El mètode montalbanià de mirar Barcelona

El llibre que Manuel Vázquez Montalbán va publicar el 1987 i que ara tenim reeditat en castellà i traduït al català i a l’anglès, seria el llibre ideal, ja que es pot llegir i alhora recórrer com si es tractés d’una ciutat.

<i>Barcelones</i>. Manuel Vázquez MontalbánBarcelones
Autor: M. Vázquez Montalbán
Edita: Ajuntament de Barcelona
358 pàgines
Barcelona, 2018

En tots els llibres, tant si són de ficció com d’assaig o de poesia, sempre hi ha un centre de gravetat. Aquesta és la qüestió que es planteja a qualsevol ressenyador. Desconec si aquesta llei (si ho és) està enunciada enlloc, però la meva llarga experiència en aquest ofici m’ho indica com un precepte indefugible. Et preguntes: sobre quina idea, o idees, pivota el llibre que llegeixo? No n’hi ha cap sense un o diferents centres de gravetat. Igual els passa a les ciutats. Per això, quan visitem una ciutat desconeguda, primer busquem el centre. Una ciutat també podria ser vista o “llegida” com un llibre. I generalment, per orientar-nos en una que desconeixem, carreguem una guia; un llibre, en resum.

D’alguna manera, Barcelones, el llibre que Manuel Vázquez Montalbán va publicar el 1987 i que ara tenim reeditat en castellà i traduït al català i a l’anglès, seria el llibre ideal, ja que es pot llegir i alhora recórrer com si es tractés d’una ciutat. Estic gairebé segur que a l’autor no se li va escapar aquesta simbiosi entre llibre i ciutat, aquest recorregut que permet al lector no solament passar pàgines, sinó també recórrer carrers, barris, places, monuments i persones. I palpar, com es palpa intuïtivament quan es camina per la nostra ciutat, les capes que la conformen, les seves arqueologies diverses, les seves superfícies contigües.

Invoco la paraula “arqueologia” amb el mateix sentit amb què la fa servir Manuel Vázquez Montalbán, i em ve a esment el sintagma “prospecció arqueològica superficial”. Aquest tipus d’arqueologia fa referència a un model de recerca, que, més que al fons del que s’ha estudiat (les excavacions), se situa en la superfície, com si s’observés des d’un avió (que també), fent que d’aquesta nova manera de mirar una extensió complexa, un paisatge (que sempre és alguna cosa més que un simple escenari), se n’obtinguin uns resultats més rics i inesperats.

Doncs bé, el primer que descobreixes a Barcelones és que no és el típic llibre que ens parla d’una ciutat articulat històricament. No és un llibre d’història sinó memòria, que és una cosa molt diferent. Barcelones no funciona per fites cronològiques; és una deconstrucció de Barcelona, com no podia ser d’una altra manera, tenint en compte la intel·ligència eminentment deconstructivista que sempre va instrumentar Vázquez Montalbán per analitzar la realitat. O més ben dit, les realitats. No hi ha possibilitat d’analitzar amb garanties, ni morals ni sociològiques, cap paisatge humà si no registra les contradiccions que el conformen. Això és exactament deconstruir. I és així com opera la intel·ligència de l’autor d’El pianista.

Barcelones funciona mitjançant conceptes i perspectives. Cadascun és un capítol, organització que no té res a veure amb un desplegament històric, encara que sí historicista. Enumerem aquests conceptes, que alhora esdevenen perspectives i viceversa: “Des dels turons”, “Les ciutats submergides”, “L’home lliure a la ciutat lliure”, “La Ben plantada”, “La ciutat ocupada” i “Mil·lenni”. Llegit, el llibre no amaga una mena d’estructura sincrònica, encara que al final el que s’imposa, amb una evident necessitat metodològica, són les diacronies i superestructures sobre les quals s’assenta tot el text. Barcelona és una cruïlla de gruix i superfície. El primer és en la segona; no n’hi ha prou amb excavar, sinó que també cal sobrevolar-ne el sòl, elevar-se sobre els seus sostres. És una llei que possiblement exigeix tot estudi d’una ciutat. Tampoc no s’ha de defugir la formació marxista de Vázquez Montalbán. És per això que abans he parlat de deconstrucció; és a dir, el mètode que permet sorprendre les contradiccions que conté tota realitat, tant si és social com urbanística o arquitectònica.

Posant-nos una mica més solemnes, també diria que Barcelones és un tractat no solament sobre Barcelona, sinó també de com escriure sobre una ciutat amb una llarga història com la nostra. Hi ha altres maneres de fer aquesta història? És clar, si llegim, per exemple, el també no menys canònic Barcelona, de Robert Hughes, hi trobarem una filosofia molt relacionada amb l’exercici habitual del seu autor, i una manera de comprometre’s amb la ciutat que va conèixer i de la qual es va enamorar, però sense perdre mai de vista el seu ofici com a crític d’art en la interpretació de “la seva” Barcelona.

Rellegir Barcelones avui ens pot suposar encara fer-ho amb la mateixa admiració de la primera vegada. Aquella prosa, com programada per restituir a la memòria dels barcelonins la intrahistòria enganxada a les parets, la infàmia històrica, la humiliació propinada als seus habitants, alternada amb els breus dies d’alegria desaforada i d’esperança. Estic segur que Manuel Vázquez Montalbán va llegir Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino. I segurament es va preguntar a quina categoria podria pertànyer la seva entranyable Barcelona, seguint la classificació calviniana: una ciutat subtil o segons els seus cels, els seus desitjos, els seus noms, la seva memòria, els seus morts o els seus ulls? Els lectors tenen ara la paraula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>