Ciència i Universitats

Entrevista de Teresa Bau per a Barcelona Ciència i Universitats i Núvol.

La malària -també coneguda com a paludisme- és una malaltia causada per un paràsit que transmeten els mosquits femella de l’espècie Anopheles. Als anys seixanta es va iniciar una campanya d’erradicació de la malaltia, principalment des de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), però només es va aconseguir als països del nord. Als del Sud continua causant encara un gran nombre de morts: l’any passat van contraure malària 249 milions de persones a tot el món i, a l’Àfrica, cada minut es mor un nen per aquesta malaltia. Una de les científiques més prestigioses en recerca de malària a escala internacional és la doctora Carlota Dobaño, que lidera una línia d’investigació sobre immunitat a l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).

Per què després de tants anys de lluita contra la malària no hi ha tractaments eficaços ni s’ha pogut erradicar?

Hi ha tractaments, però el paràsit es va fent resistent i és necessari desenvolupar-ne de nous perquè hi ha zones del món on els pacients no responen als medicaments disponibles. A banda, el fet que la malària sigui causada per un paràsit, que és un patogen més complex que un virus o un bacteri, fa que desenvolupar vacunes sigui més difícil i que es trigui molt temps a desenvolupar-les.

Fa pocs dies es va llançar el primer programa de vacunació contra la malària en un país africà, el Camerun. Ets optimista respecte l’impacte que poden tenir aquestes campanyes?

Actualment hi ha dues vacunes disponibles, la RTS,S/AS01E (amb el nom comercial de Mosquirix), que és la 1a que es va recomanar, i una de més recent, la R21/Matrix-M. És una primera generació de vacunes que tenen una eficàcia moderada, però, si tenim en compte que hi ha una gran quantitat de persones que s’infecten i que podrien morir, ja és un primer pas molt important. Si a això hi afegim altres mesures de control, com els fàrmacs, les mosquiteres, etc. tot plegat serà útil per controlar la malaltia, però no per eliminar-la del tot. Necessitem noves eines i vacunes més eficaces per arribar a l’erradicació total.

Encara que la resposta sembli evident… Per què no s’han posat tants esforços en posar fi a la malària com amb altres malalties, per exemple, la COVID-19 o la SIDA?

La resposta és clara: és una malaltia que afecta els països més pobres. La lluita contra la malària sempre ha estat un esforç d’institucions que han prioritzat aspectes socials i la solidaritat per sobre del lucre. És difícil que des d’institucions europees o nord-americanes es posi el focus en una malaltia com la malària.

La teva recerca s’enfoca a la immunologia. Quins són els teus objectius?

Com he dit, tenim unes vacunes, però no són prou eficaces i les hem de millorar. Treballem per entendre perquè aquestes vacunes funcionen en alguns nens -aquest col.lectiu n’és el principal receptor- mentre que en d’altres no. Estudiem el sistema immunitari de les persones que han passat la malaltia (els seus anticossos i els limfòcits T), quines diferències hi ha a nivell immunitari entre les persones que responen bé a la vacuna -quan els protegeix de la malaltia- i les que no. L’objectiu és poder desenvolupar noves generacions de vacunes que siguin cada vegada més eficaces.

Hi ha alguna previsió de quan estaran disponibles?

El fet que tinguem dues vacunes -i recomanades per l’OMS- ja és una gran fita. Una altra cosa és que no n’hi ha prou quantitat perquè tothom se’n pugui beneficiar. El repte és que malgrat que el mercat és gran, el poder adquisitiu dels països que les necessiten és baix. Això fa que es depengui de la bona voluntat de les institucions i de les companyies farmacèutiques que inverteixen en aquest àmbit.

Per què algunes persones tenen més immunitat que altres?

Aquesta és la gran pregunta… Quan les persones neixen, els nadons, són quan són més vulnerables perquè gairebé no tenen immunitat. Si agafen la malària durant les primeres setmanes de vida, és quan tenen més risc de morir. Si sobreviuen, amb l’edat van agafant immunitat, però hi ha persones que desenvolupen més immunitat que d’altres -algunes, per exemple, tornen a emmalaltir. Això és el que estem investigant, què fa que algunes persones tinguin un sistema immunitari que les protegeixi més que a d’altres. En general, quan una persona adulta es contagia de malària a una zona molt endèmica ho passa com una grip, rarament es mor. Són els infants els que tenen un índex més alt de mortalitat. Hem vist que la immunitat depèn de l’edat i de les vegades que la persona s’ha exposat al paràsit.

El canvi climàtic està fent que malalties pròpies de països tropicals irrompin a zones on abans no existien. Creus que la malària podria arribar per les nostres terres?

La malària havia existit fins a la guerra civil al delta de l’Ebre i del Llobregat, n’hi havia moltíssima. L’aigua del delta és un lloc fantàstic perquè es reprodueixin els mosquits. Les campanyes que es van fer als anys seixanta del segle XX la van erradicar.

La malària, com altres malalties transmeses pels mosquits -per exemple el Dengue- estan vinculades al clima i actualment estem veient canvis epidemiològics vinculats a la pujada de les temperatures. Potser aquí no és tan evident, però tenim alguns exemples on és clar. A Etiòpia, que és un país muntanyós, s’està veient que la malària cada vegada arriba a territoris més enlairats, on abans no existia. En diverses zones del planeta on no hi havia malària, ara n’hi ha. A Catalunya és més difícil de predir, s’han de donar una sèrie de circumstàncies, com que hi hagi un nombre elevat de persones infectades. Però tenim programes de vigilància per poder-ho aturar a temps. De tant en tant tenim alguns casos, però ara mateix no veig que pugui passar en un futur pròxim.

Parlem ara del teu bagatge professional. Sobre el teu pas per diverses institucions de recerca a diferents països, quines són les experiències que més t’han marcat?

Destacaria la London School of Hygiene & Tropical Medicine, una de les institucions punteres del món en Medicina Tropical, on conflueixen moltes xarxes que treballen en aquest àmbit. També la Universitat d’Edimburg, on vaig fer el doctorat, que té un departament molt potent en malària. L’estada en aquestes dues institucions em va obrir moltes portes. També em va marcar i obrir a contactes poder fer el postdoc al centre de recerca mèdica naval dels Estats Units (Naval Medical Research Center), atès que tenen un focus important en malalties tropicals perquè els militars nord-americans viatgen per tot el món.

Vas viure un temps a l’Àfrica, experiència que et va fer decidir que volies enfocar-te en aquesta malaltia.

Quan estudiava Farmàcia vaig fer un voluntariat a Guinea Equatorial. Allà vaig veure l’impacte que tenia la malària: molts nens es morien, altres emmalaltien i no podien anar a escola, els seus pares no podien treballar… Vaig veure que no hi havia cap vacuna per prevenir-la i això em va fer decidir investigar en aquest àmbit.

També em va impactar una segona estada a l’Àfrica durant el doctorat, concretament en un centre de Malawi que atenia nens amb malària cerebral. Són nens que acaben en coma i molts es moren… Els fèiem l’autòpsia per determinar i entendre la causa de la mort. Va ser molt interessant i alhora colpidor.

Finalment, he treballat al centre de recerca col·laborador d’ISGlobal, a Manhiça, Moçambic, on he dirigit les tesis doctorals d’un bon nombre d’investigadors.

En la teva carrera professional, t’has trobat amb dificultats específiques pel fet de ser dona?

Durant la meva època com a investigadora júnior no vaig notar cap discriminació de gènere. L’únic moment en què he hagut de fer front a dificultats ha estat en el moment de la maternitat. És molt dur el fet que, en una carrera acadèmica, just coincideix el moment de ser mare amb el d’independitzar-te i esdevenir Cap de Grup en el camp de la recerca. Aquesta etapa demana una gran exigència… És un món on hi ha molta competitivitat. En aquest moment tan complicat no hi ha suport cap a les dones i moltes abandonen perquè decideixen que no val la pena. En el meu cas, es van unir una gran voluntat de continuar endavant i la sort de tenir un entorn familiar que em va donar suport (el meu marit, els meus pares…). Sense això, no hauria pogut arribar on soc. És injust el poc recolzament que les científiques tenim en aquest moment crític.

Com veus l’estat de la ciència a Catalunya, hi ha prou suport a la recerca?

Aquí tenim molt de talent i la taxa d’èxit per atreure fons competitius de ciència comparada amb altres territoris propers és alta, però, és clar, si ens comparem amb països del nord d’Europa o els Estats Units, no tenim prou recolzament i la inversió necessària. No disposem d’uns fons estables que permetin continuar en moments de crisi, i això condiciona molt. Hi hauria d’haver més inversió per tal de comptar amb més personal i es pogués finançar el que costa la recerca.

Quin consell donaries a una nena o noia que es vulgui dedicar a la ciència?

D’entrada, que tingui vocació, curiositat i capacitat acadèmica i d’estudi important, ja que és un àmbit molt exigent. Però les qualitats més importants són la resiliència, el focus i la perseverança: és un món fascinant, però sovint et trobes amb entrebancs -com que et deneguin una beca o un article- i només les persones que ho tenen clar i persisteixen continuen endavant. Crec que és un tema que les generacions actuals han de treballar… De fet, el nombre de vocacions està disminuint.