El llegat d’una dona silenciada, sor Eulària Anzizu

15 febrer, 2017 | Barcelonins, Insòlit | Publica un comentari

Al llarg de la història hi ha hagut personatges que han tingut molta transcendència per un tema concret, però que, per una raó o una altra, han acabat sent gairebé desconeguts per la majoria de la societat. I entre les dones això és encara més freqüent. Un d’aquests casos és el d’una religiosa catalana que va viure al final del segle XIX i al principi del XX, la qual, tot i que té un carrer dedicat al barri de Pedralbes, és molt poc coneguda. Es tracta de sor Eulària Anzizu.

Sor Eulària Anzizu va néixer el 18 de maig de 1868 com a Mercè Anzizu Vila. Els seus pares eren Ignasi Anzizu i Girona i Josefa Vila i Bacigalupi. Estava emparentada, doncs, amb dos dels membres més importants de la burgesia de l’època: el banquer Manel Girona, mecenes de la façana de la Catedral de Barcelona, i Eusebi Güell i Bacigalupi, el mecenes d’Antoni Gaudí i de Jacint Verdaguer. Va quedar òrfena de ben petita: la mare va morir poc després de néixer ella, i el pare, quan tenia 10 anys. Aleshores va passar a viure amb els seus avis, que van morir quan ella tenia 15 anys.

Tot i la seva joventut, va quedar-se a viure a casa seva de manera autònoma, sota la custòdia d’un tutor legal, mossèn Maties Padró, i la protecció del seu oncle patern, Joan Anzizu. També tenia un director espiritual —figura present en la vida de les noies soles i de bona posició de l’època—, que va ser el canonge, periodista, escriptor i activista de la Renaixença Jaume Collell. En els anys de la seva joventut es va relacionar molt amb els Güell, per mitjà dels quals va entrar en contacte amb l’efervescent món cultural del final del segle XIX. Durant l’adolescència i la joventut, Mercè Anzizu va fer diversos viatges amb la família Güell, entre altres a París, Versalles i Comillas, i es va relacionar amb personatges de l’aristocràcia i la cultura europees.

En aquella època va començar a publicar poesies, alguna de les quals va ser musicada per la seva cosina i gran amiga, Isabel Güell. A l’audiovisual De Mercè Anzizu a sor Eulària Anzizu (1868-1916), se la descriu com a “dona de lletres, culta i refinada, amb una gran passió per la literatura i totes les manifestacions artístiques”. En aquest mateix documental es recull una definició d’Anzizu d’aquella època, escrita per ella mateixa anys després: “Amb esperit autodidacta, amb un pensament independent i crític, sobretot pel que fa a la història i la realitat del meu país i amb predilecció per la poesia religiosa i patriòtica.”

L’any 1888 va fer un viatge a Itàlia que resultaria iniciàtic. Mesos després de visitar Roma, Loreto i Assís, Mercè Anzizu va ingressar al monestir de Pedralbes, i el dia 6 de novembre de 1890 va professar com a monja clarissa amb el nom de sor Eulària. S’allunyava així de la vida de luxe que freqüentava amb els Güell per viure amb la senzillesa, la mística i l’espiritualitat de les monges clarisses del monestir fundat el segle XIV per Elisenda de Montcada.

Ja al monestir, sor Eulària Anzizu, que va mantenir les relacions d’amistat amb Jacint Verdaguer i amb el seu mentor, Jaume Collell, es va centrar més en la poesia mística i religiosa i en obres sobre vides de sants com sant Josep Oriol, santa Clara d’Assís o santa Eulàlia. Apassionada de la història, va fer-se càrrec de l’arxiu del monestir, que va ordenar, i fruit de la seva tasca va publicar un treball que encara és una obra de referència indispensable avui dia: Fulles històriques del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. Imbuïda, probablement, per la formació de joventut en els valors de la Renaixença i el Modernisme, que donaven una gran importància a la revaloració del patrimoni artístic i arquitectònic, va dedicar gran part de la seva fortuna personal a la restauració del cenobi. També va ajuntar en un mateix espai alguns dels objectes artístics que hi havia al monestir i va crear-hi així un petit museu.

Sor Eulària Anzizu va morir l’any 1916, a l’edat de 48 anys. Segons recull l’audiovisual esmentat, els dies posteriors a la seva mort, la premsa de l’època s’hi referia de la manera següent: “Es una gloria de las letras catalanas, inspirada poetisa, culta escritora; la Teresa catalana. Su nombre será siempre recordado en las páginas de la historia literaria.”

Amb motiu del centenari de la seva mort, s’ha organitzat l’exposició “Dones silenciades. El llegat de sor Eulària Anzizu (1868-1916)” al Monestir de Pedralbes, amb la qual es destaca la trajectòria d’Anzizu i es vol fer patent també l’aportació d’altres dones, coetànies, que van tenir una veu pròpia, tot i que vivien en un món cultural i social marcadament masculí que les va acabar silenciant i ocultant, de manera que algunes d’aquestes dones han quedat, injustament, oblidades.

En els plafons de l’exposició es fa referència a pedagogues, metgesses, filòsofes, activistes culturals, escriptores, pintores, polítiques, compositores, actrius…, els noms d’algunes de les quals han passat a la història, però d’altres han quedat amagades. Són noms com Maria Montessori, Rosa Sensat, Lou Andreas-Salomé, Francesca Bonnemaison, Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), Emilia Pardo Bazán, Lluïsa Vidal i Puig, Rosa Luxemburg, Virgina Woolf, Clementina Arderiu, Trinitat Sais Plaja, Narcisa Freixas, Margarida Xirgu, Dolors Monserdà, Maria de Bell-lloc (pseudònim de Maria del Pilar Maspons i Labrós), Agna de Valldaura (pseudònim de Joaquima Santamaria i Ventura), Maria Antònia Salvà, Maria Josepa Massanés, Agnès Armengol de Badia, Victòria Peña i Nicolau, Carme Karr o Aurora Bertrana.

L’exposició, que ocupa diversos espais del Monestir de Pedralbes, pot visitar-se fins al 3 de maig de 2017.

Peus de foto: Sor Eulària Anzizu al claustre del monestir de Santa Maria de Pedralbes, cap a l’any 1900. AHMP. | Mercè Anzizu poc abans de professar al monestir de Pedralbes. Detall de la fotografia publicada a la portada de la revista Ilustració Catalana, el 12 de març de 1916, amb motiu de la seva mort. AHCB. | El monestir de Santa Maria de Pedralbes l’any 1893. AHCB. | Arxiu històric de la comunitat de Pedralbes a la Cel·la de Sant Rafael. Fundació Institut Ametller d’Art Hispànic. Arxiu Mas. | Entrada a l’exposició “Dones silenciades”, a la sala capitular del Monestir de Pedralbes. Foto: JAF. | La pintora Lluïsa Vidal i Puig (1876-1918). AFB. | La metgessa Trinitat Sais i Plaja (1878-1933). AHCB. Feminal.

De Mercè Anzizu a Sor Eulària Anzizu (1868-196). Una vida from Reial Monestir de Pedralbes on Vimeo.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*