Marina Garcés, la veu de la ‘generació Princesa’

L’okupació del cinema Princesa, l’octubre de 1996, va ser la primera actuació destacada que va qüestionar el model Barcelona. La filòsofa i activista Marina Garcés traça al seu últim llibre la història de l’amalgama de moviments que van plantejar una crítica radical al model i al relat històric que el justificava.

Foto: Ferran Nadeu

Desallotjament del cinema Princesa, el 28 d’octubre de 1996. Foto: Ferran Nadeu

Barcelona és Europa. L’esforç titànic que les elits han fet des de l’inici del segle XIX per assimilar Barcelona a la modernitat europea ha reeixit. Des de la invenció del Barri Gòtic fins al Fòrum de les Cultures de 2004. Però ara Europa ens mostra les llargues ombres que sempre hi han sigut i que es projecten, per exemple, sobre el mar Mediterrani, el nostre mare mortum. La crisi i el col·lapse del relat històric europeu també ho són de la marca o model Barcelona. Han caigut tots els vels, l’encanteri ha desaparegut i, sí, som, entre altres coses, terriblement europeus.

Hi ha hagut una generació de persones, d’espais i lluites que han acompanyat, han reflexionat i han actuat en aquesta crisi. Marina Garcés ens parla al seu llibre Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg, 2018) d’aquesta força, intermitent, contradictòria, viva i radical on ella ha participat, i on encara participa avui. Es tracta de la història poc explicada d’una amalgama de moviments socials, culturals, artístics, que han estat okupes, autònoms, que han protestat contra el Banc Mundial i les guerres. Garcés ens explica aquesta generació: “Amb els zapatistes vam aprendre a dir que volíem crear molts mons en aquest món, amb els okupes vam aprendre a obrir espais de vida als nostres pobles i ciutats, amb el moviment antiglobalització vam posar paraules i colors a un altre món possible, amb el moviment contra la guerra vam recordar que, com sempre, els morts els posem nosaltres mentre que les guerres segueixen sent seves, i amb el 15M vam inventar l’expressió més simple de la radicalitat democràtica: ‘No ens representen’.”

Barcelona, ciutat marca

El model Barcelona, més tard la marca Barcelona, consistia en un projecte utòpic, potser messiànic, que pretenia posar Barcelona “al nivell que es mereixia”. La ciutat havia passat quaranta anys de dictadura a l’ombra. Una ciutat grisa de postguerra que havia de purgar els pecats de la seva història dissident i revolucionària. El model Barcelona, amb les Olimpíades, va tenir l’oportunitat de transformar de cap a peus la ciutat i esborrar, així, el seu ominós passat. Malgrat això, el buldòzer de la modernització no va arrasar només la Barcelona grisa i mesella, sinó també molts ecosistemes de vida, fràgils i al mateix temps resistents, que habitaven la ciutat. D’altra banda, aquesta nova proposta no deixava de tenir un regust de penitència. Una redempció del complex d’inferioritat de no ser prou europeus, de no ser prou moderns i il·lustrats. Dos models de ciutat antagònics, el franquista i el postmodern, coincidien en una cosa, cadascun des dels seus propis traumes: redimir un passat, enderrocar i aplanar la memòria. Tornar a començar fent una plaça dura de ciment, asèptica i amb quatre plantes de pàrquing subterrànies. Ciutat Princesa és el relat i Marina Garcés una veu de les males herbes que van persistir i es van conjurar per desfer aquest model de ciutat i aquest relat històric.

Tot comença a la Via Laietana el 28 d’octubre del 1996. Un moviment alternatiu i minoritari com l’okupació va aparèixer a tots els mitjans de comunicació. L’any 1992 ja hi havia hagut moviments contra la Barcelona olímpica, però aquesta era la primera aparició destacada d’una crítica al model de ciutat. Va haver-hi una gran resistència contra el desallotjament policial de l’antic cinema Princesa. El suport de tanta gent va ser la novetat i la sorpresa. A partir d’aquí es va començar a teixir un sentit de la ciutat, unes complicitats que anaven més enllà dels cercles estrictament militants. Va ser un contagi lent, a contracorrent. Mentre que “Barcelona posa’t guapa”, “La millor botiga del món” o “Barcelona smart city” anaven sonant des dels poders de la ciutat, una sèrie de moviments –alguns intermitents, d’altres persistents– creixien. Cada desallotjament suposava una nova okupació. “Que nos quiten lo bailao”, va quedar pintat dins el cinema Princesa, demostrant que hi havia una descarada voluntat de viure. Les cases okupes eren espais, forçosament nòmades, que aglutinaven formes de vida desafiadores amb l’establert. “Una mica d’impossible o m’ofego”. Un pressentiment del col·lectiu de pensament on Garcés participa, Espai en Blanc, que reflecteix aquest moment.

Hi havia col·lectius polítics tradicionals (anarquistes, associacions de veïns…) que interactuaven amb tot aquest moviment, però la seva força requeia en l’aliança de persones, en alguns casos d’amics, que volien viure una vida radicalment política. Ciutat Princesa ens parla de l’experiència d’okupar: “Obrir una porta amb una radial i entrar en un espai públic tancat i abandonat és una sensació que marca un abans i un després en la relació amb la ciutat i amb les persones que hi viuen”, escriu, i hi afegeix: “Entrar en un espai on no hi ha res previst descobreix un món de possibilitats i de coneixements que comencen, de sobte, a relacionar-se lliurement.”

Kan Titella, la Hamsa, el Palomar, la Lokería, Miles de Viviendas i també El Laboratorio de Madrid van crear un nou mapa de resistència. Un nou nosaltres, cada cop més global, empeltat en els exclosos del capitalisme: migrants sense papers, persones sense sostre i tot allò que la normalitat maltractava i negava. Espais on tothom se sentia més o menys inclòs.

Velles i noves guerres

Els debats polítics eren vius. Eren temps de canvis profunds en les esquerres més enllà de les institucions. El col·lapse de determinats discursos i pràctiques polítiques era evident. La mera existència de l’okupació n’era una demostració indiscutible. Les velles guàrdies anarquistes i comunistes no entenien ni les lectures de Negri o Deleuze, ni la idea que “el que és personal també és polític”. Tampoc entenien col·lectius inclassificables com Diner Gratis, un grup d’acció a cavall entre la performance i el sabotatge on Marina Garcés va participar. Diner Gratis era una provocació que pretenia desafiar “les formes de submissió que el diner reparteix i imposa, per mitjà de les seves dues armes implacables: la por i la soledat”, tal com explicaven ells mateixos. Des de Diner Gratis es feien descarades i sofisticades campanyes de guerrilla de la comunicació i al mateix temps es practicava l’expropiació de béns massiva a grans supermercats amb la seva derivada Yo Mango. Un col·lectiu que amb sentit de l’humor ens interpel·lava amb el debat irresolt de quins són els límits del compromís polític i com s’ha de relacionar aquest amb la resta de la societat i tots els seus malestars. En aquest sentit, Diner Gratis, Yo Mango o Las Agencias eren també un experiment. Garcés ens explica la complicitat conflictiva que van tenir amb el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), que els cedia espais i infraestructures per actuar. Finalment la fràgil relació es va fer miques. El museu no va suportar aquesta tensió creativa ni els conflictes dels col·lectius amb la legalitat.

No tot eren col·lectius avantguardistes ni d’experimentació –encara que tampoc van ser exactament això. El moviment antiglobalització, l’oposició a la guerra d’Iraq o al Fòrum Universal de les Cultures 2004 van demostrar com l’esperit del cinema Princesa impregnava una part significativa de la ciutat. Moviments amb causes concretes però també obertes. Espais que desafiaven la guerra i el model de ciutat al mateix temps. L’okupació de l’antiga seu de la Hisenda Municipal l’any 2003 n’era un exemple. En aquest cas el lema era una pregunta: “Quina és la teva guerra?” Les respostes eren múltiples: guerra laboral, guerra immobiliària, guerra humanitària…

El Fòrum de les Cultures 2004 va ser l’agonia del miratge de la marca Barcelona com a projecte col·lectiu. El relat ja no donava més de si. L’Ajuntament s’havia lliurat de manera descarada a la competència global de les ciutats marca. Paraules com pau, diversitat i sostenibilitat pretenien justificar un urbanisme cada cop més inhumà, fet cada cop més pensant en el capital i menys en les persones. Les ordenances del civisme o l’herència arquitectònica del Fòrum en són un exemple. Aquest últim, un espai públic, una altra vegada de formigó, pensat per ser privatitzat, per treure’n benefici en forma de congressos, festivals i tota mena d’esdeveniments. Un espai sense encís i desmemoriat generador d’angoixa on ja ningú recorda que sota terra hi descansa el Camp de la Bota.

Foto: Pere Virgili

Manifestació a la Gran Via de Barcelona sota el lema “De la indignació a l’acció”, el 15 d’octubre del 2011, cinquè mes de l’inici del Moviment 15M a Madrid, Barcelona i altres ciutats. Foto: Pere Virgili

Foto: Pere Virgili

Manifestants a favor de la independència de Catalunya davant del Parlament, el 27 d’octubre passat. Les mobilitzacions d’octubre van popularitzar l’eslògan “Els carrers seran sempre nostres”. Foto: Pere Virgili

Seguint el fil històric que ens proposa Ciutat Princesa arribem al clímax del 15M i del recent 1 d’octubre. Dos espais polítics diferents però amb moltes coses en comú. Els lemes “No ens representen” i “Els carrers seran sempre nostres” podrien intercanviar-se en aquells dos dies i encaixarien perfectament. El desafiament popular al poder, a l’ordre establert, connecta aquestes dues dates malgrat les seves diferències.

Nova història de Barcelona

Però més enllà de la valuosa memòria que recull el llibre, Ciutat Princesa és una declaració de principis, un posicionament polític en si mateix. També filosòfic, també personal. Com dèiem abans, el relat d’una Barcelona lligada al progrés econòmic i moral ha quedat desemmascarat. Hi ha, per tant, una orfandat de relat comú que també afecta les persones que van participar d’aquesta ciutat Princesa. Molts d’ells regeixen ara mateix el govern municipal. Quina ciutat volem? Com podem lluitar i viure en una Barcelona global devorada per la indústria turística i l’especulació immobiliària? Sembla que no hi hagi resposta, que no hi hagi cap projecte col·lectiu. Som en un impasse, un atzucac, un carreró sense sortida i a la defensiva. Un impasse com a Barcelona, com a Europa i també com a vides polítiques. Garcés fa un pas endavant per superar aquest bloqueig. Hi posa el cos i la ment en forma de llibre per aportar un sentit i un relat. Per explicar-se i explicar un nosaltres desdibuixat i intermitent que pot aportar una poderosa veritat.

Marina Garcés fa una aposta inesperada per la història, per aprofundir en la distància “entre el present que és i el que podria ser”. Es tracta “de la distància entre les victòries i les derrotes, entre els que hi són i els absents, entre els oblits i les imposicions, entre el que està fet i el que està per fer”. La ciutat Princesa ens encoratja i ens recorda quants impossibles ens queden per recórrer.

Joan Carbonell

Editor i periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>