Barcelona Cultura

Edició febrer, març i abril

El circuit cultural als barris de tots els districtes de Barcelona. Entrada gratuïta

Pot ser qui ell vulgui

07/02/2019
Teatre
Albert Salazar enlluerna Cotxeres Borrell amb la seva interpretació a 'A.K.A.'

A.K.A. no seria A.K.A. sense Albert Salazar. I no hi ha millor floreta que aquesta per lloar el treball d'un actor. I que ningú ho entengui com un intent de menysvalorar a l'autor del text, Daniel J Meyer, ni tampoc a la seva directora, Montserrat Rodríguez; al contrari. Perquè el que entre tots tres, autor, directora i actor, han aconseguit és una cosa tan aparentment senzilla encara que tan extremadament difícil com construir un personatge fet de carn i d'ossos, que viu d'alegries i de tristeses, que creix entre riures i llàgrimes... un personatge amb el qual qualsevol es pot sentir identificat perquè tothom ha viscut un primer amor i una primera decepció, tothom s'ha sentit traït i tothom s'ha sentit injustament jutjat. Carlos, el protagonista de A.K.A. (Also Known As), és jutjat pel seu color de pell i la seva procedència, i això el fa dubtar sobre qui és, si és qui ell pensa o si és qui els altres diuen. Però més enllà del motiu pel qual dubtem sobre qui som, aquest dubte és un sentiment universal.

Albert Salazar (o Carlos, com preferiu) esperava en l'escenari del Centre Cívic Cotxeres Borrell mentre els espectadors anaven entrant, buscaven una cadira i s'asseien. Semblava un jove més entre els molts joves que conformaven el públic. Dessuadora, caputxa, vambes... Però només que les llums es van apagar, va envair l'escenari. Primer per explicar una història que estava feta de riures... i el públic va riure amb ell; després per narrar el seu amor d'adolescent, aquestes primeres mirades, aquest primer petó..., i en la platea va néixer un xiuxiueig còmplice perquè molts s'hi devien trobar identificats i van riure amb l'amic o el veí de butaca per haver vist la seva història tan ben explicada. Però més tard, el riure es va acabar. I també els xiuxiuejos... I la platea va quedar plena d'un d'aquests silencis prenyats d'emoció mentre Albert Salazar, Carlos, explicava la seva caiguda en desgràcia. I així es va quedar, callada i emocionada, fins que, amb el final, va esclatar en una ovació desbordada.

I encara que Carlos dubti sobre si és qui ell creï o qui els altres creuen veure, Albert Salazar va aconseguir que ningú dubtés que ell era Carlos. I és que Albert Salazar, sobre l'escenari, sembla capaç de fer-nos creure que és qui ell vulgui ser. Bravo!

Compartir