Xarim Aresté és una de les veus més personals del panorama musical català, una veu que viatja d'illa en illa buscant personals territoris de poesia. El músic de Flix ens presentarà a tres escenaris de Barcelona Districte Culturals els temes del seu últim disc, Polinèsies.

-Per què el títol de Polinèsies? Has estat en aquestes illes?
-Mai hi he estat! Per a mi només és un paisatge mental. Polinèsia significa "moltes illes". Ho he utilitzat en plural com a símbol dels infinits pensaments que tenim. De les infinites interpretacions que fem dels comptats fenòmens que vivim. M'ajuda a explicar les mil cares que comprovo en mi, dins del tot íntegre que tracto de ser, suposo.

-Com va ser el procés de creació d'aquest disc? Primer són les lletres, les músiques, la idea, la melodia?
-Com en la vida, primer és l'instint o l'emoció, de vegades em costa diferenciar una de l'altra. Després ja ve la idea. Però quan hi entra el cap és perillós. El capet tendeix a fragmentar i a desvirtuar. Jo tracto només de protegir la sensació primària i veure on em duu. I de nou com a la vida, en l'art, el més valent és el que més veritat expressa. Aquesta és la part més difícil. Dir i fer coses que siguin veritat per a un mateix.

-Les teves lletres són molt poètiques i cada un pot trobar en elles un missatge diferent... és aquesta la intenció?
-Diria que aquesta és la intenció de la poesia mateixa. L'alquímia de la paraula. La paraula i la llum són els pilars de la nostra experiència i funcionen de manera similar. Un raig de llum es transforma en incomptables colors per a nosaltres i cadascú hi respon distint perquè cadascú està en un procés diferent en la mateixa roda i doncs un sol raig de llum té al final milions de mirades diferents, totes relatives però incorporades en un sol raig.

-Creus que el teu disc et situa ideològicament en algun lloc?
-Tot allò que fem o diem o toquem deixa un missatge i ens situa i crec que per expressar-nos no necessitem saber exactament què volem dir. Sovint és la mera expressió el que ens fa prendre consciència d'allò que volem expressar. En un disc però el missatge canvia com el vent doncs les cançons, segons què li passi a la teva vida, a la tarda et fan sentir una cosa i a la nit una altra. Fent aquest disc he après que allò que pensem és com el projector que fa que la vida sigui com és. O sigui que si canvies el pensar, canvies el ser i canvies tota la pel·lícula.

-La teva música té un segell inconfusible... Com la descriuries?
- Jo faig cançons i després toco la guitarra i les canto. Procuro fer-les d'una manera que em deixin nedar una mica dins seu. Si encara faig això, és perquè estic enganxat a l'energia del no saber què passarà. M'agrada fer coses que no he sabut fer abans si és que mai he sabut fer res.

-Blues, músiques nord-americanes d'arrel, inspiració mediterrània i un punt oriental... beus de tot arreu?
-Bec fins i tot de coses que no beuria ni que m'apuntessin amb un fusell.

-Què queda en la música actual del Xarim Aresté dels Very Pomelo?
- Queden un grapat de coses. Queda en Ricard Sohn, que no ha deixat de ser mai la meva mà dreta, cama esquerra, pit i com li vulguis dir... queden algunes cançons de les quals no m'he sabut encara desprendre i com a mínim, queda pendent una borratxera.