Li feia por anar a l'escola. I un professor mallorquí que volia ensenyar-li la vida a cops de regla. Li feia por trepitjar el carrer de la Cera a on cada dia, i molts dies més d'un cop, un home vestit de faralaes l'atracava, això sí, en català. Li feia por que les noies no li fessin cas, però també aconseguir que li fessin i, llavors, ser ell qui no passava la prova. Tenia por de no créixer mai o, potser, de créixer massa ràpid...

Recorda Marc Martínez que tot li feia por quan era un xaval i trepitjava els carrers d'un Raval que encara sera conegut com El Xino. Però poc sembla quedar d'aquell nen poruc ara, quan puja a l'escenari convertit en el seu alter ego, el Mal Martínez; perquè un ha de ser molt valent per riure's d'un mateix, de qui va ser i, potser, fins i tot de qui serà; i per enfrontar-se no només a les pors sinó també a les hòsties que la vida li ha donat amb ironia desacomplexada i tones d'humor. I això és el que fa Marc-Mal Martínez en l'espectacle que ha presentat en els Lluïsos d'Horta en el marc del Barcelona Districte Cultural (torna a estar programat en l'edició de tardor), un monòleg farcit de música en el que tots ens hi podem veure reflectits –ja siguem del Raval, el Paral·lel o Ganduxer- perquè tots en un moment o en un altre hem hagut de fer-nos grans, d'abandonar el setè cel de la infantesa, de dir-li adéu a Peter Pan...

Bateria, teclats i guitarra; un parell de tamborets; i unes quantes ampolles de Mirinda amagades pels racons de l'escenari, perquè la infància i l'adolescència es construeixen a partir de records però també de sabors i, sobretot, de melodies: de Los Pecos a Raphael, a Richard Claydeman, a Radio Futura, a Lluís Llach a Lobo Hombre en París... I Marc Martínez es passeja en pantalons curts i una samarreta de quan encara era heavy: no necessita res més per anar bastint una història feta de trossos que ell sap cosir per reconstruir una època, no tan llunyana, en la que els telèfons eren de góndola, en els salons de totes les cases hi havia una enciclopèdia de fascicles inacabada, els grisos donaven cops a la Rambla i Franco acabava de morir-se. I mentre Marc Martínez ens explica aquells anys i ens parla del seu pare -que va voler emigrar a Austràlia- i de la seva mare -que tenia una perruqueria-, va teixint una tela d'aranya que aconsegueix atrapar a l'espectador, hagi o no viscut aquella època, amb el seu fil de records. Són quasi dues hores les que passa a l'escenari, dues hores parlant i cantant sense respir, sense treva, sense contemplacions... però amb molta tendresa i, sobretot, amb molt humor.