Barcelona Cultura

Edició octubre, novembre i desembre

El circuit cultural als barris de tots els districtes de Barcelona. Entrada gratuïta

"Volia explorar el cos i la dona des d'una visió de gènere"

08/10/2018
Teatre
Verónica Navas dialoga sobre la pèrdua a 'Hasta agotar existencias'

Diu Verónica Navas que Hasta agotar existencias (Ensayando para que la muerte de mi madre no me pille desprevenida) és un espectacle que pot arribar a "adolescents i adults que vulguin dialogar amb una visió particular sobre la pèrdua, expressada amb un llenguatge escènic contemporani, poètic i directe amb tendresa, picardia i alguna gota d'amargor". És a dir, és un espectacle que pot arribar a qualsevol amb ganes de descobrir i d'arriscar-se, d'asseure's a la seva butaca i deixar que el sorprenguin, que l'atrapin, que l'ajudin a reflexionar. Esteu disposats? Per si algú encara ho dubta, Verónica Navas, l'autora i qui defensa l'espectacle des de l'escenari, ens fa cinc cèntims sobre com ha estat el procés de creació.

- Va ser la necessitat de parlar de la relació amb la mare i de la seva presència/absència el que va motivar-te?
-La relació amb la mare absent va venir a posteriori i va servir per vehicular una sèrie de desitjos expressius i de temàtiques relacionades amb una visió del gènere sobre el cos i la dona que volia explorar. Una petita anècdota (real!) familiar va fer que tot quallés en aquest supòsit boig o obsessió entorn de la mort imminent de la mare, i el grapat d'estratègies-coixí per esmorteir-la.

-Com vas plantejar-te l'estructura de l'espectacle?
-L'estructura va sorgir a sala d'assaig, més aviat com a conseqüència que com a resultat d'una planificació. Partia de la necessitat i l'apetència de treballar amb materials audiovisuals (vídeos, enregistraments sonors, fotografies i altres imatges d'arxiu o generades ex professo) i d'interrogar-me, durant la creació, sobre com interaccionaven amb el directe de la convocatòria, amb l'acció teatral i amb la lectura, recepció i resposta que el públic en fa i retorna, respectivament. D'altra banda i des d'una perspectiva externa, la peça està construïda en blocs de contingut encadenats: diferents escenes que tracten la relació mare-filla, la construcció d'una mateixa com a dona, l'herència social i de gènere, els estereotips i els anhels, la incorrecció política o l'oportuna (manca de) precisió de la llengua per definir l'entorn i els sentiments. Tot s'explica amb el caos que és, sovint, el fil de pensament, sense una lògica narrativa explícita; però, escena rere escena i a mesura que se sumen, es genera una imatge macroscòpica, un relat personal.

-Com definiries el llenguatge que utilitzes? Vas partir d'una recerca de la forma o vas anar a buscar-la perquè era la manera d'explicar el que volies explicar?
-El fons d'allò que s'explica i la forma (altrament, què i com) són el mateix i, per això, busco complicitat entre l'un i l'altra, sempre en interacció amb el públic, amb el directe de l'aquí i l'ara i amb les formes artístiques contemporànies. En la meva pràctica diària m'interessa molt el treball de collage documental (amb el registre, el rastre, la còpia...). Tanmateix, i de manera natural, les idees de pèrdua, record o imitació estan molt lligades als registres (fotos, vídeo) i, per això, la presència d'aquests en en Hasta agotar existencias va facilitar la construcció de la dramatúrgia. La sensació d'àlbum de retalls familiar està present.

-La barreja de llenguatges va sortir de manera natural? Creus que aquesta hibridació de llenguatges és clau per atreure a nous públics al teatre?
-La meva formació acadèmica ve des de l'audiovisual i des de les arts escèniques com a resposta al desig d'aprendre allò que des de petita em fascina. Sempre he entès qualsevol mena de reunió de públic dins l'àmbit artístic ―encara que fos en una sala de cinema amb una pel·lícula enregistrada o en un museu amb peces que no mutaran l'endemà― com una convocatòria en directe en la qual una sèrie de persones comparteixen espai i temps voluntàriament. És la investigació en l'aquí i ara del fet de compartir alguna cosa a la vegada, i de fer-ho voluntàriament, el que m'atreu. Des del meu punt de vista, elaborar-ho escènicament amb llenguatges audiovisuals, que són predominants en aquest l'espectacle, només té sentit en interacció amb l'acció directa i amb la complicitat (explícita o no) del públic.

-Aquest va ser un treball fet a l'Institut del Teatre? Que va suposar el premi IT Talent?
-La peça va ser el resultat de nou mesos de treball continuat dins una assignatura de quart curs, Pràctiques d'escenificació. L'acompanyament acadèmic va ser essencial; amb l'ajuda d'un tutor vaig poder desenvolupar la feina des de la recerca i el qüestionament constant, però sempre a favor del desig, del desenvolupament d'una gramàtica i d'un llenguatge escènic propis.

Compartir