch, 2021
  • Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña Ismael Blanco i Oriol Nel·lo (ed.) Tirant lo Blanch, 2018
  • La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadanaDíaz & Pons Editores, 2015

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis