Sols en la multitud

El problema de la soledat s’ha aguditzat de tal manera al Regne Unit que el Govern del país va decidir a principi d’any centrar en un únic departament la lluita contra aquesta plaga del segle XXI i va crear una mena de ministeri per a la soledat.

Foto: Justin Tallis / AFP Getty Images

Manifestació en memòria de la diputada laboralista Jo Cox a Trafalgar Square, Londres, el 22 de juny de 2016, sis dies després que fos assassinada per un neonazi pel seu suport a l’acollida d’immigrants i la seva posició contrària al Brexit. Cox va inspirar la creació d’un departament governamental que centralitza tots els recursos públics per lluitar contra la soledat.
Foto: Justin Tallis / AFP Getty Images

Monsenyor Michael Bernard McPartland va passar més de quinze anys a les remotes illes Malvines, on va ser prefecte apostòlic en època del papa Joan Pau II, a més de superior de la missió sui juris de les també llunyanes illes Santa Helena, Ascensió i Tristão da Cunha. Curiosament, al capellà anglès no li molestava tant l’aparent soledat associada a viure en un lloc tan solitari i llunyà com l’absència d’aquesta soledat.

“Hi ha dues coses que els anglesos aprecien per damunt de tot: l’anonimat i la vida privada. Aquí tens totes dues negades. Vius en una peixera. Tots ho saben tot de tothom. Però, un cop t’hi acostumes, està molt bé”, li va comentar a aquest periodista l’any 2012 amb motiu d’un reportatge per a un diari espanyol en el 30 aniversari de la guerra de les Malvines, un arxipèlag més extens que la Comunitat de Múrcia però amb tot just 3.500 habitants.

“En els deu anys que porto aquí mai he anat al pub per prendre una copa. I ningú no gaudeix d’una copa més que jo. A Anglaterra m’encanta anar a un pub, amb roba de seglar, però allí seré anònim, ningú no sabrà qui soc, i, encara més important, a ningú li importarà qui soc. Aquí, o bé tothom es callaria o canviarien de conversa mentre estiguessin sobris, però després d’unes copes començarien a fer-me preguntes que no podria respondre”, va afegir el capellà, que va tornar el 2016 a Anglaterra i va morir un any després, als setanta-set anys.  McPartland renegava de la falta d’intimitat en una comunitat tan petita i tancada i valorava l’anonimat que li atorgava la gran urb. Aclaparat per l’absència d’aquest anonimat a les Malvines, ell convertia en virtut el que per a altres és turment: la soledat.

La soledat és un problema creixent en un món en què hi ha cada vegada més gent que treballa a casa, que encarrega el menjar i les compres a domicili, que es relaciona cada vegada més sovint a través de les xarxes socials i cada vegada menys cara a cara. Un món en què hi ha cada cop més gent, especialment gent gran, vivint sola.

Després de més de quinze anys residint a Londres, a aquest periodista encara el sorprèn el silenci que regna al metro i com és de difícil establir relació amb els veïns del barri (excepte passejant un gos o prenent una pinta de cervesa al pub, l’únic lloc on els anglesos obliden les seves rígides convencions socials). Una enquesta realitzada el setembre de 2016 entre vint mil lectors de la revista Time Out en una vintena de ciutats d’arreu del món va situar Londres com la capital mundial del sentiment de soledat dels seus habitants.

Sense barreres d’edat, classe social o gènere

Al Regne Unit, el problema s’ha aguditzat tant que el Govern va decidir a començament d’aquest any centrar en un sol departament la lluita contra aquesta plaga del segle xxi i va crear una mena de ministeri per a la soledat (que a Espanya equival a una secretaria d’estat), seguint així els consells d’una comissió creada el 2016.

La comissió va seguir la petja del treball previ que havia fet Jo Cox, una diputada laborista que havia conegut en carn pròpia el problema de la soledat quan era jove i que, ja al Parlament, va comprendre a través de la seva circumscripció de Batley & Spewn, a Yorkshire (nord d’Anglaterra), que en realitat és un problema que gairebé no té barreres d’edat, classe social o gènere, tot i que afecta més la gent que viu sola i amb pocs recursos. Jo Cox, que defensava l’arribada d’immigrants i de refugiats i que s’oposava al fet que el Regne Unit abandones la Unió Europea, va ser assassinada per un neonazi anglès que la va apunyalar i tirotejar en mig del carrer a Birstall (nord d’Anglaterra) pocs dies abans del referèndum sobre el Brexit.

L’informe inspirat per ella i que va portar el govern britànic a crear el ministeri per a la soledat destaca que al país hi ha més de nou milions d’adults que estan en soledat permanent i que el 43 % dels joves d’entre disset i vint-i-cinc anys també pateixen soledat. Per a 3,6 milions de britànics majors de setanta-cinc anys, la televisió es l’única companya en la seva vida diària.

S’estima que la meitat dels anglesos de més de setanta-cinc anys viuen sols. Són més de dos milions de persones, i molts d’ells diuen que poden passar dies i fins i tot setmanes sense tenir cap mena d’interacció social: més de dos-cents mil ancians passen un mes sencer sense parlar amb un amic o un parent.

Formes senzilles i econòmiques d’ajudar

I, no obstant això, hi ha formes senzilles i molt econòmiques d’ajudar en aquests casos. Per exemple, aturar-se a parlar amb ells al carrer, sense mostrar pressa, entenent que aquesta senyora gran que ens sembla una pesada quan es posa a parlar potser porta dies sense que ningú no li digui ni una paraula. Podem ajudar en petits detalls com ara portar-los la compra, recollir una recepta mèdica, passejar el gos. Oferir-se per acompanyar-los al metge, a la biblioteca, a la perruqueria. Treballar de voluntari per passar una estona al dia o a la setmana amb persones que viuen soles. Ajudar-los en les tasques domestiques, des de canviar una bombeta a emportar-se uns trastos vells o penjar un quadre. O, simplement, menjar amb ells.

Foto: Bethany Clarke / Getty Images

Classe de taixí per a persones grans en un centre de l’organització social privada Age UK, al Gran Londres.
Foto: Bethany Clarke / Getty Images

També els joves poden necessitar una mica d’aquesta companyia inesperada: parlar amb algú que no els jutgi prèviament pel seu aspecte, que els ajudi a trobar una porta de sortida als seus problemes, que els encoratgi a expressar-se, encara que sigui a través de les xarxes socials.

El problema és especialment agut entre les persones amb problemes de demència, els immigrants i els demandants d’asil (a Londres, un 58 % d’ells creuen que la soledat i l’aïllament és el major repte al qual s’enfronten).

Conseqüències econòmiques i de salut

La soledat té conseqüències econòmiques i de salut pública severes. S’estima, per exemple, que la falta de relacions socials sòlides és tan perjudicial per a la salut com fumar quinze cigarretes al dia. Tres de cada quatre metges de capçalera britànics creuen que el 20 % dels malalts que visiten cada dia hi van perquè se senten sols. La soledat costa uns 2.500 milions de lliures l’any a les empreses del país, i la desconnexió entre comunitats, 32.000 milions de lliures l’any a l’economia britànica.

En què pot ajudar un departament ministerial per solucionar el problema? La intenció al Regne Unit no és tant fer que de la lluita contra aquesta epidèmia se’n faci càrrec el Govern com utilitzar-lo com a catalitzador dels esforços que ja s’estan fent des d’organismes públics (com el NHS, el servei públic de salut) i privats (organitzacions socials com ara Creu Roja, Age UK, Action for Children, Campaign to End Loneliness, etcètera).

Un dels objectius és crear un indicador nacional de soledat, buscar eines per mesurar el fenomen, realitzar un informe anual que permeti examinar l’evolució de les dades disponibles, invertir en programes que posin de relleu quines són les mesures que funcionen o per llançar campanyes de missatges fàcils d’entendre per ajudar els individus a connectar uns amb els altres. Aconseguir, en definitiva, que la soledat no sigui un problema ni per a la gent que viu aïllada en llocs remots ni per a la gent que se sent sola entre la multitud.

Walter Oppenheimer

Periodista resident a Londres, on va ser corresponsal d’El País entre el 2001 i el 2014

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>