Més que una festa va ser un festival, perquè va tenir pròleg i va tenir epíleg. El pròleg, a l'arribada, mentre esperaven per entrar, amb nervis, perquè els menuts més menuts no acostumen a haver anat gaires cops a veure un espectacle de dansa, així que se'ls han d'explicar molt i molt bé les coses, encara que són molt més ràpids del que molts pensem. I l'epíleg, quan la funció ja havia acabat i els menuts, després de 45 minuts d'estar-se quiets i (quasi) callats, després de 45 minuts atents a tot el que hi passava i disposats a no perdre's ni un detall, van poder entrar a l'escenari i tocar i jugar... Hi va haver els que volien enfilar-se a tot allò on es poguessin enfilar; va haver-hi els que van voler provar les tasses i els plats del pícnic que els ballarins feia poc havien degustat: i va haver-hi també molts que, obedients, es van convertir en ajudants en el procés de desmuntatge: sostenien els cistells on s'anaven recollint els trossos de tela amb què poc abans els ballarins havien vestit de fulles un arbre.

Els nens que només acabar Almazuela van voler entrar a l'escenari volien provar com era el món que a poc a poc els dos ballarins de la companyia Roberto G Alonso havien anat desplegant davant dels seus ulls. L'almazuela, a més de donar títol a l'espectacle, és una tècnica semblant al patchwork amb què es poden cosir cobreterres (com el que vesteix el terra de l'escenari) i cobrellits com els que utilitzen els dos ballarins per tapar-se quan s'inicia l'espectacle. Perquè l'espectacle comença quan se'n van a dormir i tot acabarà quan es despertin: enmig, els seus somnis on tot és possible, on tot pot passar, on els llits es converteixen en les tanques d'un jardí màgic on creixen els arbres i els nens hi ballen. El jardí màgic al qual els més menuts entre els menuts van poder entrar-hi i a on hi van poder jugar. El que us dèiem, una festa!