De Tina Turner a Jeanette. De l’atractiu dels pilots de Fórmula 1 dels anys 80 al dels cowboys dels westerns clàssics. De Pina Bausch als pasdobles. D'una filla a una mare. De Sònia Gómez a Rosa Vicente... Ponts, camins, lligams que les apropen. Encara que també, d'altres vegades, precipicis que semblen insalvables però que finalment sempre es poden salvar. Dues vides: una encara a mig fer i una altra que ja ha arribat al seu cim. Dos destins, dues sorts molt diverses: la mare va haver de marxar en tren per buscar-se la vida quan era encara molt jove; mentre que la filla viatja d'avió en avió, d'escenari en escenari, perquè la vida és seva i la pot explicar des d'on més li agrada fer-ho.

Sònia Gómez, ballarina, coreògrafa, performer, i sa mare, Rosa Vicente, que va haver de marxar a Alemanya per treballar en una fàbrica, a qui li agrada criar pollastres, galls i gallines i a qui no l'importa haver-los de matar per menjar una bona carn, van reprendre divendres a l'Auditori de Sant Martí de Provençals un diàleg que feia anys que havien deixat aparcat, el que estableixen a Mi madre y yo, un espectacle que van crear ja fa uns 14 anys i que feia uns 8 que no representaven. Però no havien perdut ni el costum ni les ganes i es van despullar i es van explicar amb la mateixa honestedat, amb la mateixa veritat que ho havien fet sempre.

La platea del Sant Martí es va tornar a omplir per rebre a aquest espectacle del Barcelona Districte Cultural d'un públic en el qual es barrejaven pares i fills, mares i filles i també avis i àvies que es van sentir molt identificats amb Rosa Vicente i a qui van aplaudir com si fos una gran estrella. Segur que amb els aplaudiments, a més de la sinceritat, també agraïen els bombons de xocolata i ametlles que Rosa havia fet abans de sortir a l'escenari per regalar als espectadors i que van fer l'espectacle encara molt més deliciós.