Barcelona Metropolis

Imagineu-vos entrar en una exposició que, en lloc de basar-se en la mateixa història de la seva disciplina, es basa en totes aquelles històries subversives que han estat històricament tractades de superxeria, bruixeria o encanteri. Reencantaments, l’exposició que la curadora Rosa Lleó (The Green Parrot) ha comissariat per al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, es pot anomenar amb tot aquest tipus de desqualificacions. No us espanteu, és intencionat. En això rau la brillantor de la proposta curatorial amb la qual Lleó ha estat treballant durant l’últim any.

Fins al 29 de setembre, es pot visitar una mostra delicada i afiladament política que abraça i reivindica l’embruix, l’encanteri i, si se’m permet, fins i tot la idiotesa. La nova exposició temporal de l’Etnològic reuneix nou propostes artístiques arrelades a les pràctiques no modernes del món, realitzades per Chenta Tsai Tseng, Domènec, Agnes Essonti, Regina de Miguel, Ruta de autor, Lydia Ourahmane, Patricia Domínguez, Chiara Camoni i Nikki Luna.

Continuo una mica més amb això de la idiotesa. La idiotesa, en una definició normativa, és la qualitat de l’idiota; allò que no té sentit, mancat de seny, sense fonament, inintel·ligible. Podríem posar-nos les mans al cap si pensem que és una crítica demolidora a l’exposició, un insult, que parlaria més de la meva ètica professional que del projecte expositiu. Però, al contrari, anomenar idiota Reencantaments és entendre a la perfecció la naturalesa curatorial, la intencionalitat dels artistes que la componen i l’operativitat política del discurs expositiu. Ja que la seva finalitat no és altra que desactivar les lògiques d’exclusió i mort amb les quals els poders colonials van operar a través de les institucions històriques, educatives i culturals. Rosa Lleó ens convoca a Barcelona en una nova sessió parlamentària de la descolonització del museu.

Reencantaments va més enllà d’aquest exercici especular. S’adreça a la pràctica mateixa del reflex, a la destrucció total mitjançant la transfiguració poètica de les pràctiques artístiques. Utilitza l’idiota perseguint la genealogia conceptual que Deleuze i Stengers hi han construït a sobre. L’exposició persegueix una altra manera de fer, que no passa per la urgència d’establir lleis universals dels sabers o les pràctiques, sinó perquè ens aturem un moment i reconeguem que no tenim el significat d’allò que coneixem. El murmuri, que és allò que l’idiota fa front als defensors del saber absolut, no dedueix, crea. Com que l’idiota no “explica” res, no necessita una explicació. Aquesta resideix en l’acte de transformació de l’acte creatiu del mateix esdevenir. Si citem “La propuesta cosmopolítica” d’Isabelle Stengers, “cal gosar dir que el murmuri de l’idiota còsmic és indiferent a l’argument de la urgència, tant com qualsevol altre argument. No ho nega, consisteix només en una suspensió dels ‘i llavors…’ en què nosaltres, tan plens de bona voluntat, tan emprenedors, sempre preparats per parlar en nom de tots, tenim mestratge”. La comissària Rosa Lleó ha sabut orquestrar els artistes de la mostra per continuar una conversa planetària dels “i aleshores” gràcies al murmuri del que és possible.