Sant Medir, una festa que agermana diversos barris barcelonins

27 febrer, 2015 | Barcelonins, Fem xarxa, Insòlit | Publica un comentari

En parlar de Sant Medir, molta gent pensa automàticament en Gràcia, perquè és a l’antiga vila on va néixer la tradició i és als seus carrers on es fan la principals celebracions, però en realitat hi ha més barris barcelonins que celebren aquesta festa tradicional. De fet, a banda de la Vila de Gràcia, vuit barris més tenen o han tingut colles de Sant Medir al llarg de la història: Sant Gervasi, Sarrià, Sants, la Salut, el Camp d’en Grassot, la Bordeta, el Poble-sec i el Raval.

Moltes vegades les tradicions tenen orígens poc coneguts que es perden, en certa manera, en els mars de la oralitat. Aquest no és el cas de la festa de Sant Medir, l’origen de la qual està perfectament documentat. L’origen del romiatge es troba en una promesa que un forner establert al carrer Gran de Gràcia, Josep Vidal i Granés, va fer al sant. Albert Musons recull una de les moltes cròniques de l’inici d’aquesta tradició al llibre Les colles de Sant Medir – Història, llegenda i tradició, editat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2007. La promesa de Vidal era “anar per tot el temps que visqués en la diada a ell dedicada a la seva ermita, muntat en una euga bartrona, tocant una xeremia (sac de gemecs), això fet amb l’intent de cridar l’atenció de la gent i de poder contar a tothom que la fe l’havia guarit de malaltia tan horrible”.

Tota tradició ha de tenir, però, punts de misteri i en el cas del romiatge de Sant Medir són en l’origen de la petició al sant. Unes versions defensen que Vidal i Granés va demanar recuperar-se d’una greu malaltia, mentre que altres versions apunten l’origen en el fet que el forner i el seu germà gran eren carlins i que la petició al sant va ser que l’un o l’altre poguessin superar una situació compromesa per les seves creences polítiques. Fos com fos, un dia de Sant Medir de la dècada del 1830, Josep Vidal i Granés va fer el primer romiatge a l’ermita i l’any següent ja eren un petit grupet de familiars i amics.

La tradició va arrelar amb força i al cap d’uns anys ja era notícia a la premsa. Així ho recollia el Diari de Barcelona, el 4 de març de 1853: “Una caravana de 300 paisanos, precedidos de un pendón y acompañada de distintas bandas y caballos, acudieron a la Ermita de San Medín”. A poc a poc, la festa va anar creixent i aquest any 2015 sortiran fins a 24 colles de quatre barris barcelonins: Sarrià, Sant Gervasi, Sants i Gràcia. A més d’aquestes associacions, Albert Musons recull al llibre esmentat 47 colles que van existir al llarg del segle XX.

Tot i ser una tradició molt gracienca i que va néixer a l’antiga vila, la colla degana és del barri veí de Sant Gervasi de Cassoles, es tracta de L’Antiga de Sant Medir i es va fundar l’any 1861. Entre les més veteranes n’hi ha tres més de centenàries: l’Agrupació Bonanova i la Unió Gracienca, fundades el 1887, i La Humorística, de l’any 1912. La més jove és La Tradicional de Gràcia, constituïda l’any 1999. A principi de la dècada del 1950 es va crear la Federació de Colles de Sant Medir, que avui és la responsable de la festa i del conjunt d’activitats que s’hi organitzen.

Josep Vidal i Granés va néixer al barceloní barri de Santa Maria del Mar entre finals del 1802 o principis del 1803. Quan tenia vuit anys la seva família es va traslladar a Sant Cugat del Vallès, on el seu pare es va fer càrrec del forn de pa que hi tenien els monjos del monestir. Després de servir tres anys amb els voluntaris realistes, es va casar amb Teresa Roig i Mora el 21 de març de 1826; la parella va obrir un forn al carrer Gran de Gràcia 103 (actualment 111). Va morir l’any 1856 i va ser enterrat al cementiri parroquial de Sant Genís dels Agudells.

La tradició està vinculada a dos elements molt característics, els caramels i les faves. Els caramels estan relacionats amb el fet que qui va inaugurar la tradició, tot pujant cap a Collserola, repartia llaminadures i llepolies pròpies de l’ofici de forner i de pastisser. Les faves fan referència a la llegenda del sant, perquè, com és sabut, diuen que Medir era un pagès barceloní de l’època de l’emperador Dioclecià que, mentre plantava faves, va veure passar pel seu costat el bisbe Sever que fugia dels soldats romans que el perseguien. Tot seguit, les faves van florir i, quan els perseguidors hi van arribar, el pagès els va dir que el bisbe havia passat per allà mentre ell plantava faves. Els soldats no el van creure i Medir va acabar morint martiritzat, igual que Sever. Com en el cas de santa Eulàlia, tampoc no està documentada l’existència real d’aquest sant.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*