Explicar Barcelona des d'un altre lloc. Explicar la Barcelona castigada, la Barcelona que ha estat condemnada contra la paret. "Hem volgut mostrar una relació amb Barcelona que és d'amor i d'odi, perquè és la ciutat que ens acull però que també ens fa fora", explica David Teixidó aquesta Barcelona (contra la paret) que comparteix amb dues altres actrius, Clara Garcés i Sònia Espinosa, una obra de teatre amb text i dramatúrgia de Lali Álvarez (qui també signava Ragazzo, la peça que vam presentar al tercer circuit del Barcelona Districte Cultural) que parteix de tres casos denunciats com a repressió policial i maltractaments a les presons, el del 4-F (que es va popularitzar a partir del documental Ciutat morta), el d'una dona que es va suïcidar després de patir un primer grau d'aïllament penitenciari i les detencions de l'Operació Pandora.

"Després de veure el documental de Ciutat morta, vam reflexionar sobre aquesta societat que quan descobreix els fets queda en xoc però que després no actua", explica David Teixidó el motiu pel qual van contactar amb Lali Álvarez per crear aquesta peça de teatre que va anar creixent mentre s'anaven informant d'altres casos i que van anar teixint en sessions d'improvisació que després Lali Álvarez dotava de dramatúrgia i fixava en el paper. Va ser llavors quan van decidir que no volien pujar a l'escenari, que volien trencar la quarta paret que els separava de l'espectador "per tal d'aconseguir que l'impacte d'allò que els explicàvem fos més fort".

"Sempre ens havíem plantejat si el paper passiu de l'espectador era útil i si no era millor intentar buscar-li un altre. A la vegada que investigàvem sobre la temàtica també fèiem una investigació teatral i vam decidir que aquesta història la volíem explicar molt a prop dels espectadors, que es poguessin sentir respirar, que ens poguessin mirar als ulls", explica David Teixidó les raons per les quals Barcelona (contra la paret) es planteja com una festa, amb públic i actors compartint espai. "Estem tan a prop d'ells i la interpretació és tan hiperrealista que, a vegades, els espectadors fins i tot se senten interpel·lats", afegeix l'actor.

Els casos de violència i repressió que inspiren Barcelona (contra la paret) són, explica Teixidó, això: font d'inspiració per a partir d'ells construir una ficció. "No amaguem que parlem d'ells, però tampoc els posem noms. Hi ha gent, que si coneix els casos prèviament, els identificarà. Hi ha qui no ho farà. Però no és necessari, no necessitem que el nostre públic vingui informat", apunta l'actor qui també reconeix que han buscat "universalitzar" les històries i dotar-les d'una poètica que ajudi al públic a connectar amb elles.