Bengalins, armenis i hondurenys, els altres immigrants

Foto: Dani Codina

Abdullah al Mamun (Shafiq), propietari de la taverna Galiza i secretari organitzador de l’Associació Cultural i Humanitària de Bangladesh, fotografiat a l’establiment d’un paisà, a la frontera dels barris del Raval i Sant Antoni.
Foto: Dani Codina

Exceptuant els xinesos i els italians, el volum d’immigrants a Barcelona s’ha estabilitzat, i molta gent –coincidint amb la recessió i l’encariment de la vida– ha optat per canviar de municipi o tornar a casa. En aquesta conjuntura s’han fet més visibles nacionalitats fins ara poc representades com els bengalins, els armenis o els hondurenys.

“Recordo que al principi érem trenta-cinc. Avui som quatre mil”. Quan el 1985 Nabinul Haque va arribar a Barcelona amb vint-i-dos anys i es va posar a servir cafès a l’antic cinema Catalunya –on actu⁠alment hi ha el centre comercial El Triangle–, ja n’havia estat sis treballant a França i Alemanya. Han hagut de transcórrer tres dècades més perquè milers de bengalins de Dacca –d’on és ell–, de Chittagong (a l’est) i de Sylhet (al nord-est rural), hagin decidit seguir el seu exemple: posar rumb cap a Barcelona i, una vegada establerts i amb garanties de poder-s’hi quedar, dur-hi la dona i els fills. El seu fill, que va ser aprenent de cocteler a Miami, és qui va animar-lo a vendre’s el súper que tenia al Paral·lel i obrir al costat el restaurant lounge Ébano, que fusiona cuina índia i mediterrània. Altres compatriotes han mirat també d’adaptar-se als gustos culinaris de la població autòctona, com Abdullah al Mamun (Shafiq), propietari de la taverna Galiza, en la carta de la qual no figuren ni el danbauk –arròs amb curri i pollastre– ni les llenties vermelles (masoor dal).

Abdullah exerceix de secretari organitzador de l’Associació Cultural i Humanitària de Bangladesh, que busca estrènyer els vincles amb Catalunya. Un diumenge d’abril ho posa en pràctica a la plaça dels Àngels, on té lloc el Pohela Boishakh –el seu Any Nou–, que aplega centenars de nadius que canten, ballen i ofereixen a veïns i passavolants productes tradicionals. No menys acolorides són les activitats que organitza l’Associació de Dones de Bangladesh a Catalunya, que permeten conèixer de prop algunes tradicions marcades al calendari com el Pitha Utshob, amb què es dona la benvinguda a l’hivern; o la commemoració, el 26 de març, de la independència (Shadhinôta Dibôs). Per a Mehetal Haque, presidenta de l’entitat i dona de Nabinul, són ocasions per demostrar que no són “tan tancats com sembla”.

La voluntat d’integrar-se a la societat catalana no està renyida amb la defensa de la cultura pròpia, i és per això que els divendres i els dissabtes s’ensenya a petits i joves el bangla a l’Escola Pia Sant Antoni. Aquest idioma mil·lenari, el sisè més parlat del món, ocupa un espai destacat als llibres d’història. El 21 de febrer de 1952 milers de persones es manifestaven a la capital, Dacca, en favor dels drets lingüístics del seu poble, i el Pakistan –que des de la partició de l’Índia controlava el territori i havia imposat l’urdú com a única llengua oficial– va respondre amb una matança. Aquest dia, declarat per la Unesco Dia Internacional de la Llengua Materna, els bangladeshians de Barcelona surten novament al carrer per fer memòria, dipositar algun present al monument que es col·loca davant del MACBA i corejar plegats al compàs d’uns harmòniums l’Amar sonar bangla, l’himne nacional amb lletra del poeta Rabindranath Tagore.

No cal saber llegir el bangla per distingir-ne l’escriptura. És mirant el rètol dels comerços com s’esbrina on resideixen la majoria de bengalins. Recomano accedir a la barriada del Pedró, al Raval, pel carrer de la Cera i fer l’experiment: el basar Aalif, el bar Bangla Spice, les cases de queviures Malik i Naba Express (sí, hi diu “productos de Pilipinas [sic] y Thailandia”)… En un establiment del carrer de la Botella s’envien diners i es recarreguen mòbils, i altres botigues de conveniència dels voltants despatxen fins a la matinada. Els musulmans sunnites naturals de Bangladesh acudeixen diàriament a la mesquita Shah Jalal Jame del carrer de la Riereta, on molts homes duen posada la gorra típica (tupi). Les seves mullers, que resen per separat, hi van –si hi van– els diumenges, cobertes de cos sencer amb un shalwar kameez. El temps restant, els uns i les altres vesteixen, al contrari dels pakistanesos, indumentària occidental.

En zones més transitades, com la ronda de Sant Pau, els negocis es dirigeixen més als turistes. A La Alhambra, el Diamante i el Kalab Ghar ofereixen especialitats turques i paelles. I a la rambla del Raval, tot i que pugui sorprendre, l’Istanbul Kebab, el Fragua Grill, l’italià Toscana i La Reina del Raval són d’amos bangladeshians. Les millors crítiques se les endú, però, el Tandoori Nights del carrer de les Carretes, potser perquè la cuina hindú que s’hi elabora els resulta, als cuiners bengalins, força més familiar que els durum o la truita de patates.

Els fills de la diàspora

Si hi ha hagut un indret maltractat per la història, aquest és l’empetitida Armènia, envaïda pels romans, bizantins, perses, otomans i russos. Privada d’un accés al mar i amb una economia depauperada, els seus habitants han protagonitzat una de les diàspores més grans de l’era moderna. Es calcula que vuit milions d’armenis viuen fora d’Armènia; a Barcelona, uns pocs milers. Aquí, molts han trobat un baló d’oxigen per refer-se econòmicament i prosperar professionalment. És el cas de Babken Karaxjan, a qui és freqüent veure en bancs de la via Júlia jugant a cartes amb altres paisans. Són persones que van venir soles a finals dels noranta i que ho han passat força malament, assumint feines dures, i alguns d’ells, fins i tot, dormint al carrer. Amb les reformes legislatives posteriors molts van obtenir papers; la seva situació va millorar i van poder portar les famílies.

Foto: Dani Codina

Els germans Frunz i Tigran Manukyan regenten una botiga de fotografia i informàtica al passeig de Verdum.
Foto: Dani Codina

Martik Matinyan, de quaranta-sis anys i amb dues carreres, vivia a Sant Petersburg i ni es va plantejar regressar a la seva terra: “Un país rodejat per països musulmans on els aliments s’havien de transportar per avió no podia fer res més que esfondrar-se”, relata. Li agradaven Barcelona i el Barça, i va voler provar sort com a empresari de la construcció i li va anar prou bé fins que va ensopegar amb la crisi. Ara és l’encarregat d’un local de paintball làser i, quan pot, dona un cop de mà als seus conciutadans. Va esperonar els germans Frunz i Tigran Manukyan perquè fessin rutllar de nou una botiga de fotografia del passeig de Verdum, més orientada darrerament a la informàtica. Al davant s’hi ha traslladat el club de lluita olímpica Hayastan, on el campió d’Europa de grecoromana Movses Karapetyan i el seu fill ensenyen un esport tan popular a la república caucàsica com els escacs.

Abans que cap altra nació, l’any 301, Armènia va declarar el cristianisme religió oficial i va fundar la seva pròpia església. Malgrat que els residents a Barcelona professen aquesta fe, no la practiquen amb assiduïtat i només alguns es limiten a anar un cop al mes a la missa que es fa per a ells a la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels. Altres dates assenyalades són el 21 de setembre –Dia de la Independència–, en què l’Associació Cultural Armènia de Barcelona programa actes lúdics, i sobretot el 24 d’abril, quan es recorda el genocidi perpetrat pels turcs el 1915 amb concentracions al centre i ofrenes a la creu de pedra (khachkar) erigida el 2009 a l’avinguda de l’Estadi, a Montjuïc.

Foto: Dani Codina

Al barri de Porta, al districte de Nou Barris, Erik Melik-Stepanyan regeix l’Ararat, un establiment especialitzat en productes alimentaris armenis.
Foto: Dani Codina

Aquella tragèdia és “una ferida no tancada”, assegura Sarkis Hakobyan, de l’Associació d’Armènia a Catalunya, amb seu a Santa Coloma, “i perviu a les cases, on es transmet als fills perquè comprenguin la importància de preservar la seva identitat”. Els pares d’Erik Melik-Stepanyan i la seva germana Elina els criden l’atenció si els senten conversar en espanyol. “Ho entenem –admet ella–, perquè, si no parlem en armeni, les pròximes generacions no el sabran.” Erik té vint anys i regeix un establiment del barri de Porta, Ararat, amb prestatgeries plenes de vins i salses armènies, verdures en conserva i envinagrats amb què s’elaboren les tolma –fulles de parra o de col enrotllades i farcides amb carn de xai picada– i el contundent khaix, una sopa que té com a ingredient principal les peülles de vaca cuites. No gaire lluny, una mare i una filla armènies de Tjumen (Rússia) regenten una tenda a Vilapicina, URSS-CCCP, que en part s’abasteix amb productes de Nagorno Karabakh –d’on la família es originària– i confitures, cerveses i conyac d’Erevan.

Fugint d’un ambient malsà

“No tot el que diuen d’allà és cert”, em comenta Jorge Irias al cap de res de presentar-nos. “Però gairebé”, afegeix. Jorge és el responsable de la multitudinària festa que es munta a finals d’estiu al Poble Espanyol i que reuneix milers de catrachos (hondurenys), que celebren plegats el Dia de la Independència.

Molt menys concorreguda, però igualment significativa, és la processó que es fa cada 3 de febrer al Poble-sec en honor de la verge de Suyapa. De la seu de l’Associació Cultural Social d’Art Culinari d’Hondures i Amics a Catalunya, al carrer de Murillo, en surt a coll la figura en una desfilada litúrgica que recorre alguns carrers i que acaba al Centre Cívic El Sortidor. És just en aquest equipament on els dissabtes més d’un centenar d’hondurenyes i quatre homes comptats aprenen català. És el col·lectiu forà que més s’apunta als cursos del Centre de Normalització Lingüística.

Dels vuit mil hondurenys censats a Barcelona, un 72,6 % són dones. Elles –molt més formades– són les primeres a voler allunyar-se d’aquell ambient malsà que es respira a Hondures, amb alts índexs d’absentisme escolar, i on les bandes i els narcos campen a plaer, segresten, extorsionen i assassinen. El 2016 es van registrar 5.150 homicidis (4.680 víctimes van ser homes); els departaments de Cortés i Atlántida –d’on és Jorge– es van endur la palma. Ell va venir el 1984, en plena febre preolímpica, quan a Hondures el problema era la contra (la guerrilla contrarrevolucionària nicaragüenca, que hi tenia la base). “Jo era pèrit mercantil –informa–; mai no havia tocat un totxo.” Passades tres dècades, segueix impermeabilitzant terrats i reformant cuines, banys i façanes. “Des que soc a Barcelona –explica– hi han vingut tres-cents familiars.” Així, gràcies a l’efecte crida, és com ha crescut aquesta comunitat, la més nombrosa entre les estrangeres en set dels tretze barris del districte de Nou Barris i la que més demandes de refugi sol·licita, peticions que acostumen a concedir-se en sis mesos.

Foto: Dani Codina

L’hondureny Wilson Hernández i la seva dona equatoriana regenten un supermercat amb molta oferta de productes llatinoamericans al barri de Verdum.
Foto: Dani Codina

En una cafeteria del carrer Almansa, al barri de Verdum, on venen espumillas –un dolç tradicional d’Hondures–, he conegut Gabriela Padilla, de tan sols vint-i-cinc anys, que es dedica a netejar pisos perquè a Tegucigalpa, on ha deixat la mare i el fill, li resultava impossible trobar una feina. “No em dona per portar-los aquí”, confessa resignada. Una mica més amunt, Wilson Hernández i la seva dona equatoriana tenen una adrogueria amb molt gènere de procedència hondurenya: des de camotes (un tipus de moniato) i patastillos (un tubèrcul semblant a la patata), fins a semitas –una delícia ensucrada–, tabletas de coco, frijoles liquats, blat de moro en pols i vinagre de pinya. Ell treballava en una empresa tèxtil de San Pedro Sula –la capital industrial– i es va afartar que l’assaltessin els divendres, el dia que els empleats cobraven.

A la barra de Zona Hondureña, a la Prosperitat, Gerson Miguel Hernández, que sobreviu fent tota mena de “trabajillos”, reconeix que s’ho haurà de pensar dues i tres vegades abans de tornar al seu país. “Quan t’informen que t’han matat aquest o aquell amic, se te’n passen les ganes.” El propietari del restaurant, Adelmo Trejo, va estar tres cops a punt de perdre la vida. “I saps per què? Per un telèfon mòbil” (diu cel·lular, tal com se’ls coneix a Hondures). M’ho conta mentre la dona, Carla Cortés, prepara baleadas, catrachitas i carne asada per als comensals que, mentre esperen els plats, prenen un refresc de tamarinde.

Segons Jorge, molts centreamericans proven d’entrar als Estats Units, però els deporten en avions sencers, i quan això passa, Europa és l’única alternativa. Són hondurenys de Tegucigalpa, de la industrial San Pedro Sula, d’Olancho… N’hi ha de pell blanca i rossos (de Santa Bárbara), negres garífunas (de La Ceiba), lencas (de Lempira) o misquitos (del cap Gracias a Dios). I tots, sense excloure ningú, comparteixen un mateix anhel amb la resta d’immigrants que han contribuït a transformar la nostra ciutat: sentir seva Barcelona.

Marc Piquer

Periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>