Barcelona cultura

Blog

Shakespeare 'decolonial' i feminista: una guia

dl. 04/02/2019 | 12:30 H

Per Denise Duncan i Carla Rovira Pitarch, dramaturgues

Quan ens va arribar aquesta proposta, l’objectiu era escriure sobre com cal repensar Shakespeare des d’una perspectiva feminista i 'decolonial'. Hem decidit aprofitar aquest espai per elaborar una guia dels punts que ens semblen més rellevants perquè serveixi com a document iniciàtic. Si voleu repensar la vostra pràctica artística d’acord amb les necessitats de representativitat de la societat actual, esperem que aquest document us faci pensar, fins i tot que sigui una eina per posar de relleu el masclisme, el racisme, el classisme o la lgtbifòbia que formen part de les nostres pràctiques artístiques. El teatre no està mancat de política i creiem que val la pena revisar-nos tant a nivell personal com professional.

Per què fas Shakespeare?
Llegir clàssics està bé. Llegir-los. Ara, abans de portar a escena un text de fa cinc segles, potser valdria la pena investigar si hi ha autores que parlen dels mateixos temes. Anar al cànon no deixa de ser un exercici de recuperació d'una mirada històrica, patriarcal i probablement racista, per obra o per omissió. Dubtem que ningú més, mai, hagi parlat d'allò que t'interessa del clàssic. Bé, potser no amb la qualitat de Shakespeare... o sí? Si no s'investiga, tampoc no es pot demostrar. En tot cas, caldria evitar que muntar un clàssic sigui un exercici d'estil, de complaença a la crítica o al públic, o un exercici onanista pel teu ego artístic.

Km. 0 s. XXI
Sempre que encarem un muntatge hi ha un punt de vista, sigui el que sigui. No cal que es tracti d'una peça de teatre "polític” per tenir-lo. Et proposem que pensis quin és el teu punt de vista, el teu km. 0. Especialment per muntar Shakespeare. Se'ns ha explicat per activa i per passiva que Shakespeare és universal, que els temes que toca són transversals i que encara ens ressonen cinc segles després. Però no. La imatge de Titus matant Lavínia perquè ha perdut la virginitat avui dia seria inadmissible. Actualment se'ns fa estrany enaltir la guerra o els nobles. Per tant, revisa els textos des del teu punt de vista actual, en comptes de perdre el temps intentant adaptar-te a un món que ja no existeix.

Revisa la teva mirada i els teus privilegis
Fes un repàs de la teva llista de privilegis, sinó, serà molt difícil ser realment crítica. Si comences per dir, per exemple: "soc una dona blanca europea, de classe mitjana-alta, criada des del catolicisme", al moment de rellegir un clàssic podràs començar a replantejar-te per què has triat una obra, quins temes t'importen i et concerneixen dins d'aquesta i què pots aportar com a artista. Potser no n'hi ha prou per salvar Shylock a 'Elmercader de Venècia' amb aquell monòleg preciós quan a la resta de l'obra no se l’anomena pel seu nom (i sí que li diuen "usurer", "gos", "dimoni" i una llarga llista d’insults).

Llegeix i escenifica Shakespeare des d'una perspectiva interseccional
Quina visió de gènere planteja l'obra que tens entre mans? Hi ha lloc per una visió des del no binarisme? Quina és la posició de l'autor en el tema raça, classe social, etc.? Si la tesi del personatge et sembla incorrecta (com ara: "Iago m'ha fet creure que la "meva" dona és una fulana, doncs la mato però la culpa no és meva”), canvia-la; sinó, assumeix les conseqüències ètiques de la teva posició ideològica. Un Otel·lo que mai és analitzat des de la doble variant raça / gènere acaba justificat en l'obra. Si no toques aquests temes ni els qüestiones, estàs validant la tesi exposada. Un clàssic ja es considera una "veritat" perquè ha perdurat en el temps, però això no vol dir que els seus plantejaments siguin correctes. Sigues una mica irreverent!

Personatges i Accions
La història de la literatura dramàtica ha promogut que creiem que els personatges de Shakespeare són essencials. Quants cops hem llegit allò de "Hamlet és el dubte, Otel·lo és la gelosia"? Sembla que hi ha una essència en els personatges que és inamovible. Deixa de pensar en clau de personatge i analitza les seves accions. Posem, per exemple, l'escena del convent de Hamlet: pensa com Hamlet tracta  Ofèlia. El motiu de Hamlet (la venjança per l'assassinat del seu pare a mans del seu oncle) fa que el protagonista sigui directament o indirecta responsable de la mort de quasi tots els seus personatges. Mira els personatges, -tots, no només els protagonistes- pensant què fan i no qui són. I, et convidem a dir-los-hi que no tot val.

Pensa en el teu públic
Pensa que el teu públic està compost per persones diverses. Persones que s'identifiquen de manera diversa, persones amb ideologies diferents. Vivim en una societat masclista, racista i classista. Però també feminista, antiracista i anticlassista. Posa’t les "ulleres liles" tant com ho pot fer el públic que vingui a veure la teva obra. Hi haurà persones que valoraran la teva proposta artística en tant que ètica també. Pot ser també que odiïn la teva obra per un comentari masclista o una actitud racista del teu espectacle. Tingues-nos en compte.

Si vols ser shakespeariana, sigues revolucionària!
Shakespeare era un revolucionari. Parlava de temes que altres no tractaven, construïa discursos des de llocs diversos, des de personatges poc habituals (que si un negre, que si un esguerrat, que si una dona "dolenta"). Així, el que és realment revolucionari és trobar el símil en l'actualitat i parlar des d'aquí. Quina seria l'Ofèlia dels nostres dies? Quina la nostra Julieta, quin seria el seu conflicte en la història? Acabarien mortes? Si El Bard va revolucionar amb la seva mirada l'escena del segle XVI, caldria fer justícia al seu esperit: sigues atrevida. Total, al clàssic tal com és, és fàcil tornar-hi: el trobaràs a la biblioteca.

Talla, esborra, reescriu
Els textos de Shakespeare no són sagrats. Arrisca’t. Edita tant com necessitis. Si hi ha frases pertorbadores, treu-les. No et perseguirà cap plataforma de drets d’autor perquè hagis retocat el text. Shakespeare va morir el 1616. No vindrà a reclamar res.

Llença't amb un càsting diferent
Vivim en una societat diversa, amb identitats molt més complexes que fa quatre segles, seria interessant representar-les en escena. Julieta no té perquè ser una noia blanca normativa de menys de 60 quilos. Fes un càsting no tradicional, busca un repartiment que necessiti segones i terceres lectures del públic.

No maquillis la teva adaptació
Posar a Ricard III en un prostíbul NO és adaptar-lo si el discurs es manté intacte. Un Otel·lo raper és un intent cutre d'actualització si l'únic que canvia és que porta texans per sota del cul. Si el discurs és el mateix, només li estem passant una capa de pintura pseudomoderna al clàssic... i la pintura es pot esquerdar a la primera mirada crítica.

El cànon
Estaria bé, i llencem la proposta aquí, fer recerca sobre autores del s. XVI. Si d'entrada creiem que l'època elisabetiana és molt interessant per la literatura dramàtica, per què no adaptar textos de dones d’aquella època? Existeixen? Per altra banda, hi ha traductores més enllà de l'Oliva, el Sagarra o el Sellent. És més, partint de la base que una traducció sempre és una adaptació, segurament hi ha persones que tenen una mirada 'decolonial' i feminista a l'hora de traduir. Pensa-hi!

Comparteix aquest contingut