L’illa de Maians

9 març, 2012 | Insòlit | 2 Comentaris

Dir que el litoral barceloní tal com el coneixem avui dia és una construcció moderna no sorprendria ningú. Molts ciutadans recorden que les platges de Barcelona no tenien res a veure amb les que avui poblen la línia de la costa des de la Barceloneta fins al Fòrum. També el mateix Fòrum de les Cultures del 2004 va significar guanyar uns pams de terra al mar i cada nova construcció d’un nou moll del port significa fer retrocedir uns metres les aigües, i tal vegada assegurar que els nostres fills o néts veuran el mateix litoral és, potser, aventurar-se massa.

Si anéssim fins a la prehistòria ens podríem trobar que Montjuïc podria haver estat una illa separada de la costa, però no cal anar tan lluny per trobar sorpreses curioses. Quan els romans van fundar Bàrcino, part de l’avui Ciutat Vella i Poblenou eren zones d’aiguamolls plens d’estanys i vegetació que el pas del temps i l’acció humana van anar assecant. En aquest sentit, la toponímia i el nomenclàtor són uns grans aliats per veure-ho, sobretot al districte de Sant Martí. Els noms de carrers i parades de metro són la mostra d’un passat no tan llunyà d’uns terrenys a mig camí entre la terra ferma i el Mediterrani, amb la Llacuna (una depressió negada d’aigua), el Bogatell (una riera o corrent d’aigua) i el Maresme (zona de costa coberta per aigües), així com el carrer de Joncar (amb referència a un sorral ple de joncs) o la mateixa rambla del Poblenou, que com el nom indica, és, també, un antic torrent.

Una de les anècdotes més curioses, però, i més conegudes gràcies a Quim Monzó, almenys pel nom, és l’illa de Maians, un petit banc de sorra davant de la costa de la Barcelona medieval on ara es troba, aproximadament, l’estació de França. La construcció del primer espigó d’un primitiu port, al segle XV, va permetre que es comencés a acumular terra i sediments al voltant de l’illa, cosa que amb el pas dels anys es va convertir en l’origen de la petita península de la Barceloneta. Posteriors construccions i ampliacions del port durant els segles posteriors van anar facilitant la sedimentació fins que al segle XVIII, després de l’enderroc de mig barri de la Ribera per construir-hi la ciutadella militar borbònica després de la desfeta del 1714, es va projectar, per primera vegada, la construcció del barri de la Barceloneta com a mesura per recol·locar els que s’havien quedat sense llar. No va ser, però, fins ben entrada la segona meitat de segle, que el barri de la Barceloneta va esdevenir una realitat. Aleshores, després de 40 anys, es va donar prioritat als qui tenien una feina relacionada amb el mar per poblar el barri, i aquella primera idea de recol·locació va quedar en segon terme….

Comentaris

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*