Foto: Pere Virgili

La imaginació ciutadana

Barcelona Metròpolis

La feina de polítics i urbanistes és detectar les patologies urbanes i posar-hi remei. La remodelació de la Rambla és una oportunitat per fer, a petita escala, un exercici de teràpia administrativa que convidi la ciutadania a creure que té molt a dir i alguna cosa a fer per millorar el seu entorn d’una manera no defensiva.

Foto: Pere Virgili

La ciutat semblava haver perdut per sempre el seu passeig per excel·lència, o almenys així ho pensaven moltes persones. L’equip Km_zero va guanyar el concurs d’idees per millorar la Rambla amb un projecte que vol que sigui catalitzador de l’esperança col·lectiva en el seu renaixement.

Foto: Pere Virgili

Els països llatinoamericans comparteixen una forta tendència a l’associacionisme, fet que es reflecteix en el gran nombre d’entitats formades per ciutadans originaris de l’altra banda de l’Atlàntic. La presència femenina és molt important: les dones llatinoamericanes han esdevingut un col·lectiu clau per al manteniment de l’estat del benestar autòcton.

Foto: Dani Codina

Exceptuant els xinesos i els italians, el volum d’immigrants a Barcelona s’ha estabilitzat, i molta gent –coincidint amb la recessió i l’encariment de la vida– ha optat per canviar de municipi o tornar a casa. En aquesta conjuntura s’han fet més visibles nacionalitats fins ara poc representades com els bengalins, els armenis o els hondurenys.

Foto: Francesc Serra / AFB

Com a arquitecte i urbanista, Puig i Cadafalch va deixar una empremta fonda i perdurable a Barcelona. Però, com a polític, malgrat la rellevància de la seva funció com a successor de Prat de la Riba al capdavant de la Mancomunitat, la seva tasca ha estat discutida.

Jardins als terrats de l’Eixample, d’Eva Prats.

Una exposició de l’Escola d’Arquitectura ha recopilat els millors treballs de final de carrera des de 1978. Aquest article presenta una petita mostra d’aquells treballs vistos pels seus autors, arquitectes en exercici que s’han prestat a l’experiment de tornar al passat i contextualitzar-lo en el present.

Foto: Ajuntament de Barcelona. Urbanisme

Com hauria estat l’altra Barcelona? Aquella imaginada però frustrada per raons financeres, polítiques o pel canvi de modes, la que es va desar en calaixos en espera d’un moment millor o la dels projectes finalistes de concursos que, al capdavall, no van resultar guanyadors.

Foto: Fundació Museu d'Història de la Medicina de Catalunya

La ciència oficial a Barcelona ha estat cosa d’homes fins fa molt poc. Així ho documenta, per exemple, la galeria de noms d’acadèmics il·lustres del paranimf de la Universitat de Barcelona, on només hi ha una dona: la filòsofa del segle xvii Juliana Morell. Però, observant per sota de la superfície, es descobreix que les dones han plasmat la vida científica i tècnica de la ciutat de moltes maneres.

Foto: Arianna Giménez

A partir dels anys setenta, els cinemes històrics –tant els de barri com els del centre, més senyorials, dedicats a les estrenes– s’haurien d’enfrontar sovint al repte de la supervivència. Al llarg d’aquesta lluita, i més enllà de l’aclaparadora comercialitat que ho envaeix tot, s’han creat uns circuits alternatius que han facilitat noves experiències cinèfiles i el manteniment del millor de les tradicionals.

Foto: Albert Armengol

El segon debat del cicle organitzat per Barcelona en Comú amb el títol genèric de “Dret i defensa del comú” va reunir el mes de novembre l’aclamada activista Naomi Klein, autora de la tesi denúncia sobre la “doctrina del xoc”, i l’alcaldessa de la ciutat, Ada Colau.

Periodisme gris. Jaume Fabre

Periodisme gris

Jordi Amat

Fabre és un dels periodistes que millor coneixen la seva ciutat. La seva tesi doctoral sobre la Barcelona de 1939 és esplèndida i va fer un paper determinant en la salvaguarda de la memòria del seu gremi. El seu nou llibre, que fuig de condemnes morals, torna al món periodístic de la postguerra.

Taxi, Carlos Zanón

Harry Crews deia que en literatura el talent no va pas malament, però que el que importa és el coratge. A Zanón n’hi sobra. Parla de pares i fills i àvies, d’Horta i el Guinardó, de la burgesia o de “la parte baja de la clase media”. Així que clava l’aixada a la seva zona i el seu llinatge, el seu talent brolla com un guèiser.