Una era la fàbrica de teixits Casarramona, que el 1912 es va instal·lar al carrer de Mèxic en un bell conjunt modernista de Puig i Cadafalch, que va guanyar el premi al millor edifici de l’any. Va funcionar com a indústria fins al 1920, i posteriorment es va destinar a caserna de la policia. L’altra estava al final del carrer del Rabí Rubèn, però un incendi va destruir la seva seu del Poble-sec. Can Butsems va plegar el 1978 i part del seu solar l’ocupen, ara, un centre de barri, l’escola La Muntanyeta i un institut en construcció. Però en els seus millors moments, durant les obres de l’Exposició Internacional del 1929, hi van arribar a treballar un miler d’obrers que produïen pedra artificial. Molts d’ells es van construir casetes al turó, darrere del mas de Can Cervera (1801), l’única casa de pagès que ha subsistit fins als nostres dies i que avui ocupa un esplai.
Dins la fàbrica Butsems, al costat d’una alzina, hi havia la font dita “de la Guatlla”, que va donar nom al barri. L’ús que en va fer la indústria i l’abocament d’escombraries a Montjuïc durant els anys seixanta la van contaminar. Avui només en queda el record, un monòlit i un himne: “Recorden els nostres avis quan el nom varen buscar,/ per batejar el nostre barri, fou molt fàcil de trobar. / Va fer un crit agut la guatlla, mentre cantava la font./ Van triar Font de la Guatlla com el més preciós del món.”
Una altra font popular va sobreviure encara uns anys a la de la Guatlla. Es tracta de la font Florida, al final del bucòlic carrer del mateix nom. En aquest indret, el 1930, la Cooperativa d’Obrers i Empleats Municipals va comprar uns terrenys al baró d’Esponellà i hi va fer un seguit de torretes amb jardí, a l’estil anglès. Durant la República, cada mes de juny organitzaven una festa major de carrer que ara ha fet seva tot el barri.
Abans de la Guerra Civil, la Font de la Guatlla també va créixer per la Gran Via. S’hi van instal·lar una fàbrica de xocolata, dues de llums i bombetes (Lámparas Z, al carrer de Mèxic, i Trèbol). El drapaire enriquit Pau Forns va aixecar sis blocs de pisos entre els números 272 i 282 de la Gran Via, que encara es coneixen com les Cases del Drapaire. Després de la guerra, l’ambient rural del barri es va anar diluint. El 1949 la parròquia de Santa Dorotea es va erigir sobre un antic camp de blat. Al mateix temps, personatges com el matonaire, el pellaire, el mitjonaire o el pinyonaire, que venia cinc cèntims de pinyons als nens mentre els explicava un conte, van anar desapareixent. D’altra banda, els nou carrers que es van fer pujant cap a Montjuïc es van batejar amb noms de flors: Dàlia, Gessamí, Crisantem...
Durant el primer franquisme (1940-1960), una entitat anomenada Nia Nesto, que en esperanto vol dir ‘el meu niu’, va organitzar xerrades i sessions de cinema. Va haver de plegar el 1968, quan alguns dels seus membres van ser detinguts. Però la cooperativa escolar Magòria, l’entitat Veïns i Amics de Magòria i l’Associació de Veïns Font de la Guatlla van reprendre, durant el franquisme tardà, l’activitat social i reivindicativa. Fruit d’aquesta, ja en democràcia, són el centre de barri i el col·legi La Muntanyeta, que els veïns van guanyar sense haver de renunciar a l’altra escola pública, la Pau Vila.
