Ciència i Universitats

Entrevista de Joan Burdeus per a Barcelona Ciència i Universitats i Núvol.

Montserrat Llagostera (Barcelona, 1954) és una científica especialitzada en microbiologia molecular i creu que els virus poden ajudar la humanitat a disminuir l’ús d’antibiòtics. Concretament, els virus bacteriòfags, fags per als amics, que són aquells que només infecten bacteris. Llagostera lidera el grup de recerca Aplicacions Biotecnològiques dels Bacteriòfags i investigadora principal del projecte europeu Phagovet, basat en el desenvolupament de productes a partir bacteriòfags per combatre i controlar certes malalties i bacteris zoonòtics en granges. Parlem de virus, bacteris, de vocació científica, i de resistències biològiques i culturals.

Els virus bacterians funcionen millor que els antibiòtics?

En el món de la investigació és molt important entendre que pots tenir molt clar un fenomen, però et pot costar molt demostrar-lo en les condicions que exigeix un article científic publicable. Allò a què he dedicat més anys de la meva recerca en els darrers temps és a demostrar que l’ús de virus bacterians contra malalties causades per bacteris és un mètode segur i eficaç per combatre’ls. De la mateixa manera que sabem que els antibiòtics promouen l’aparició de resistències entre els bacteris, amb els virus bacterians passa el mateix. Ho hem estudiat in vitro, amb aliments i amb animals. I resulta que tant en aliments com en pollets l’emergència de virus resistents és molt baixa. Amb tot, també hem observat que en animals les resistències que apareixen no només es deuen a mutacions en els bacteris, sinó també a un fenomen que anomenem «transferència lateral» que demostra que caldria estudiar els virus bacterians amb situacions més semblants a les reals que in vitro, que és com s’han fet la gran majoria de treballs fins ara.

Què fem malament amb els antibiòtics?

La població en general, el col·lectiu mèdic i el col·lectiu veterinari han fet un ús massa alegre dels antibiòtics; però jo penso que més tard o més d’hora hauríem arribat a una situació similar a la que tenim ara. O a la situació molt més greu que tindrem d’aquí a uns anys si la cosa no canvia. Els bacteris tenen gens resistents des de molt abans que es fessin servir antibiòtics de forma massiva a les clíniques. El mateix Alexander Fleming ja va avisar que podia passar això. Jo trobo que la gran fallida ha vingut d’una combinació de factors deleteris. D’una banda, un excés de confiança ha fet que no invertíssim més per investigar més en antibiòtics. I, de l’altra, que no es va fer cas de les veus dels científics quan van començar a alertar d’aquesta deriva als anys vuitanta.

L’impacte del món animal és molt més gran que el mèdic?

Nosaltres vam començar a treballar amb el món de producció animal perquè és més fàcil desenvolupar productes basats en virus bacterians en aquest context que per a ús en humans, tant per resistències culturals com per les traves que imposen les agències reguladores. Vam treballar amb la salmonel·losi perquè és un dels patògens que més es transmet alimentàriament. Si redueixes la salmonel·la en granges, redueixes la possibilitat que arribi a humans i les dues coses milloren conjuntament. També perquè la Unió Europea es va posar seriosa contra l’ús d’antibiòtics com a factor de promoció del creixement, que és un mal ús. Els fags no substitueixen totes les mesures d’higiene i vacunació de les granges, sinó que venen a complementar el que hi ha fins ara, que ha aconseguit reduir la presència de salmonel·la, però no eliminar-la.

Què en penses, de la ramaderia ecològica?

A mi em sembla molt bé la producció ecològica, però l’important és entendre que producció més ecològica no vol dir més segura. Obstacles que hi veig: en la producció ecològica, els animals han d’estar lliures, i l’entrada en contacte amb aus migratòries és molt més fàcil. En la producció ecològica calen mesures de seguretat estrictes i diferents de les convencionals que no s’han desenvolupat encara.

Què hauria de saber la gent dels antibiòtics?

Un dels malentesos més grans és que la gent es pensa que som nosaltres els que ens fem resistents als antibiòtics, quan són els bacteris. Un altre és no distingir encara entre virus i bacteris, i comparar el tractament que rep el meu veí amb el que rebo jo pensant que tenim el mateix quan, en realitat, no té res a veure. Cal saber que la grip és un virus, no un bacteri, i els antibacterians no serveixen de res. Abans es receptaven per si de cas, i ara ja no, que és un avenç. També, en general, caldria recuperar la confiança en el criteri del metge i del científic, i reduir-la en les xarxes. Les xarxes no sempre ens van bé per aquests casos.

Fins a quin punt és apocalíptic l’auge de bacteris resistents?

Jo soc optimista de mena, però la situació és molt seriosa. Hi ha gent que mor perquè no hi ha antibiòtics capaços de controlar les seves infeccions, i aquest nombre anirà incrementant. El meu optimisme ve de veure que ens hem despertat i s’està invertint molt més en recerca.

El principal problema dels bacteriòfags són resistències culturals i desconeixement?

El clixé és que els virus són dolents i fan molta por. Els grangers es pregunten què passarà si la gent s’assabenta que posen virus a la beguda dels seus pollets. Però resulta que els virus bacterians només poden infectar bacteris, i a uns bacteris molt determinats: és impossible que afectin els éssers humans. Els virus estan formats per gens i proteïnes, i nosaltres mengem cada dia gens i proteïnes, i també ens empassem milions de virus bacterians de tota mena. Simplement, la paraula virus fa por. Per això cal fer formació intensa en tots els nivells, i que la gent tingui cultura biològica.

Soc llegenda, The last of us… molta ciència-ficció parla del perill d’introduir organismes nous a gran escala entre la població.

El virus bacterià és l’organisme més abundant al planeta Terra i de moment no ens hem tornat zombis. Amb els anys d’evolució que portem, és poc probable que ens hagi de passar res per culpa dels virus bacterians. Les històries de ciència-ficció sempre són interessants per plantejar casos hipotètics, però cal contraposar-les amb el que diu la ciència.

Em pots explicar la teva història personal amb la ciència?

A mi el món científic m’ha agradat sempre. De petita jugava amb tots aquests jocs de química per a nens. D’adolescent el que més m’agradava eren les matemàtiques fins que, preparant l’examen d’accés a la universitat vaig trobar un professor de biologia que va fer que m’encantés la biologia. I les matemàtiques són molt abstractes, però els microorganismes amb què he acabat treballant també són coses que no pots veure ni tocar i que demanen la mateixa capacitat d’abstraure i d’imaginar. Després em vaig cansar molt d’estudiar al llarg de la carrera i de seguida vaig voler anar al món de l’empresa. I a l’empresa m’ho vaig passar molt bé al principi, fins que, al cap dels anys, també vaig avorrir-me i vaig pensar a tornar a la universitat. M’agrada molt tant l’ensenyament com la recerca. Més que una vocació prèvia, va ser el canvi el que va ajudar-me a veure què m’agradava.

Després de tants vaivens, quin temperament diries que ha de tenir una persona que es vulgui dedicar a la investigació?

Cal tenir curiositat. I has de ser capaç d’emocionar-te. Ahir mateix llegia en un article sobre un bacteri que transforma l’or i em vaig emocionar. També has de ser capaç de no desesperar. La recerca científica és molt dura.

Què li demanes a la política i a la societat des de la teva posició de docent i investigadora?

Hi ha dues coses en què vull insistir. Primer, l’obsessió amb la recerca de l’excel·lència. És impossible que tot sigui excel·lència. Has de tenir una massa d’investigadors molt grossa de la qual sortirà excel·lència. Però, per arribar a l’excel·lència, cal invertir en què hi hagi una massa. I l’altra és valorar millor el paper dels formadors. No tindrem bons investigadors si no hi ha una bona educació a l’escola, a l’institut i a la universitat. Cal valorar la figura dels mestres en relació amb la formació de futurs investigadors. La gent s’estima molt els resultats de la recerca, però no coneix prou la realitat de la recerca. Els investigadors i els professors universitaris no tenen capacitat de pressió social fent una vaga com sí que poden fer altres col·lectius: depenem del fet que els polítics pensin que importem, i a ells els importarem si la societat ens coneix i ens valora.

Com veus les qüestions de gènere en el teu àmbit?

Jo trobo que encara és molt complicat. La meva experiència em diu que la dedicació als fills és normalment més alta per part de les dones que per part dels homes. Hi ha molt de cultural, però no només això. No hem de ser del tot iguals ni tenir sempre les mateixes preferències. S’han de buscar mecanismes perquè les dones no hagin de deixar la investigació quan decideixen tenir fills.

Quin consell donaries a una jove que es vulgui dedicar a la ciència?

Més que donar un consell, voldria fer una reflexió a totes les noies, no només a les que estiguin interessades en la ciència. La meva reflexió és que connectin i intentin conèixer què és la ciència; que coneguin científics, que vegin què vol dir això de fer ciència. I a partir d’aquí, si troben el camí d’alguna cosa que les il·lusiona, que les emociona, com va ser en el meu cas amb l’apassionant món dels microbis, que s’hi dediquin amb tota la seva ànima, amb perseverança, constància… Que no defalleixin i que sempre puguin fer ciència amb un somriure i passar-ho bé.