A Xarim Aresté li agrada explicar de què parlen les seves cançons. Però parlen de tantes coses que Xarim Aresté es posa a xerrar i no té més remei que anar d'una cosa a una altra i d'aquesta a una tercera abans de tornar al punt de partida. I busca les diferències entre amor i dependència. I prova d'esbrinar si hi ha alguna cançó que no parli d'amor. I diu el que pensa sobre la política i sobre els polítics. I explica qui va ser el seu avi i com va ser la seva vida i perquè ell ni pot ni vol oblidar-la. Xarim Aresté xerra. I s'explica. I explica les seves cançons. I després les canta. I si el públic sembla content amb les seves explicacions, encara sembla molt més feliç quan canta i quan fa sonar la seva guitarra i quan la seva banda l'acompanya. Perquè Xarim Aresté canta bé. Molt bé. I la seva banda sona perfectament conjuntada. Així que el públic que el primer dia del quart circuit del Barcelona Districte Cultural es va apropar a l'escenari del Centre Cultural Albareda s'ho va passar bé, molt bé, assaborint les cançons dels seus dos últims discos, Polinèsies i Groc. Cançons que si traspuen poesia en les seves lletres, demostren força en les seves melodies; cançons que de vegades es perden en la força del rock, de vegades s'emmirallen en melodies de jazz i altres es deixen acaronar per temes més propers a una balada.

Xarim Aresté i els seus músics (Miquel Sospedra, al baix; Ermengol Mayol, a la bateria: i Ricard Sohn, als teclats) van fer gaudir de valent al públic que es va reunir divendres a l'Albareda, públic que se sabia les seves lletres i ballava les seves músiques. Públic que es va deixar a atrapar pels molts colors de la seva poesia.