Periodisme gris

Periodisme gris. Jaume Fabre

Periodistes, malgrat tot. La dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona (1939-1966)
Autor: Jaume Fabre
Edita: Ajuntament de Barcelona
409 pàgines
Barcelona, 2017

Fabre és un dels periodistes que millor coneixen la seva ciutat. La seva tesi doctoral sobre la Barcelona de 1939 és esplèndida i va fer un paper determinant en la salvaguarda de la memòria del seu gremi. El seu nou llibre, que fuig de condemnes morals, torna al món periodístic de la postguerra.

D’uns anys ençà, un dels canvis més atractius de la historiografia de la cultura catalana ha estat el redescobriment de l’edat d’or del nostre periodisme. Ja siguin simposis o reedicions, antologies o exposicions, el millor periodisme escrit a la premsa catalana entre la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil espanyola ha entrat al cànon. Els motius d’aquesta reconsideració són múltiples: l’interès per la llengua viva que els autors van usar a cròniques i reportatges, la clarividència de les seves anàlisis polítiques o la llibertat amb la qual van contemplar la seva realitat més immediata. Però aquest món, que també corre el perill de ser idealitzat, es va esbotzar amb la victòria franquista, que el va convertir gairebé només en pols.

I a partir d’aleshores, què? Després d’un assassinat –el de Josep Maria Planes–, l’exili, la clausura de capçaleres i la imposició de la censura i un control autoritari de la professió i la informació, què? Un afusellat: Francisco Carrasco de la Rubia. Repressió, coerció i depuració. A finals de 1939 les noves plantilles dels diaris estaven formades. Aquest nou món tèrbol, estret i submís, però a la fi el nou món del periodisme local, és aquell que Jaume Fabre (Barcelona, 1948) ha reconstruït a l’interessantíssim Periodistes, malgrat tot, una obra que és fruit d’una recerca de tota una vida, prologada per l’historiador Borja de Riquer i que està salpebrada amb alguns moments de confessió autobiogràfica del mateix autor.

Periodisme gris. Jaume FabreVeterà professional de la premsa, Fabre és un dels periodistes que millor coneixen la seva ciutat. Va ser coautor amb el seu germà gran –Josep Maria Huertas Claveria– de la monografia clàssica sobre els barris, la seva tesi doctoral sobre la Barcelona de 1939 és esplèndida i va fer un paper determinant en la salvaguarda de la memòria del seu gremi (a través de la direcció de la revista Capçalera i sobretot amb l’estudi de 1996 Periodistes uniformats: diaris barcelonins dels anys 40). El seu nou llibre, que fuig de condemnes morals (“no és fàcil jutjar les conductes humanes ni les seves conseqüències fora del context del moment en què les van adoptar”), torna al món periodístic de la postguerra.

Més que la condemna o reivindicació d’alguns personatges o l’anàlisi dels textos paradigmàtics (que en part es fa al final, explicant alguns temes que van servir com a succedanis per incrustar una catalanitat banal en pàgines impreses o ones radiofòniques), allò que Fabre sobretot explica de manera amena i metòdica és com la professió –periodistes, fotoperiodistes, ninotaires…– es va rearticular en aquelles circumstàncies tan miserables. A través de desenes de breus biografies (de figures devorades per l’oblit, meselles o pintoresques, o de qui només ens sona el nom, com Sempronio, Manuel del Arco o María Luz Morales) i de la descripció de les associacions, legislacions o escoles de periodistes, traça un mapa d’un temps gris fet amb paraules i imatges –també amb imatges, hi insisteixo. Perquè un dels atractius de l’edició és la plasmació visual d’una recerca sistemàtica a l’hemeroteca, que permet certificar tot sovint que allò que era una llegenda urbana a les redaccions (val per a una aparent nota de societat menor) partia d’una realitat impresa un dia determinat.

Els fils que el llibre estira són múltiples. N’hi ha un que nua gairebé tota la reconstrucció. Fabre descobreix els lligams del nou periodisme precisament amb un temps passat situat als marges de l’edat d’or: el del personal de mitjans carques, lerrouxistes o conservadors, secundaris al món d’ahir, però que van ocupar els llocs de comandament quan el franquisme va crear la seva realitat que ho pretenia controlar tot. Potser allò més valuós de Periodistes, malgrat tot és descobrir com es va produir el relleu d’aquelles velles generacions i, a través d’algunes poques plataformes –potser El Correo Catalán més que cap altra–, es van crear les condicions per a l’aparició de l’edat de plata d’aquesta història: la dels joves compromesos a qui els tocaria explicar la Transició.

Jordi Amat

Filòleg i investigador de la Universitat de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>