El futur serà suburbà

Il·lustració ©Rebeka Elizegi

La suburbanització dels Estats Units, que ha estat continuada des de la fi de la Segona Guerra Mundial, s’ha accelerat novament amb la pandèmia de la covid, fins al punt que ciutats i suburbis s'estan intercanviant els papers. Característiques que generalment s'associaven a les zones urbanes, com la complexitat i la diversitat, s’han traslladat a les suburbanes, que han perdut la seva uniformitat i experimenten canvis constants.

Tenint en compte les tendències passades i actuals, és probable que la suburbanització continuï essent la forma d’urbanització dominant als Estats Units. Tot i que les estadístiques actuals indiquen que el 55% dels nord-americans viuen en suburbis, podríem dir amb gran seguretat que aquesta xifra no inclou l’elevat nombre d’habitants de les zones pràcticament suburbanes de les regions metropolitanes i de les zones rurals no incorporades.[1] Si aquest és el cas, quin significat té, de cara al futur, l’ampli historial d’atacs als suburbis en general, a l’habitatge suburbà, al procés de suburbanització i a les persones que hi viuen? I, encara més important, com podem fer que el fenomen suburbà s’entengui de maneres noves i més productives? Per què hauríem de fer-ho? En primer lloc, perquè els atacs incessants als suburbis han fracassat estrepitosament en l’intent d’aturar el flux de nord-americans que marxen als afores. Com han revelat les dades censals, la recent pandèmia de la covid ha provocat un èxode impressionant cap a fora de les grans ciutats, que han experimentat una davallada de població important. A més, tots aquells que n’han marxat, generalment a suburbis del voltant, eren els residents amb salaris més alts; és a dir, els que tenien més opcions per triar una ubicació.

Aquest moviment només ha estat el darrer episodi d’un augment de la suburbanització que ha tingut lloc de manera continuada des que va acabar la Segona Guerra Mundial. Durant les darreres dècades, els planificadors urbanístics, adoptant polítiques en favor de les ciutats compactes, han intentat controlar el creixement extensiu, però els residents han continuat votant amb els peus. Altres indicadors, com ara la davallada en la construcció d’oficines urbanes des del 2000, palesen la importància econòmica decreixent dels centres urbans. Avui dia, tot i el ressorgiment parcial d’un moviment poblacional cap a les ciutats, les activitats econòmiques que s’havien concentrat als districtes centrals de negocis (central business district, CBD) continuen caient.[2]

Aquests canvis econòmics, socials i espacials suggereixen que cal reavaluar algunes de les nostres suposicions més bàsiques pel que fa a les definicions de les zones urbanes, suburbanes i rurals. En molts aspectes, aquestes categories accepten el desenvolupament urbà del segle xix com a normatiu. Aquest model es va resumir amb la representació de l’Escola de Chicago, que il·lustrava el centre de la ciutat envoltat de cercles concèntrics amb una densitat decreixent, que representaven les zones urbanes, seguides de les zones residencials suburbanes, establertes dins de l’espai buit del rerepaís rural. Això no obstant, a finals del segle xx, aquestes distincions van deixar de descriure la condició urbana dels Estats Units. En canvi, a les costes oriental i occidental, hi ha un seguit de colònies que s’han fusionat en una megalòpolis, com una mena de zona contínua de desenvolupament urbà. Per exemple, BosWash, la regió costanera que s’estén des de Maine fins a la frontera de Virgínia, conté una barreja intricada de zones densament urbanitzades, zones menys denses, algunes terres de cultiu i terres salvatges protegides. Hi ha conurbacions similars a Califòrnia, com ara SoCal, que s’estén des de la frontera mexicana fins a Santa Barbara.

La gran inversió
En aquesta condició espacial complexa, quin paper hi tenen els suburbis? Molts observadors contemporanis suggereixen que les ciutats i els suburbis s’han intercanviat els papers, ja que característiques que generalment s’associaven a les zones urbanes ara es troben principalment a les suburbanes. N’he estat testimoni com a resident de la zona de la badia de San Francisco; és possible que l’exemple no sigui del tot representatiu, però el desenvolupament que ha experimentat recentment s’alinea amb les tendències nacionals. En la dècada del 1950, San Francisco era la primera ciutat de la regió, una posició que ha ocupat des de la febre de l’or de mitjan segle xx. Durant els darrers 50 anys, però, la seva economia urbana s’ha vist eclipsada per l’arribada de les revolucions electrònica i informàtica als suburbis del sud. A Palo Alto, Menlo Park, Mountain View i altres localitats suburbanes que es van fer populars sota el nom de Silicon Valley, la innovació contínua ha donat lloc al districte d’alta tecnologia més dinàmic del món. Darrere hi van assessories jurídiques, inversors de capital de risc i bancs, que han omplert un paisatge d’escassa densitat de parcs d’oficines, centres comercials i zones suburbanes. L’emergència de Silicon Valley com una força econòmica global ha posat de manifest que els districtes econòmics amb gratacels d’alta densitat ja no són un requisit per triomfar econòmicament. De fet, les seus de quatre de les cinc firmes nord-americanes valorades en més d’un bilió de dòlars es troben en suburbis.[3]

Els centres de treball suburbans també han transformat els patrons de consum, i atrauen una gran varietat de serveis, com ara hotels, balnearis i establiments de restauració. Resulta interessant que hi hagi més restaurants amb tres estrelles Michelin a la perifèria que al centre de San Francisco.[4] La recent enfonsada del comerç al detall a San Francisco, amb la fugida de centres comercials, grans magatzems i botigues especialitzades del districte comercial del centre, només és el dramàtic punt final de dècades de decadència.[5] Per contra, els centres comercials suburbans prosperen i, per tant, el que es proclamava com “la mort del centre comercial” només és aplicable a les zones més pobres. Als centres comercials populars, com l’Stanford Shopping Center de Palo Alto o el Westfield Valley Fair de Santa Clara, es poden fer compres a botigues com Gucci o Hermès, o visitar els únics outlets de la zona de la badia de cadenes populars com Eataly o Din Tai Fung. Als centres comercials Santana Row de Santa Clara o Bay Street d’Emeryville, fins i tot es pot viure un estil de vida “urbà” en un apartament sobre el centre comercial.

De manera semblant, San Francisco, igual que moltes ciutats nord-americanes, abans era un lloc distingidament divers, un gresol que atreia immigrants d’arreu del país i del món. Els seus barris diversos acollien rics i pobres, fins i tot de moltes minories ètniques. En canvi, les zones suburbanes del nord, el sud i l’est eren principalment poblades per blancs. Tanmateix, el 2020 es va fer palès que la situació s’havia capgirat. La imatge clàssica de la metròpolis nord-americana posterior a la Segona Guerra Mundial —ciutats diverses envoltades de suburbis de blancs— s’havia invertit. La població negra de San Francisco, que era del 13% cinquanta anys enrere, ara frega el 5%, com a resultat de la “lluita negra” pels suburbis distants del comtat de Contra Costa.

Cada cop més, els nous immigrants optaven per instal·lar-se directament als suburbis, i evitaven els concorreguts barris xinesos i els enclavaments ètnics. El lloc més divers de la zona de la badia és la localitat suburbana de Fremont, llar de 134 nacionalitats diferents, inclosa la comunitat afganesa més gran fora de l’Afganistan. La diversitat es continua escampant cap als afores; el grup ètnic més recent és a la zona de Tri-Valley, a 65 quilòmetres de San Francisco. La contractació en empreses properes ha atret la concentració més gran d’amerindis de la nació. A mesura que els suburbis es diversifiquen, els nous residents hi introdueixen les seves cultures. Una gran varietat de restaurants, supermercats i llocs de culte i vacances han esdevingut característiques de la vida suburbana. La cadena asiàtica de supermercats 99 Ranch, fundada per un immigrant taiwanès, és actualment un clàssic suburbà a tot Califòrnia. No tan sols els immigrants, sinó també membres de subcultures sexuals i culturals que abans havien trobat refugi en barris urbans, ara trien els suburbis. Un noticiari recent va presentar una parella gai d’edat avançada que rebutjava l’icònic gayborhood (barri gai) del districte de Castro en benefici de la comunitat de jubilats de Rossmore de la localitat suburbana de Walnut Creek, que considerava més tolerant i acollidora.[6]

Replantejament del suburbi
Reconèixer aquesta situació diferent significa reconsiderar les opinions anteriors sobre els suburbis. Tot i que sovint s’han caracteritzat per la monotonia, el tret que els defineix ara podria ser, de fet, la diferència. En el conegut binomi urbà-rural, la naturalesa de cada categoria és clara: les ciutats són denses, amb edificis alts i centres identificables, mentre que les zones rurals són poc poblades i agrícoles. Atès que hi ha suburbis en molts punts entre aquests dos extrems, la quantitat de variants pot ser infinita. Aquestes diferències es poden produir per l’estructura del govern nord-americà, que permet que àrees suburbanes s’incorporin com a localitats independents, en lloc d’annexar-se a ciutats més grans o que aquestes les absorbeixin. Aquest procés ha generat grans desigualtats pel que fa a la mida, la ubicació, la demografia, la història i la forma física. La zona de la badia de San Francisco així ho confirma. Els seus suburbis poden ser rics o pobres. Atherton és la localitat més rica de tot el país, mentre que altres llocs com Bay Point tenen índexs de pobresa considerables. Poden ser lluny o a prop de la ciutat. Els suburbis més allunyats de la zona de la badia s’estenen 110 quilòmetres terra endins des de San Francisco, a la regió agrícola de Central Valley. Poden ser enormes o diminuts. A la zona de la badia, les mides van des de Fremont, amb 233 quilòmetres quadrats, fins a Belvedere, amb poc més de 2,5 quilòmetres quadrats.

A més, els suburbis canvien constantment. Alguns continuen essent majoritàriament blancs, mentre que d’altres són predominantment llatins, asiàtics, negres o una combinació de molts altres grups racials. Tanmateix, aquesta demografia pot canviar fàcilment. L’impuls inicial rere la incorporació suburbana tenia l’objectiu, mitjançant la zonificació i restriccions diverses, d’evitar els canvis incontrolables que redefineixen contínuament els barris urbans nord-americans. Això no obstant, aquesta estratègia només ha tingut èxit en un grapat de suburbis elitistes que han pogut mantenir la seva forma original. Fins i tot en aquests, però, la forma física intacta pot emmascarar una transformació social i cultural important. A San Marino, el suburbi més ric de Los Angeles, els asiàtics benestants estan desbancant els residents blancs adinerats. La majoria dels suburbis han sofert canvis significatius, sovint de manera contradictòria i, de vegades, paradoxal. A les extensions d’habitatges de postguerra, on les files de cases idèntiques han encarnat la monotonia de la producció en sèrie, les cases originals han esdevingut del tot irreconeixibles a causa de la cultura extensiva de la remodelació. El canvi també pot ser parcial. En localitats antigament tranquil·les del comtat de Contra Costa, els centres corporatius atrauen actualment milers de persones que hi treballen, mentre que els seus frondosos carrers residencials romanen essencialment intactes.

Potser la multiplicitat i la diversitat de suburbis són algunes de les raons que han generat tanta incomprensió. Sovint els comentaristes ho posen tot al mateix sac. Així, els historiadors que estudiaven els suburbis del segle xx es basaven en els característics nuclis de classe mitjana-alta, i ignoraven les nombroses colònies que creixien al voltant de les indústries suburbanes i la gran quantitat de suburbis autoconstruïts. De manera semblant, la imatge de Levittown encara ressona com a representació de tots els suburbis, en lloc de ser el producte d’un moment històric únic, provocat per la manca d’habitatges durant la postguerra i per l’índex més alt de formació de famílies en la història dels Estats Units. El problema, de fet, és que la realitat dels suburbis és massa diversa i complexa per resumir-la en aquestes imatges singulars. Les zones suburbanes també han funcionat com a tests socials de Rorschach en els quals es projecten problemes més grossos. En la dècada del 1950, van assenyalar preocupacions sobre la conformitat, excel·lentment expressades a la cançó Little Boxes, de Malvina Reynolds. En la dècada del 1980, les McMansions (produïdes en massa) exemplificaven la cobdícia corporativa i l’excés de mal gust. Avui, als suburbis se’ls titlla normalment de criminals mediambientals, tot i que, de fet, els estudis no han pogut determinar si són més sostenibles per al medi ambient les ciutats disperses o les ciutats compactes.[7]

Redisseny del suburbi
Els suburbis creixeran més, però la pregunta sobre com ho faran continua sense resposta. La seva complexitat fa difícil oferir respostes senzilles. A diferència de les ciutats, els espais suburbans han atret, des de fa ben poc, l’atenció d’arquitectes, dissenyadors urbans, paisatgistes, artistes i ambientalistes. Això no obstant, els seus projectes ofereixen solucions genèriques que romanen obstinadament lligades a les antigues imatges dels carrers principals de petites localitats. A diferència de l’espai urbà, construït i molt limitat, l’espai suburbà ofereix opcions molt més flexibles. Els propietaris d’habitatges ja estan afegint una densitat invisible en convertir les seves cases unifamiliars en allotjaments de diverses unitats. Les unitats d’habitatge accessòries (ADU) es poden acoblar fàcilment en cases grans, garatges, soterranis i patis interiors per allotjar moltes circumstàncies socials diferents, des de famílies multigeneracionals fins a llogaters per obtenir ingressos o, fins i tot, coallotjament.

Les grans quantitats d’espais oberts, tant públics com privats, es poden redissenyar en resposta a imperatius i solucions de caràcter ecològic. Els paviments permeables, els estancs de retenció i altres mètodes naturals de tractament de l’aigua poden fer servir carrers i aparcaments per controlar les inundacions i la sequera. Els patis poden ser espais de cultiu o boscos. La resilvestració pot restablir la biodiversitat i recuperar el paisatge. Els residents suburbans sempre han fet servir les seves cases amb finalitats econòmiques, tant a l’hora de vendre articles de segona mà com per instal·lar-hi oficines domèstiques i empreses amb seu a la llar. A causa de les darreres tendències de treball remot, els límits entre la feina i la llar, entre l’entorn residencial i el comercial, es poden descompondre encara més. A més, la mobilitat està canviant dràsticament. La micromobilitat —patinets elèctrics, monopatins i bicicletes— afavoreix l’accés sense la necessitat de conduir. A banda de reduir les emissions i els gasos amb efecte d’hivernacle, els vehicles elèctrics de tota mena i els cotxes sense conductor també poden ser una font d’energia.

Aquests canvis no són mers pensaments delerosos, sinó pràctiques reals als suburbis de tot Nord-amèrica, que a mesura que s’expandeixen poden fomentar una nova mena d’urbanisme. Com que ja no estan subordinats als espais ni als ideals dels centres urbans, es poden basar en les realitats de les formes socials i espacials descentralitzades. La materialització d’aquests canvis exigirà accions polítiques, el suport del govern i una reforma de la normativa. L’obstacle més gran per a la transformació suburbana és, però, el sistema persistent de caràcter marcadament urbà. Si ampliem la nostra percepció de l’urbanisme per incloure colònies extensives de baixa densitat, podem començar a imaginar nous espais molt diversos basats en el pragmatisme i la invenció locals. D’aquesta manera, no naixerà un únic urbanisme, sinó molts.[8]

Article originalment escrit per al catàleg de l´exposició “Subúrbia. La construcció del somni americà”, que es presenta al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), fins al 8 de setembre del 2024.


[3]Microsoft, Amazon, Facebook i Google.

[4]The Michelin Guide to California, 510. Michelin Travel Partner, Nanterre, 2019.

[7Per esmentar-ne alguns:

Neuman, M. “The Compact City Fallacy”. Journal of Planning Education and Research, 25, 11-26. 2005.

Bouwman, M. E.Changing Mobility Patterns in a Compact City: Environmental Impacts”. Compact Cities and Sustainable Urban Development: A Critical Assessment of Policies and Plans from an International Perspective, editat per G. de Roo i D. Miller. Ashgate, Aldershot (Regne Unit), 2000.

Gordon, P. i Richardson, H. “Are Compact Cities a Desirable Planning Goal?. Journal of the American Planning Association, 63(1), 95-106. 1997.

Gugger, H. i Kerschbaumer, G. “The Compact City: Sustainable or Just Sustaining the Economy?”. Holcim Forum, The Economic Performance of Sustainable Construction, 147-189. 2020.

[8]Wall, A. “Sprawl is Dead: Long Live the Low-Intensity City.” Infinite Suburbia, editat per A. Berger, J. Kotkin i C. Barderas Guzmán. Princeton Architectural Press, New York, 2017.

Publicacions recomanades

  • Urbanization in China (Critical Concepts in Urban Studies)Marco Cenzatti i Margaret Crawford (editors) Routledge, 2017
  • Everyday UrbanismJohn Leighton Chase, Margaret Crawford i John Kaliski (editors) The Monacelli Press, 2008
  • Building the Workingman’s Paradise: The History of American Company Towns Verso Books, 1996

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis