Desmarcar-se de la marca

La ciutat que volia ser el París del sud s’ha quedat sense espais per refugiar-se del trànsit i del soroll, per passejar sense haver de mirar aparadors, per llegir en calma, i compensa la fretura de capitalitat amb la grandesa fugissera de xifres qualssevol. Caldria un nou realisme per enterrar el cofoisme de la Barcelona guapa que van impulsar els consistoris de la gran subhasta, i recuperar la ciutat per a usos més sostenibles.

© Sagar Forniés

Dins la retícula del subsòl del Born, el visitant trepitja l’empedrat dels carrers enderrocats per Felip V. Amb això i amb les restes arqueològiques exhibides a l’espai museístic del recinte, pot fer-se una idea de la vida barcelonina fa tres segles. Un escampall de mots estesos al terra del museu com pelleringues d’animals morts ens donen en la seva estra­nyesa la mesura del pas del temps i dels canvis en la vida material catalana. Mots expulsats del vocabulari i oblidats en trastocar-se la realitat de què eren els signes. Enderrocats ells també pel Decret de Nova Planta, aquests mots guarden en el misteri de la seva etimologia el secret d’una vida debolida. Ells i d’altres com ells són les ruïnes del llenguatge.

La visita permet imaginar la concentració d’activitat a la Barcelona del segle xviii, d’altra banda evident a la nomenclatura de carrers i carrerons del barri. Al segle xix el caràcter d’homo faber del català es va accentuar encara amb la multiplicació de fàbriques i tallers, que van saltar la Rambla per ocupar els grans espais monacals desallotjats per les bullangues de juliol de 1835. A les acaballes del segle, la burgesia fabril se sentia prou forta per impulsar una Exposició Universal, la primera d’Espanya. Moltes històries de la Barcelona moderna comencen per aquest moment expansiu, quan la ciutat, en paraules de Verdaguer, aspirava a convertir-se en el París del sud. Fruit d’una psicologia col·lectiva acuradament descrita per Narcís Oller, la pretensió de comparar-se amb París implicava aspirar a la capitalitat cultural i econòmica de la Mediterrània. Avui, passat un segle llarg d’aquella bafarada d’optimisme, ja és possible fer la suma i la resta de la construcció d’un dels mites urbans més potents del darrer segle.

Al principi del nou-cents es va iniciar lentament la conversió de la ciutat industrial en turística. Barcelona havia estat, com Milà o Torí, una ciutat bolcada al comerç i la indústria. El 1908 va començar a imaginar-se també com un pol d’atracció per al turisme d’alt nivell que gravitava cap a la Côte d’Azur i que, pocs anys després, descobriria Biarritz. Aquell mateix any la Societat d’Atracció de Forasters va posar en circulació els dos eslògans amb més recorregut de la publicitat urbana: el cosmopolitisme i el mediterraneisme. La revista Barcelona Atracción, la primera d’aquest gènere a Espanya, hi afegia el component cultural amb fotografies de la recentment encetada Sagrada Família, dels edificis històrics i de la nova arquitectura modernista. Si fa no fa, la mateixa fórmula amb què els consistoris postolímpics han pretès dignificar una operació mercantil. Avui els turistes atrets pel genius loci segueixen consumint Gaudí, Picasso, modernisme i gòtic. La novetat són uns quants quilòmetres de platja, milers de bars, restaurants, discoteques i un comerç de qualitat decreixent. Actius culturals posteriors, com la Fundació Miró, la Tàpies o el MACBA, queden molt enrere en magnetisme popular. Però, a desgrat del pretext cultural, la Barcelona postolímpica va continuar apostant pels atractius ja invocats tan aviat com la promoció turística va esdevenir un objectiu conscient. El 1929, en el llibre Barcelona, publicat durant l’Exposició Internacional, Manuel Vallvé es vantava de les “magníficas condiciones geográficas y climatológicas de que goza” la ciutat (pàgina 140).

Aquestes condicions, patentades amb el nom de la marca del lloc, són ara el primer actiu econòmic de Barcelona. És un cas únic d’especialització entre les ciutats emprenedores. Però qualificar Barcelona d’emprenedora podria ser a hores d’ara un anacronisme. La importància financera, tecnològica, cultural i política d’una gran ciutat és inversament proporcional a la seva especialització turística. I en vista de la massificació dels espais associats amb l’oferta del lleure, és impossible negar que la reconversió inaugurada el 1908 ha estat un èxit. L’equilibri proclamat al títol de l’àlbum Barcelona artística e industrial de 1913 s’ha decantat a favor del pretext cultural per a forasters a la recerca del lleure. Barcelona ha pagat molt car l’èxit, com sempre que la quantificació s’avantposa a tot altre valor. Allunyada de la producció, que ja havia centrifugat cap a les zones perifèriques, Barcelona es va reinventar en els anys vuitanta i noranta com a espai epicuri amb una pàtina de modernitat administrada pel disseny i el cosmopolitisme de talonari. Si Porcioles havia entès que a un alcalde franquista el populisme li exigia ballar una sardana, el socialista Clos se sentia obligat a ballar la samba dalt d’un vehicle obert a fi que Barcelona semblés, per un dia, una metròpoli llatino­americana. Porcioles, governant una ciutat industrial expandida a un ritme que dificultava la planificació, havia de fer-se perdonar el franquisme. Clos, en sintonia amb els alcaldes precedents, estava convençut de governar una capital global i creia que havia de fer-se perdonar la catalanitat.

Banalitat aclaparadora

La comercialització del darrer metro quadrat d’espai va malmetre l’oportunitat de retornar qualitat real a Barcelona. El que s’ha fet després de la Guerra Civil és, malgrat la inserció de pròtesis prestigioses, d’una banalitat aclaparadora. Més que la ciutat dels arquitectes, Barcelona ha estat durant els darrers tres quarts de segle un fenomenal “avall que fa baixada dels constructors. Els arquitectes hi han contribuït amb la ideologia de la ciutat compacta, defensant la densificació, pavimentant els escassos espais oberts i reduint a la mínima expressió simbòlica les zones enjardinades o arbrades, que són el signe de civilització a les grans urbs de tot el món. En una ciutat completament construïda, es va perdre la possibilitat d’enderrocar la part baixa del Raval, com preveia el Pla Macià, per convertir-la en el segon pulmó (amb la Ciutadella) d’una ciutat asfixiada. “Quin despilfarro”, deien els burgesos del vuit-cents, esverats per l’amplada dels carrers de l’Eixample. Per no despilfarrar, el segle xx va jugar la carta dels “espais polivalents”, dels “equipaments”, del “ravalejar”, de la “dignificació dels barris” per deposició estratègica “d’art urbà”. Tot s’aprofitava.

Cartell realitzat el 1909 per Carlos Verger, quan la ciutat tot just es començava a promocionar com a destí turístic internacional. La litografia original es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La ciutat que volia ser el París del sud s’ha quedat sense espais per refugiar-se del trànsit i del soroll, per passejar sense haver de mirar aparadors, per llegir en calma. Però compensa la seva fretura de capitalitat amb la fugissera grandesa de xifres qualssevol. Per exemple, les d’una clientela àvida d’oferta sensual, que abans de marxar deixa uns bitllets damunt el tocador. “L’escenari del festival gai més gran d’Europa”, proclamava el titular d’un diari. I més avall la justificació: “100 milions d’euros per a la ciutat”. O la pretensió de ser capital mundial del mòbil, perquè s’hi celebra una fira anual, mentre la despesa en recerca i desenvolupament cau a nivells inferiors al 2% del PIB. Aquesta compensació psicològica d’una realitat poc grata es condensa en l’encarcarat triomfalisme amb què el mes de juny passat s’anunciava que el Prat rebrà diàriament l’Airbus A380, “l’avió més gran del món”, alhora que l’aeroport de Barcelona s’ha convertit en seu del low cost.

A Barcelona ha dominat massa sovint un clima d’opinió que confonia laxitud amb tolerància i que ha deixat el ciutadà en la indefensió més absoluta. L’actual consistori va prometre canviar aquest estat de coses i fomentar el civisme; i sens dubte s’ha millorat. Però qualsevol persona que circuli per la ciutat pot observar encara nombroses incidències de vandalisme, d’abús dels mitjans de transport, de burla de la legalitat o simplement de mala educació. A Barcelona hi ha tradició d’aquestes coses. El noucentisme, que es va esforçar a combatre-les, va ser un idealisme i com a tal va fracassar. Avui la ciutat tampoc no és immune ni impermeable als nous perills que comporta la globalització (el crim organitzat, el tràfic de persones o el terrorisme islàmic), amenaces que superen les atribucions del govern municipal i toquen de ple la política d’immigració, el codi penal i la col·laboració entre la policia autonòmica i els serveis de l’Estat.

Potser caldria un nou realisme per enterrar el cofoisme de la Barcelona guapa que van promoure els consistoris de la gran subhasta. L’àrea d’urbanisme treballa actualment en la línia de la sostenibilitat i l’atracció d’inversions productives. Els seus responsables són perfectament conscients que caldria passar del turisme depredador a un turisme més selecte i, per tant, més minoritari. Però si vol avançar de les intencions a les realitzacions, la política municipal haurà de posar a ratlla el lobby hoteler i recuperar la ciutat per a usos menys llampants i més sostenibles. Això o convertir Barcelona en una ciutat morta com Venècia, però amb la brutícia, la codificació espacial i l’autoritat alternativa de Nàpols. Perquè Barcelona, que va perdre la influència austríaca el 1714, sembla perillosament atrapada dins la “marca mediterrània”.

Joan Ramon Resina

Universitat de Stanford

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>