Xavier Verdaguer: “Barcelona és com una ‘start-up’”

És un dels emprenedors més creatius i internacionals sorgits de Barcelona. Enginyer informàtic i arquitecte tècnic per la UPF i amb estudis d’alta direcció a la Stanford University, Verdaguer s’autodefineix com un emprenedor en sèrie. Ha creat diverses empreses al llarg de la seva carrera i ara impulsa des de Silicon Valley tres projectes: Innovalley, dedicada al disseny de peces de vestir intel·ligents; Seven4Seven, d’aplicacions mòbils, i Imagine, un programa de creativitat per a joves emprenedors. Verdaguer insta les universitats i les escoles de negocis a formar els seus alumnes en habilitats emprenedores per pal·liar els dèficits del país en aquest terreny.

© Italo Rondinella

De ben jovenet vostè ja era inventor. Hi ha enregistrat un capítol del programa Joc de ciència en què, als dotze anys, ja recollia un premi per la creació d’una màquina…

Sí, un pluviògraf, un aparell per mesurar la intensitat de la pluja. Encara deu ser al col·legi de Sant Miquel dels Sants, on aleshores jo feia sisè o setè de bàsica. Es va convocar un concurs d’invents a TV3 destinat, teòricament, a nens més grans. Un company i jo hi vam participar –mentint sobre la nostra edat– amb un artefacte construït amb elements que havia robat a la meva àvia, com ara un despertador o un pot de neules. L’aparell, però, desplegava una gràfica de la intensitat de la pluja i funcionava. El premi era un Commodore 64: va ser el meu primer ordinador, que em va decantar cap a la informàtica. Ser emprenedor és això, tenir un somni i lluitar per fer-lo realitat, no anar al notari i firmar les escriptures d’una societat…

Déu n’hi do les empreses que ha muntat al llarg de la seva vida! Va començar amb TMTFactory.

Sí, és la que ha fet tot el recorregut des que vaig començar sol fins ara, passant per moments durs, com quan em vaig arruïnar l’any 2001 amb la bombolla de les empreses puntcom. El primer encàrrec va ser un projecte per al Museu Marítim de Barcelona. Aleshores era informàtic en una consultoria d’enginyeria civil i començava a fer coses pel meu compte en 3D i producció multimèdia. L’any 1997 em vaig presentar a un concurs del museu amb un projecte per explicar la història del port de manera interactiva, fent una mica de trampa perquè no tenia cap empresa constituïda. La proposta consistia a explicar amb pantalles tàctils com havia evolucionat el port en diferents èpoques. Em van donar tres mesos per fer una exposició. Vaig haver de crear un equip i em vaig tancar al meu pis de Gràcia fins que ho vam tenir enllestit. L’exposició va rebre el premi a la millor producció multimèdia d’Espanya i Portugal. Després d’això vam continuar treballant en projectes multimèdia fins que internet va anar arraconant els CD i ens vam posar a fer webs. Fins que l’any 2001…

Ha dit que es va arruïnar…

Treballava per a un únic client, i quan va esclatar la bombolla el client va desaparèixer de la nit al dia i ens va deixar a deure molts diners. Vinc d’una família molt humil i no he tingut mai un coixí financer, de manera que la crisi ens va arrossegar a tots. Vaig haver d’acomiadar la vintena de treballadors que tenia i recomençar des de zero. El fracàs va ser molt dur, perquè la gent et posa a la llista negra.

Aquí el fracàs està mal vist i tenim un dèficit emprenedor. Quines qualitats ens fan falta per ser realment emprenedors? Quines aptituds caldria treballar a les escoles?

S’ha de treballar la capacitat de comunicació dels alumnes, perquè, si no, després no sabran explicar o vendre els projectes, i per descomptat s’ha d’ensenyar millor l’anglès. En segon lloc s’ha de fomentar el lideratge; l’èxit també està mal vist, i als emprenedors els manca ambició i ganes de canviar el món. Falta gent que empenyi i això s’ha d’inculcar als nens des de petits. Aquí un emprenedor amb una mica d’èxit de seguida passa a ser percebut com a empresari, terme amb connotacions negatives.

I en etapes més avançades?

A la universitat s’ha de fomentar l’esperit emprenedor. Als Estats Units els professors estimulen els alumnes a crear empreses. Tenir una experiència emprenedora és tota una escola, perquè has de saber una mica de tot: comptabilitat, relacions públiques, planificació… No es tracta tant de formar directius com emprenedors, en totes les facultats, des de magisteri fins a farmàcia. A Barcelona hi ha escoles de negoci molt bones que haurien de desviar la formació de directius cap a habilitats emprenedores; si no, faran tard. Els nostres investigadors universitaris treballen per obtenir prestigi científic; als Estats Units sempre tenen l’horitzó d’emprendre. La recerca universitària que es fa a Catalunya s’hauria de fer en clau de mercat, per atreure inversions, amb objectius més pragmàtics. Als Estats Units les universitats tenen menys traves administratives si volen, per exemple, muntar una spin off per crear una empresa. El rector de Stanford, sense anar gaire lluny, forma part del consell d’administració de Google. Aquí seria impensable que el rector d’una universitat fos membre del consell d’administració d’una gran empresa. Hi ha una barrera molt gran entre la universitat i l’empresa, i això dificulta la transferència de coneixement i tecnologia.

Nicholas Taleb, autor del llibre The Black Swan, diu que el segle XX ha estat el segle del fracàs de la utopia social i que aquest serà el del fracàs de la utopia tecnològica…

El meu discurs sobre la tecnologia és més optimista. La tecnologia és imparable. Internet es propaga a gran velocitat i farà que tot arribi més ràpid a tothom. Un massai amb un mòbil connectat a internet té ara mateix més informació que no pas Ronald Reagan fa vint anys quan era president dels Estats Units. Actualment a penes una quarta part de la humanitat està connectada a internet, però l’any 2020 ja en seran tres quartes parts. Aquesta penetració d’internet a baix cost democratitzarà molts actius del primer món, com ara l’accés a l’educació i a la informació.

© Italo Rondinella

Fa uns anys va engegar el projecte Imagine, que pretén motivar joves emprenedors d’aquí en projectes i portar-los a passar un temps a Silicon Valley. En què consisteixen aquests projectes?

Ara mateix treballem en tecnologia per potabilitzar aigua, un encàrrec d’Unilever, una multinacional que té una fundació molt potent al darrere. Ells veuen que d’aquí a uns anys no hi haurà prou aigua per a tothom i ens demanen que fem una proposta d’estalvi. Hem creat un equip de tres joves amb perfils molt diferents: una matemàtica, un publicista i un creatiu. Cap d’ells no tenia coneixements en gestió mediambiental. La matemàtica va desenvolupar un índex per mesurar el consum responsable d’aigua, que té en compte la massa demogràfica, la indústria i les necessitats de l’entorn. Per la seva banda, el publicista va proposar organitzar un concurs mundial de ciutats –180, entre elles Viladecans, on hi ha una seu de l’empresa–, que competiran per millorar el seu índex de consum. Perquè hi hagi una motivació col·lectiva, s’instal·la un element urbà a la plaça major de cada ciutat, de manera que els seus habitants puguin seguir l’evolució de l’índex. A partir d’aquí es demana que la gent proposi mesures concretes d’estalvi. La idea del nostre creatiu, per exemple, consisteix a dutxar-se amb una cançó de cinc minuts de durada com a màxim. Està comprovat que si limites la dutxa a la durada d’una cançó pots reduir el consum habitual d’aigua de 160 litres a 80. Es tracta, doncs, d’estendre mesures que motivin col·lectivament la gent.

Aquesta motivació col·lectiva és indispensable si volem fer el pas cap a les smart cities, un nou paradigma d’interacció amb l’entorn que només serà possible si hi ha una hiperconnectivitat entre la gent. Connectivitat no vol dir cohesió social. Potser amb la tecnologia no n’hi ha prou…

És clar, la tecnologia no pot ser mai un fi en si mateix, sinó que és un mitjà. Ens ofereix una sèrie de noves possibilitats, que es concretaran en el que ara anomenem la internet de les coses, però seran elements més decisius l’ús que la gent en faci i com aprofitem les oportunitats que s’obren per cooperar i sumar informació. Una persona té mitja idea i una altra en pot tenir l’altra meitat. Les xarxes socials propicien la connectivitat i, per tant, la creativitat, però la tecnologia per si sola no serveix per a res.

I Imagine, com a empresa, és solvent?

No és un negoci, més aviat és un projecte obert. Fins ara ha estat el de més èxit, en el sentit que la transformació de les persones que han participat en les tres edicions ha tingut un retorn emocional. Imagine ha estat un punt d’inflexió en la seva vida; han viscut una experiència molt intensa que després els ha ajudat a transformar l’entorn.

També ha creat una comunitat força internacional amb el projecte Supertramps. Com va començar aquesta aventura?

Fa uns anys vaig tenir un ensurt de salut però me’n vaig sortir. Aleshores, mentre em refeia, vaig optar per agafar un any semisabàtic i treballar més pausadament. Em vaig proposar de voltar pel món durant sis mesos, carregant-me de visats i vacunes, però sense pagar ni una nit d’hotel. Feia couchsurfing. Anant d’un sofà a l’altre, vaig arribar a l’Índia i al Nepal. Tots aquells mesos vaig compartir amb la gent amb qui em trobava fotos de persones amb els braços oberts. D’aquestes fotos, que penjava al Facebook, en dèiem supertramp. S’han anat propagant arreu i ara cada dia rebo una dotzena de fotos de supertramps de desconeguts a la pàgina de Facebook supertrampspage, amb 3.500 amics. Per a mi la felicitat no és real fins que no es comparteix.

El seu viatge s’acaba quan s’instal·la a Califòrnia per estudiar a Stanford, on fa un màster. Tot seguit, el 2010, funda Innovalley, una empresa dedicada al desenvolupament de roba intel·ligent.

Sí. Innovalley fusiona creativitat i moda catalana amb tecnologia americana. Per exemple, fem roba per a motoristes amb GPS incorporats que, a través d’uns sensors, t’informen de si has de girar a la dreta o a l’esquerra. Vam començar fabricant accessoris amb una marca pròpia, però d’un temps ençà hem decidit treballar per a grans marques de moda i d’accessoris. Treballem en projectes de recerca de llarg recorregut i per tant trigarem a veure alguns productes en el mercat, però ens ho passem molt bé provant els prototips que anem produint.

Alguna vegada s’ha definit com a “serial entrepreneur”. Té més perfil d’emprenedor que d’empresari?

Sí, a mi m’atreu més generar idees noves de negoci, dissenyar-lo, muntar un equip que funcioni i fer-lo arrencar, i en acabat passar-lo a un equip de gestió.

És molt americana aquesta distinció entre emprenedor i directiu, oi?

Sí. Hi hauria dos models: el que emprèn i dirigeix per sempre aquell projecte, més propi d’aquí, i el model del fundador, que és creatiu però després es desentén de la gestió.

Què ens falta a Barcelona per adquirir o encomanar-nos d’aquest esperit emprenedor?

En primer lloc, un vol directe a San Francisco. Ara mateix el Mobile World Congress ens converteix en la capital mundial de la telefonia mòbil. Barcelona està molt ben posicionada en aquest sector, on preval el talent, i en tenim molt. Hem de crear a Barcelona un clúster d’emprenedors.

Al capdavall, ens trobem en plena globalització. Què pot fer a Califòrnia que no pugui fer aquí?

Miri, és cert, el lloc no ho és tot. Per començar, ens hauríem de preguntar per què Israel és el segon país del món amb més empreses cotitzant al Nasdaq. Ens falta cultura emprenedora. Catalunya és la tercera potència investigadora europea en l’àmbit científic. Tenim talent i gent amb diners que no inverteixen prou en talents d’aquí. Barcelona és com una start-up. Hem tingut onades interessants, però ara tenim oportunitats. Barcelona és avui una marca de creativitat associada a moltes coses: el futbol, la cuina, l’arquitectura, el disseny…, i sembla que no ens n’adonem. Els sectors s’han de reinventar. Nosaltres podem decidir cap a on volem anar.

És reproduïble a Barcelona l’ecosistema de Silicon Valley?

Qualsevol lloc del món és bo per emprendre, però hi ha determinats ecosistemes que són millors que d’altres. És més difícil emprendre a Barcelona que a San Francisco, on hi ha inversors, oportunitats i maquinària a punt perquè les idees amb equips es converteixin en negoci… A San Francisco hi ha un entorn molt positiu i s’hi aprèn molt més. Hi ha gent molt capacitada, que alhora és molt més accessible. Aquí, en canvi, per arribar a parlar amb segons qui has de passar molts filtres…

Què ens falta, doncs?

Cultura del fracàs. I cultura de l’èxit… Si aquí algú té èxit, de seguida passa a estar sota sospita. I cultura del risc: ens hem d’apassionar amb el que fem, hem de treballar amb una actitud mental més positiva. Si als Estats Units et quedes sense feina, no tens cap subsidi d’atur, però la gent s’espavila. Ens falta també la cultura del mentoring. Ens falta sumar esforços i cooperar molt més. Mirem massa cap a Espanya; Catalunya ha de mirar al món, i aportar. El nostre món és el món. A vegades penso que tant de bo que Espanya fes boicot als nostres productes perquè això ens obligaria a vendre a fora, i ens espavilaríem.

Vostè, que és emprenedor, creu que una Catalunya independent se’n sortiria tota sola?

No ho sé, però m’agrada compartir aquest somni col·lectiu. Somiar i lluitar per un somni és una actitud emprenedora. Amb una actitud així podem aconseguir grans coses i ser més feliços, tant en l’àmbit empresarial com en el personal, i també si es tracta de construir el futur d’un poble. L’emprenedoria és un bon camí cap a la felicitat.

Si hi tornés, en quin negoci es posaria?

Segurament em dedicaria a la telefonia o a temes socials, o potser a totes dues coses lligades. Hi ha una emprenedoria emergent, la social, que no ha de ser nonprofit per definició. A Barcelona hi ha un gran potencial d’innovació social que cal descobrir i impulsar. S’hi ha creat el Hub Candidate Barcelona, una plataforma per connectar, promoure i potenciar les grans idees dels emprenedors socials. La Iniciativa Hub Barcelona pertany a una xarxa global de 31 hubs estesa pels cinc continents que té com a missió canviar el món aplicant models de negoci sostenibles, extensibles i reproduïbles. Tot un ecosistema d’innovació social.

Tecnologia i felicitat

A més dels projectes que té ara mateix en curs, Xavier Verdaguer ha fundat al llarg de la seva carrera altres empreses com ara TMTFactory (contingut multimèdia i assessoria per a projectes digitals), BCNMedia (producció multimèdia), IntegraTV (televisió interactiva), Smart Point (sistemes de punts d’informació) i Bconsulting (desenvolupament de programari). El creatiu és international partner de Barcelona Global i impulsor de la iniciativa San Francisco – Barcelona Sisterhood. Ha estat guardonat amb el premi de l’Emprenedor de Barcelona Activa i amb el premi al millor jove emprenedor creatiu del 2010, atorgat per la Jove Cambra Internacional (JCI). També és l’impulsor del projecte Supertramps (www.supertramps.ws), per compartir a la xarxa moments de felicitat.

Bernat Puigtobella

Director de Barcelona Metròpolis

Un comentari a “Xavier Verdaguer: “Barcelona és com una ‘start-up’”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>