La Barcelona dels projectes frustrats

Foto: Ajuntament de Barcelona. Urbanisme

La proposta del pla d’enllaços firmada per Léon Jaussely aprofitava el disseny de la plaça de les Glòries de Cerdà per a les connexions amb els municipis dels voltants. Jaussely va ser el primer estranger a guanyar un concurs urbanístic a Barcelona. La seva proposta incloïa una enorme plaça cívica rectangular entre la Meridiana i els carrers de València, Marina i Sardenya.
Foto: Ajuntament de Barcelona. Urbanisme

Com hauria estat l’altra Barcelona? Aquella imaginada però frustrada per raons financeres, polítiques o pel canvi de modes, la que es va desar en calaixos en espera d’un moment millor o la dels projectes finalistes de concursos que, al capdavall, no van resultar guanyadors. La visitem a les línies que segueixen.

La Barcelona que no va arribar a ser és el tema d’estudi de La Barcelona desestimada. L’urbanisme de 1821 a 2014 (Àmbit, 2017), de la doctora en història de l’art Carme Grandas. El llibre fa un ampli i variat repàs de centenars de concursos d’arquitectura i de projectes singulars des del primer terç del segle xix (solars desamortitzats al voltant de la Rambla) fins a l’actualitat (la plaça de les Glòries Catalanes o el pla de setze accessos urbans al parc de Collserola conegut com les Portes de Collserola). En aquest article veiem alguns dels projectes refusats per diversos motius i com hauria estat aquella Barcelona alternativa.

Comencem al parc més gran de la Barcelona moderna, tal com Josep Fontserè l’havia dissenyat. El seu objectiu era construir un espai dedicat a la indústria i a la ciència allí on hi havia hagut un fortí. En forma de ferradura, havia de tenir un marcat caràcter simètric, com els jardins francesos. Al mig hi hauria un enorme palau circular dedicat a la indústria, on es farien mostres i fires, i una enorme plaça entre el palau i una font amb una petita cascada –font que va ser un dels pocs elements que se salvaria del projecte original, amb el dipòsit d’aigües, l’umbracle i l’edifici del Museu de Geologia. Hi havia una proposta de fer la cascada considerablement més gran, però aleshores hauria perillat el finançament del palau. Fontserè va dur fins a l’extrem la idea d’enderrocar: no va restar ni un sol edifici de l’antiga caserna.

Foto: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

Projecte de Nicolau M. Rubió i Tudurí per traslladar el parc zoològic al vessant oest del Park Güell, datat als anys seixanta del segle passat.
Foto: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

El trasllat del zoològic al Park Güell podia haver estat un encert rotund quan ho va proposar Nicolau M. Rubió i Tudurí als anys seixanta del segle passat, època en què els animals es trobaven en un estat d’abandonament llastimós. En la seva imaginació, el zoo ocupava el vessant oest del parc, entre les avingudes del Coll del Portell i la del Santuari de Sant Josep de la Muntanya. Els animals guanyaven en espai i salubritat, i la Bugadera de Gaudí, amb el braç aixecat just davant de la gàbia dels tigres, regalaria una estampa meravellosa als visitants.

La Dreta de l’Eixample i el Guinardó, cèntrics

Sortim per l’avinguda Meridiana cap al centre de la ciutat que preveia el pla Cerdà, la plaça de les Glòries Catalanes. Aquest és un dels grans encerts de l’enginyer osonenc, que va saber aprofitar Léon Jaussely, primer estranger guanyador d’un concurs urbanístic barceloní amb el pla d’enllaços de 1905. La raó del concurs era planificar la unió de l’Eixample amb els municipis del pla. Jaussely també va planificar una enorme plaça cívica rectangular entre la Meridiana i els carrers de València, Marina i Sardenya; hauria semblat Washington o París, amb edificis barroquitzants de gran escala, entre ells l’ajuntament.

Un altre avantatge del pla de Jaussely era la xarxa de transport públic, que havia de permetre arribar arreu amb tramvia i accedir ràpidament a l’Estació Central, situada a l’altura del carrer de la Indústria i imaginada com un centre neuràlgic ple de vida. D’aquí s’hauria pogut anar a peu fins a un nimfeu construït als peus del turó de la Rovira, des d’on es gaudiria d’una vista fantàstica del carrer del Dos de Maig. Jaussely volia omplir Barcelona amb avingudes de finals espectaculars. El monument de la macrorotonda, ubicada a la cruïlla de la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via, no hauria tingut res a envejar a l’Arc del Triomf parisenc. Però als anys seixanta del segle passat hi van fer un escalèxtric de fins a quatre ramals… I la història posterior ja la coneixem.

Verdaguer i Guimerà, honorats com cal

Val la pena aturar-nos en el monument a Jacint Verdaguer, Diagonal amunt des de les Glòries. Escollir-ne el projecte guanyador va ser difícil, ja que al concurs públic es van presentar gairebé quaranta propostes. En moltes d’elles el poeta apareixia assegut, presidint un conjunt de figures al·legòriques relacionades amb la seva obra, amb la pàtria catalana i les seves visions religioses com a temes recurrents. L’escultura que es va acabar escollint i que es va inaugurar l’any 1924, la que coneixem tots, representa Verdaguer dret, i tenia un estil antiquat ja per a la seva època, a les acaballes del període modernista.

Àngel Guimerà, que va assistir entusiasmat a la inauguració d’aquest monument, hauria tingut el seu una mica més modern a la plaça de John F. Kennedy, al capdamunt del carrer de Balmes. Els autors, Rubió i Tudurí i Puig i Cadafalch, van utilitzar referents arquitectònics més propis dels anys trenta: una terrassa en forma de proa –inspirada en el monument a Otto von Bismarck de Mies van der Rohe a Bingen–, un enorme obelisc tal com marcava la moda del moment –Piazza del Popolo de Roma, monument a la República de París…– i escultures relacionades amb els drames de Guimerà. Una àguila imperial i una senyera coronarien dignament la plaça. Tot pujant el carrer de Balmes, hauríem imaginat, en albirar el conjunt, que ens encastàvem sense remei contra el vaixell del capità Saïd de Mar i cel

Foto: Institut Muncipal d'Hisenda

Plaça de Catalunya porxada de Pere Falqués (1891), amb templets i travessies en aspa.
Foto: Institut Muncipal d’Hisenda

Una plaça de Catalunya ben diferent de l’actual

El centre de la ciutat és un dels espais que ha originat més debat arquitectònic i estètic. Abans d’endinsar-nos-hi,   podem descansar imaginàriament una estona sota els porxos que Pere Falqués va dissenyar per a la plaça de Catalunya el 1891 i que mai no es van dur a terme. A aquesta plaça li va costar de configurar-se com a tal; Cerdà no l’havia prevista i durant molt de temps va ser un simple forat en el teixit urbà, amb horts, casetes i tallers. Falqués va pensar que els car­ruatges podrien creuar-la per carrils dibuixats en aspa, que els tramvies la podrien rodejar i els vianants travessar-la per porxos i glorietes. Lluís Mumbrú va proposar construir-hi una cascada artificial amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, que faria nou metres d’ample i a dalt tindria uns aquaris d’allò més interessants. La perspectiva de l’aigua i el rocam ens faria creure que érem al Lake Valley Park, l’efímer parc d’esbarjo del pantà de Vallvidrera.

La plaça de Catalunya es localitzaria fàcilment gràcies al gratacel que l’havia de presidir: la Torre Sellés Miró –nom de l’impulsor–, que introduiria el millor de l’arquitectura nord-americana dels anys vint. S’havia d’alçar cent metres sobre el carrer, amb vint-i-set plantes destinades a hotel i oficines, i ocuparia tota l’illa de Bergara i Pelai.

Foto: Reial Càtedra Gaudí

Estudi d’un embarcador per al port de la ciutat, elaborat per Gaudí quan encara cursava la carrera a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
Foto: Reial Càtedra Gaudí

El centre de la ciutat podria haver estat també un bon lloc per a l’obra de Gaudí. Tot baixant per la Rambla hi hauríem trobat un dels vint quioscos que havia dissenyat el 1880 per encàrrec d’Enric Girossi, però mai construïts per manca de recursos econòmics. Eren de ferro i vidre i tenien una doble funció interessant: floristeries d’una banda i, de l’altra, urinaris. La petjada més rellevant de l’arquitecte reusenc, però, podria haver estat el monument a Jaume I, a la plaça del Rei, del qual es va posar la primera pedra el 27 de juny de 1908. Gaudí va concebre tres arcades de tipus gòtic que obrien la plaça del Rei cap a la via Laietana per sota de la capella de Santa Àgata.

El front marítim, la millor cara de Barcelona

Tenim la sort que Barcelona va girar-se cap al mar, en el mateix moment de l’enderroc de les muralles, amb propostes que engalanaven el front marítim. A més dels fanals de la plaça Reial (aquests sí que els podem admirar), Gaudí en va dissenyar uns altres per a l’actual passeig de Colom –que ja eren elèctrics el 1878 i tenien més de vint metres d’alçada–, a més d’un preciós embarcador al Port Vell.

Just davant de l’entrada de mar del parc de la Ciutadella, i connectat amb els altres instituts científics allà existents amb un pont estès sobre les vies, hi hauria anat l’Institut Oceanogràfic de Catalunya, projecte d’Antoni Falguera presentat el 1919. Era un edifici molt gran, destinat a convertir-se en un referent mundial de les ciències marítimes i de divulgació de la Mediterrània. El petit embarcador propi amb una escalinata entre templets, el port tancat i el far esdevindrien un espai públic de categoria.

I des d’aquí fins al Besòs podríem haver gaudit d’unes superilles en primera línia de mar, dissenyades per Bonet i Castellana l’any 1965 per al conegut com a pla de la Ribera. Es tractava d’unes illes guanyades al mar, sobre del qual s’elevarien sis metres, i de cinc-cents metres per banda; sense cotxes, perquè l’arquitecte es proposava, segons va escriure, eliminar la barreja incoherent de “l’home, caminant a tres quilòmetres per hora, amb la riuada de vehicles tractant d’assolir-ne els vuitanta”. Un exemple de front marítim i de qualitat de vida. Bonet i Castellana també va participar en el disseny de les pedreres de la façana de mar de Montjuïc. Es tractava d’una sèrie de blocs i de carrers –pensats amb Oriol Bohigas i Josep M. Martorell– que vencien l’escarpat vessant i formaven un barri de quatre mil habitatges. Un altre grup de privilegiats, juntament amb els residents a les illes! A deu minuts del centre però sense soroll, i amb el mar entrant al menjador, com qui diu…

De tan lluny i tan gran que hauria estat, ens hauria pres massa temps visitar l’escorxador que es volia aixecar per satisfer les necessitats creixents de la Barcelona del final del segle xix: situat al Camp de la Bota, en una superfície de 2,9 hectàrees –com vint-i-sis illes de l’Eixample–, en firmava el projecte Josep Domènech i Estapà, que feia un modernisme menys recargolat que el del seu cosí, Lluís Domènech i Montaner. Més val que el deixem de banda, doncs, i que ens dirigim cap a la zona on sí que es construiria, no gaire més tard i sense tantes pretensions, el nou escorxador de Barcelona, a la vora de la futura plaça d’Espanya.

La revolució urbana de la plaça d’Espanya

L’Exposició Internacional de 1929 va ser un revulsiu per a aquesta zona. La plaça d’Espanya dissenyada per Ferran Romeu el 1922 tenia tres virtuts que l’havien de fer molt especial: la seva dimensió amb grans espais per a vianants, una monumental font central i l’harmonia de les sis façanes de vuit pisos d’alçada. Els gratacels que Rubió i Tudurí va dissenyar per a l’avinguda de la Reina Maria Cristina con­dui­rien la mirada cap al Palau Nacional, un eclèctic edifici de ferro i de línies neoàrabs una mica estranyes, dissenyat per Benet Guitart. Però la gent, sens dubte, apreciaria més el Palau de la Llum, de Lluís Girona, un gran pavelló de ferro i vidre que de nit s’il·luminaria que faria goig. Tres projectes, un cop més, desestimats.

Durant la mostra internacional es va exposar la maqueta d’una part d’allò que més endavant seria la conurbació de Barcelona. La va dissenyar el mateix Rubió i Tudurí, que la va batejar com “La ciutat futura”, i consistia en uns enormes gratacels que seguien el Llobregat fins passat Martorell. Nombroses carreteres passarien per sota mateix dels gratacels per facilitar una mobilitat ràpida.

La ciutat del repòs

Cansats d’anar amunt i avall? No m’estranya. Per sort, Barcelona ha imaginat fantàstiques propostes per al gaudi i el descans, com ara l’esmentat Lake Valley Park de Vallvidrera.

A Pedralbes, Francesc Cambó va encarregar l’any 1915 un parc immens de 300 hectàrees al pare del paisatgisme, Jean Claude Nicolas Forestier. L’estil era afrancesat, és clar, com uns petits jardins de Versalles, però públics. Travessat per la Diagonal, s’hauria pogut fer si s’hagués arribat a un acord de compravenda dels terrenys amb Eusebi Güell i els seus hereus, els propietaris més afectats pel projecte, però la possibilitat no es va concretar.

Com a colofó ens enfilem imaginàriament cap al restaurant del funicular de Sant Pere Màrtir, obra eclèctica que van projectar el 1918 Fèlix Cardellach i Tomàs Brull per a una torre de l’estació terminal del ferrocarril; tot pujant ja divisaríem el curs sencer de la Diagonal, així com la imponent Torre de Collserola que hauria construït setanta anys més tard Norman R. Foster, i el Baix Llobregat sencer. I, per acabar de descansar, aniríem amb tramvia des de la plaça d’Espanya fins a la Ciutat del Repòs i les Vacances del GATCPAC, macroàrea de lleure i repòs pensada als anys trenta per a la segona línia de litoral des de Gavà fins a Sitges.

Aleix Porta Alonso

Periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>