Les fonts Wallace, entre el romanticisme i el màrqueting

Foto: Albert Armengol

Un dels dos exemplars de font Wallace que queden a l’espai públic de Barcelona, el situat davant del cinema Comèdia, a la cantonada de la Gran Via i el passeig de Gràcia, perfectament restaurat i en servei.
Foto: Albert Armengol

Les transformacions en l’abastament d’aigua produïdes a Barcelona durant la segona meitat del segle XIX, una època d’espectacular expansió urbana, van comportar que proliferessin a l’espai públic les fonts per beure. En aquest context es van incorporar al patrimoni de la ciutat les fonts de tipus Wallace, unes peces esculturals de ferro colat característiques de París.

Barcelona és percentualment la ciutat amb més fonts per beure d’Europa, amb una densitat de poc més d’una font per cada mil habitants i un total aproximat de 1.650 unitats. Deixem a banda les fonts amb finalitat ornamental, les que no tenen la funció d’apaivagar la set del vianant. L’elevat nombre de fonts es deu principalment a les dificultats sorgides a finals del segle XIX i principis del XX per establir un sistema d’abastament d’aigua als habitatges unificat, eficient i econòmic.

Històricament, la construcció de cada nova infraestructura associada a l’abastament d’aigua ha anat seguida sempre de la inauguració d’un nou grup de fonts. Així, per exemple, durant el segle xiv es va formalitzar una de les primeres xarxes de fonts públiques amb l’arribada de l’aigua captada de les deus i les mines de Collserola. Les fonts situades a les places de Sant Miquel i del Blat, ara desaparegudes, eren les més cèntriques i importants. D’aquesta època són també les tres fonts més antigues que es troben encara en funcionament i ús: la de Santa Anna (1356), a la confluència del carrer de Cucurulla amb l’avinguda del Portal de l’Àngel; la de Sant Just (1367), situada a la plaça del mateix nom, i la de Santa Maria (1403), davant per davant de la basílica de Santa Maria del Mar.

Foto: Pérez de Rozas / AFB

La font de Santa Eulàlia de la plaça del Pedró, en una imatge dels últims anys cinquanta o primers seixanta del segle passat.
Foto: Pérez de Rozas / AFB

Una segona tongada important de fonts s’incorpora a la ciutat amb la inauguració de l’aqüeducte de Montcada, l’any 1826. En total se’n van construir sis, totes elles singulars. La primera, a la plaça del Pedró, està dedicada a la patrona de la ciutat, santa Eulàlia; és un antic monument que es va reconvertir en font i com a tal es va inaugurar el dia d’aquesta santa (12 de febrer) del mateix any, per celebrar l’arribada de les primeres aigües. La segona està dedicada a Hèrcules, fundador mitològic de la ciutat; situada al carrer Nou de la Rambla, es va inaugurar uns mesos després, el setembre. En van seguir d’altres al carrer de la Cadena, la plaça de Sant Pere, la Barceloneta i l’andana de la Marina. Actualment només se’n conserven les dues primeres.

La revolució de l’aigua

Durant la segona meitat del segle XIX es va iniciar un període de grans expectatives sobre el creixement de la ciutat i, en conseqüència, de la despesa d’aigua, fet que va propiciar transformacions relacionades amb l’abastament. Aprovat el pla de l’Eixample, s’enderroquen la Ciutadella construïda per Felip V i gran part de les muralles, i paral·lelament es produeix un important augment de població.

L’aqüeducte de Montcada, inaugurat el 1826, com queda dit, era una infraestructura imprescindible que permetia preveure una certa estabilitat en el proveïment i escometre amb confiança les reformes urbanístiques aprovades. D’altra banda, es va produir tot un seguit d’avenços tècnics relacionats amb la hidràulica que, sumats als nous sistemes d’organització empresarial, convertirien l’aigua en un producte més del mercat capitalista. D’aquesta manera es va impulsar el sorgiment d’un entorn de negoci característic de la Revolució Industrial.

Empresaris i emprenedors relacionats amb el món de l’aigua participen d’un clima eufòric basant-se en la previsió del creixement urbà que comportarà el desenvolupament de l’Eixample. Construccions modernes i noves formes d’higiene i confort domèstic fan esperar un gran increment del consum d’aigua als habitatges; l’aigua serà necessària també per al reg i la neteja dels nous carrers, parcs i jardins i altres espais urbans, on també caldrà construir més fonts, i a tot això s’hi afegirà la creació de moderns serveis i equipaments municipals amb uns alts requeriments d’aigua, com mercats, escorxadors, servei de bombers, etc.

No podem oblidar, a més, que encara falten alguns anys per a l’arribada de l’electricitat com a principal font energètica i, de moment, la instal·lació de qualsevol nova factoria industrial o l’ampliació i millora de les existents es basa en la tecnologia del vapor. La indústria encara no s’ha acabat de desplaçar a les poblacions de l’entorn, i els recintes fabrils de Ciutat Vella i del barri de Sant Pere, grans consumidors d’aigua, són encara molt actius. En definitiva, el negoci de l’aigua afronta l’avenir amb unes perspectives excel·lents, i això fa que s’hi apuntin capitals de noves empreses i societats que aspiren a convertir-se en proveïdores de la ciutat.

De la Companyia d’Aigües a l’SGAB

A partir de la dècada de 1870, a causa de la seva manifesta incapacitat financera i de la subordinació als poders estatals i als propietaris urbans, l’Ajuntament no va poder modificar les infraestructures de captació i distribució al ritme que la ciutat necessitava, i va deixar espai suficient perquè un gran nombre de societats, algunes amb capacitat per abastir a penes unes poques illes de l’Eixample, engeguessin ambiciosos projectes. El fenomen es va fer extensiu als pobles del Pla de Barcelona, aleshores encara no annexionats a la capital.

D’altra banda, una nova llei d’aigües promulgada el 1879 ratificava i donava confiança empresarial a una pràctica ja prou estesa, la d’obtenir beneficis de l’explotació privada de concessions hidrològiques per al subministrament de poblacions.

Fins aleshores les fonts de Barcelona sempre havien estat abastides per aigua de titularitat pública. L’aparició de nous operadors va posar fi a aquesta situació; però, malgrat tot, les fonts van continuar donant un servei gratuït als ciutadans gràcies als acords i convenis establerts entre l’Ajuntament i les diferents empreses concessionàries.

El 1867 es produeixen dos fets destacats en la modernització de l’abastament d’aigua: l’inici de la construcció de la Torre de les Aigües de l’associació de propietaris d’aigua de l’Eixample i la constitució de la Companyia d’Aigües de Barcelona (CAB).

Foto: Vicente Zambrano

Un detall de la Torre de les Aigües de l’Eixample.
Foto: Vicente Zambrano

Als pocs anys de la seva fundació, la CAB ja va ser capaç de proveir d’aigua la vila de Gràcia, la zona central de l’Eixample i Ciutat Vella. “Explotava una concessió d’aigües subterrànies a Argentona i Dosrius, i les feia arribar a Barcelona mitjançant un aqüeducte tancat fins a un dipòsit situat al Guinardó [...], tot oferint per primera vegada a Espanya modalitats de contractes de servei amb comptador”,1 una innovació que permetia pagar d’acord amb el consum.

Foto: Vicente Zambrano

La Torre de les Aigües de l’Eixample, construïda a partir de 1867 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres i l’enginyer Antoni Darder a l’interior de l’illa situada entre els carrers de Roger de Llúria, Bruc, Consell de Cent i Diputació. Avui dia forma part d’un jardí públic.
Foto: Vicente Zambrano

Aquesta gran activitat empresarial de les dècades de 1860 i 1870 va dur el que alguns autors han definit com la revolució de l’aigua.2 Cada societat volia aportar millores en el subministrament i colonitzar, amb la seva xarxa d’abastament, com més territori millor. Tan sols un parell de dècades després, l’eufòria va anar declinant. La demanda no va ser tan alta com s’esperava i la competència entre societats es va fer ferotge, mentre que les inversions necessàries per a les infraestructures de captació i les xarxes de distribució quedaven fora de l’abast de la majoria dels nous agents. Això va facilitar la fusió d’un gran nombre de petites subministradores i va causar l’absorció o la fallida de moltes altres. La concentració empresarial va ser ràpida i total, fins a l’extrem que el 1896, per exemple, el servei d’abastament de l’Eixample ja estava en mans de la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB), la nova societat de capital francès sorgida de la liquidació de la CAB.

Duplicació de la xarxa d’abastament

A partir d’aquest moment es consolida una doble xarxa d’abastament. D’una banda, la de la SGAB –hi havia altres empreses, però d’àmbit urbà molt localitzat–, que porta l’aigua a través de l’aqüeducte de Dosrius fins al Guinardó, i a partir d’aquí la distribueix a mitja ciutat, i d’altra banda, la xarxa pública que, des de les mines de Collserola i mitjançant l’anomenat aqüeducte Baix de Montcada, continua abastint un altre sector, bàsicament Ciutat Vella i la Barceloneta.

Aquesta xarxa municipal estava destinada, en principi, a satisfer serveis públics, com les fonts dels nous terrenys urbanitzats, el reg, els urinaris públics, la neteja, els mercats i el clavegueram desenvolupat segons el projecte de Pere Garcia Faria –que requeria un flux continu d’aigua per funcionar adequadament–, sempre que aquests serveis es trobessin a l’àrea d’influència de distribució de l’aqüeducte Baix de Montcada; fora d’aquests límits, l’Ajuntament es veia obligat a adquirir l’aigua a les empreses privades. Com destaca Manel Martín a Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929), “les diferències en el servei municipal eren tanmateix reveladores de la tecnificació d’una i altra xarxa de captació, conducció i distribució”. Les fonts municipals no tenien aixeta, eren de raig continu, “fruit d’un sistema d’abastament basat en la conducció per aigua rodada”, per gravetat, “i amb una mancança quasi absoluta d’elements de control de la distribució: sense dipòsits adients i sense mecanismes de regulació de la pressió”.

La xarxa pública mantindrà durant molts anys aquestes deficiències, malgrat que els governs municipals liberals d’alguns períodes es preocupin de millorar-la. La situació de duplicitat va generar una rivalitat entre l’operador municipal i l’empresarial, però fictícia en bona mesura, ja que, de fet, la dependència de l’abastament privat era notable.

En aquest context de la doble xarxa i d’una certa competència entre l’SGAB i l’Ajuntament és quan apareixen als carrers de Barcelona les fonts Wallace.

Art de carrer: fonts i fanals

Les tres dècades finals del segle XIX també constitueixen un període de molta activitat pel que fa a la instal·lació de fonts. Ja hem mencionat que, per una banda, calia dotar el nou Eixample de les fonts públiques necessàries, i per altra banda, proveir determinats espais emblemàtics amb elements de mobiliari urbà singular, en el marc del programa de millora i embelliment de la ciutat. Les fonts van constituir, juntament amb l’enllumenat, una part d’aquests elements urbans elevats a la categoria d’art que encara conservem avui dia.

Foto: Frederic Balell / AFB

La font de Canaletes el 1908.
Foto: Frederic Balell / AFB

Com a exemple de fanals singulars esmentem els del passeig de Gràcia, els de l’avinguda de Gaudí –procedents de la cruïlla del mateix passeig de Gràcia i la Diagonal–, els de la plaça Reial o els del passeig de Lluís Companys. D’aquesta època són també les fonts de ferro colat amb una columna coronada per una atzavara i les que va fer l’arquitecte municipal Pere Falqués (1850-1916) per a la plaça de Sant Pere i la rambla de Canaletes. Aquesta última, que amb els anys esdevindria la font emblemàtica de Barcelona, sintetitza dos elements bàsics dels serveis públics municipals, la distribució de l’aigua i l’enllumenat, representats per les quatre aixetes i els fanals que coronen la columna.

El ferro ja s’havia imposat a tot Europa com a element estructural de la construcció, i ara adquireix, a més, un paper important en la normalització i la modernització del paisatge urbà. El ferro colat és el material escollit per al nou mobiliari dels carrers, com a exponent de la tecnologia del moment i símbol de modernitat. No és estrany, doncs, que sigui també el material escollit per a les fonts de la majoria de les ciutats europees, incloent-hi Barcelona.

Foto: Albert Armengol

Base de la font situada al capdavall de la Rambla. S’hi aprecia el nom de l’empresa subministradora –la Societat General d’Aigües de Barcelona–, l’escut de la ciutat i la llegenda “agua tomada directamente del contador”. A l’esquerra, la pileta en forma de petxina que es va afegir a la font original, amb una canella i una aixeta de botó –avui inutilitzats–, per poder-hi beure amb més comodidat i higiene.
Foto: Albert Armengol

Els models de font instal·lats a Barcelona més coneguts i populars són fruit d’aquesta tendència i dels procediments iniciats amb la industrialització del segle XIX, que es basaven en la fabricació seriada i modular.

L’arribada a Barcelona: filantropia o màrqueting?

La font Wallace s’insereix també en aquest context d’ordenació dels serveis i de dotació de mobiliari a l’àmbit urbà. Es tracta d’un model fabricat per la prestigiosa foneria francesa de la Val d’Osne, al departament de l’Alt Marne, al nord-est de França.

La versió més estesa sobre el seu origen explica que el 1872 Sir Richard Wallace (1818-1890), filantrop milionari anglès, va encarregar a l’escultor francès Charles Auguste Lebourg (1829-1906) el disseny de diferents fonts per alleujar els problemes d’abastament i distribució d’aigua que patia la ciutat de París.

Richard Wallace era un personatge molt ben considerat en el món artístic i del col·leccionisme d’art. Durant la guerra franco-prusiana de 1870-71 es va distingir a París per la seva activitat filantròpica: va finançar un hospital, va repartir queviures i va atendre els militars ferits durant el setge dels prussians. Entre altres fets, s’explica que també va crear un cos d’ambulàncies, el qual va pagar de la seva pròpia butxaca.

Sembla que, minvada de recursos, la capital francesa tenia molts problemes per garantir la distribució d’aigua i que als llocs on arribava es feia pagar a un preu inassumible per gran part de la població. Segons relata una crònica publicada el 1921 a la revista Hojas Selectas, “passejant un dia per París, i trobant-se assedegat, pensà Wallace en els desafortunats que no podien, com ell, satisfer necessitat tan urgent en algun establiment apropiat; i així naixeren les fonts d’aigua potable que porten el seu nom.”3 Wallace va donar una cinquantena de fonts a París i a la ciutat nord-irlandesa de Lisburn. Se’n van fer tres models diferents: el gran –el més comú i de més èxit–, un de petit i un per aplacar a la paret.

Foto: Albert Armengol / Arxiu ARCA

Part superior de la font de la Rambla de Santa Mònica, reproduïda a la dreta en una vinyeta satírica de L’Esquella de la Torratxa de 1892. S’hi aprecien els esforços del nen per abastar l’aigua del raig que brollava de l’interior de la cúpula.
Fotos: Albert Armengol / Arxiu ARCA

Commocionat pels efectes de la postguerra, Wallace va concebre també que el model més gran i elegant servís com a símbol de la germanor dels habitants del vell continent. Es va proposar “crear una cadena d’amistat entre els pobles, les anelles de la qual serien representades per aquestes fonts”,4 i amb aquest objectiu va encarregar centenars d’exemplars per regalar a les principals ciutats europees. El disseny va gaudir de força èxit, fet que va propiciar que amb els anys el fabricant les comercialitzés i distribuís a moltes altres ciutats i països del món. Segons aquesta mateixa versió, difosa per diversos autors, va ser Wallace directament qui en va regalar a Barcelona dotze unitats amb motiu de l’Exposició Universal de 1888.5

En canvi, la informació que presentem aquí gairebé en exclusiva, fruit de la recerca que hem dut a terme en arxius i publicacions, suggereix que les fonts van arribar a Barcelona per iniciativa del grup inversor francès que el 1882 va fundar a París la Société Générale des Eaux de Barcelone, coneguda aquí com la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB). La nova empresa gestora del subministrament podria haver estat, doncs, la promotora i introductora d’aquest model de font com a reclam publicitari i amb un interès purament comercial, amb total independència de les intencions originàries de Richard Wallace. Hi ha detalls que ho corroboren o que, com a mínim, posen en dubte la versió llegendària i romàntica més estesa.

Fins al moment no s’ha localitzat cap document ni es tenen notícies de cap acte protocol·lari de recepció de les fonts per part de l’Ajuntament, ni hi ha constància ni cap registre als llibres d’Actes Municipals des de 1884 fins a 1890 on es faci menció de les fonts. Tampoc no tenim constància que cap publicació ni diari recollís la notícia de la recepció ni la instal·lació d’aquestes dotze fonts suposadament regalades a la ciutat. Una situació estranya, ja que un fet així hauria estat un esdeveniment ciutadà de rellevància.

D’altra banda, també és estrany que Wallace, amb els seus bons desitjos de fraternitat entre els pobles i les nacions europees, no fes aquesta donació a la capital del país, Madrid, o com a mínim de manera compartida a les dues ciutats més importants d’Espanya.

Exemplars personalitzats

Cal afegir també que els originals que es conserven a Barcelona, a diferència dels d’altres ciutats, estan personalitzats amb l’escut local i una inscripció al·lusiva a l’empresa subministradora. Com ja hem explicat més amunt, durant els darrers anys del segle XIX es va consolidar una xarxa dual d’abastament, la de titularitat municipal i la privada. Aquesta darrera, tot i la seva aparició recent, ja estava gairebé en exclusiva en mans de l’SGAB. Que poc delicat hauria resultat per part de Wallace fer un regal a una ciutat i posar-hi el nom de l’empresa que en aquell moment feia la competència a l’Ajuntament en el subministrament d’aigua!

Per sota de l’escut i la inscripció, que apareixen repetits en dos laterals de la font, es veu un altre text que, tot i que ara pugui semblar banal, no ho era al seu moment: “Agua tomada directamente del contador”. Barcelona va arrossegar al llarg del segle diversos episodis de malalties infeccioses, alguns dels quals es van atribuir a la contaminació de l’aigua.6 La informació que es donava en aquestes fonts, situades en llocs estratègics, que l’aigua no provenia de dipòsits, sinó d’un comptador –cosa que oferia més garanties sanitàries–, es pot interpretar com una operació de màrqueting de l’SGAB.

Des del punt de vista dels tècnics i responsables polítics municipals i, fins i tot, de l’acceptació popular, també cal destacar que, a finals del segle XIX i principis del XX, el model Wallace era la gran novetat en fonts urbanes, la font de moda arribada de París, on la companyia tenia la seu. La capital francesa era aleshores la ciutat més important d’Europa i Barcelona s’hi emmirallava; durant molts anys tot allò que provenia de París tenia l’èxit assegurat entre nosaltres.

Sobre la data de la seva implantació no hem trobat cap dada concreta, però sí una vinyeta satírica de L’Esquella de la Torratxa del 30 de setembre de 1892 sobre la instal·lació recent d’una de les fonts a la Rambla. A més de quedar clara la intenció de criticar el subministrament privat d’aigua, el to d’aparent sorpresa del text que acompanya la vinyeta fa pensar que aquest exemplar podria ser el primer que es va veure als carrers de la ciutat. En qualsevol cas, és indubtable que almenys una font, aquesta, no va arribar per a l’Exposició Universal de 1888.

Notes

1. Martín Pascual, Manel. “La revolució de l’aigua”. A Guardia, M. (editor). La revolució de l’aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2011. Pàg. 70.

2. Amb aquest nom el Museu d’Història de Barcelona va organitzar una exposició al Saló del Tinell l’any 2011.

3. Vicente Cascante, I. “Fuentes públicas urbanas, pozos y cisternas en los distintos países”. Hojas Selectas. Barcelona, 1912. Núm. 121, pàg. 806-814.

4. Conillera i Vives, P. L’aigua de Montcada. L’abastament municipal d’aigua a Barcelona. Mil anys d’història, a “Descobrir el medi urbà”, núm. 8. Barcelona: Institut d’Ecologia Urbana de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 1991.

5. Diversos autors han recollit aquesta versió. Pere Voltes, al llibre Historia del abastecimiento de agua de Barcelona, de 1967, és la referència trobada més antiga.

6. Respecte d’aquest tema es pot consultar el cap. III, “Insalubritat urbana i necessitat d’aigua als anys vuitanta”, de Martín Pascual, J.M., a Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929). Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2007.

Jordi Díaz Callejo

Enginyer. Màster en Patrimoni Cultural

2 comentaris a “Les fonts Wallace, entre el romanticisme i el màrqueting

  1. Les necessitats de les persones, els avenços tecnològics, la prestació del servei de l’aigua des dels àmbits públic i privat, la ciutat de Barcelona en el context de les ciutats europees, màrqueting,… Estem davant d’una visió de la quotidianitat històrica o actual?. Preciós article ben documentat i escrit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>