El cementiri de Montjuïc, motor econòmic del final del segle XIX

31 octubre, 2014 | Barcelonins, Insòlit | 1 Comentari

El darrer terç del segle XIX va ser una època força convulsa. El 1870 hi va haver la Revolta de les Quintes, que tot i que ha passat a la història com un fet succeït a Gràcia, en realitat va ser un aixecament popular que va tenir lloc a diferents punts de Barcelona. L’11 de febrer de 1873 es va proclamar la Primera República Espanyola i, dos dies després, 10.000 obrers es manifestaven a la ciutat per reclamar una reducció de la jornada laboral. En aquells mateixos anys la plaga de la fil·loxera arribava a Catalunya i esclatava una greu crisi econòmica. Fou en aquest context que l’alcalde Rius i Taulet va impulsar la creació del cementiri Nou a Montjuïc.

El de Montjuïc era el segon cementiri no parroquial que la ciutat construïa fora del nucli urbà; el primer havia estat el del Poblenou, el qual va entrar definitivament en funcionament el 1819. Entre el final del segle XVIII i principi del XIX hi va haver una important controvèrsia entre postures higienistes i il·lustrades, que advocaven pel tancament dels cementiris de l’interior dels nuclis urbans, i altres més tradicionals i reaccionàries, adobades amb interessos econòmics, que s’hi oposaven. Finalment, tot i que no sense entrebancs, es van acabar imposant les postures higienistes.

El fet que estiguessin allunyats de la població, va fer que la ciutadania no veies amb bons ulls els cementiris de fora del nucli urbà. A poc a poc, però, la gent s’hi va anar acostumant. Per altra banda, els fossars parroquials eren petits i tothom hi tenia un espai i unes condicions similars, però als nous cementiris hi havia més espai i s’hi podien aixecar grans mausoleus que permetien demostrar el poder i la riquesa familiar més enllà de la mort. Va ser en aquell moment quan van començar a aparèixer diferències de classe entre rics i pobres, també a l’hora del repòs etern.

La burgesia barcelonina estava omplint l’Eixample de palauets i grans edificis, molts dels quals d’estil modernista, i va comprar parcel·les al nou cementiri de Montjuïc, que va anar omplint-se de tombes, mausoleus i hipogeus, que van encarregar-se d’aixecar els principals arquitectes i escultors de la seva època. Així, va anar configurant-se un espai amb un alt nivell arquitectònic i artístic; de fet, tot passejant pel recinte històric de Montjuïc, s’hi poden veure obres d’arquitectes com Antoni Maria Gallissà, Antoni Vila Palmés, Josep Puig i Cadafalch, Josep Vilaseca o Leandre Albareda, i escultures de Josep Clarà i Ayats, Eusebi Arnau o els germans Juyol.

Leandre Albareda, que era l’arquitecte municipal, fou l’encarregat de construir el nou cementiri. La Vanguardia va publicar un extens reportatge on en feia una descripció força acurada i explicava que hi havia diversos recintes diferenciats: un recinte catòlic, un de lliure, un per a “avortaments”, un per a religions no catòliques i un per a religions no cristianes. El reportatge, publicat en dues parts els dies 10 i 12 de març de 1883, detallava, també, que els diferents recintes quedaven suficientment aïllats i amb accés independent, per evitar haver de passar per l’interior del recinte catòlic per arribar-hi.

Amb el pas dels anys, el cementiri va anar creixent, i a mesura que hom s’endinsa en el recinte el nínxols van ocupant la major part del terreny. La zona més antiga, però, és plena de grans mausoleus i de mostres d’art funerari força interessants. Tot passejant pel recinte històric es poden veure mausoleus en forma d’església romànica —com és el cas del panteó de la família Ametller—, i d’altres estils que arriben a ser més grans que algunes ermites de poble. També hi ha construccions modernistes i, fins i tot, una piràmide, el panteó de Pilar Soler. Entre les escultures hi ha obres de grans escultors i, fins i tot, n’hi ha una d’Enric Clarasó que va ser premiada amb la primera medalla a l’Exposició Internacional de París de l’any 1900.

Amb tot, un dels panteons més sumptuosos és el de l’arquitecte que va projectar el cementiri. La sepultura de Leandre Albareda és al punt més cèntric del recinte monumental i, tot i que avui dia no és gaire visible a causa dels arbres, de ben segur que en el moment de la construcció havia de destacar, i molt. Aquesta tomba contrasta molt amb la de l’alcalde del moment, Francesc de Paula Rius i Taulet, que és molt més senzilla i passa gairebé desapercebuda.

La creació del cementiri de Montjuïc va donar feina a molts arquitectes i escultors de l’època i, de passada, a paletes i manobres, de manera que fou un important motor econòmic per a la ciutat. A més, ha acabat convertint-se en patrimoni artístic i arquitectònic barceloní.

Cementiris de Barcelona hi té fins a tres itineraris senyalitzats i hi organitza visites guiades. També n’organitza al Fossar de la Pedrera, un espai memorial dedicat a les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió durant la Postguerra.

Comentaris

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*