El jardí més antic de Barcelona

14 octubre, 2015 | Barcelonins, El teu Ajuntament, Insòlit | Publica un comentari

Per a diverses generacions de barcelonins anar al parc era sinònim d’anar al parc de la Ciutadella, perquè aquest va ser, durant molts anys, l’únic espai verd de la ciutat. Més enllà de la ciutat antiga, però, als vessants de Collserola, hi ha un parc que té els seus orígens en la darrera dècada del segle XVIII i que, per tant, és el jardí més antic de Barcelona. És el parc del Laberint d’Horta.

Era l’any 1891 quan Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, marquès de Llupià, de Poal i d’Alfarràs, va decidir bastir un jardí a la finca que tenia a la vall d’Horta, a les envistes de la serra de Collserola. Joan Antoni Desvalls pertanyia a una important nissaga de militars i cortesans, però ell va sentir-se més atret pel món de la ciència. Era un home il·lustrat i culte, molt interessat per disciplines com la física, l’economia, les matemàtiques, la meteorologia i les belles arts. Tenia un laboratori on feia experiments de química i física i va estudiar els terratrèmols.

Joan Antoni Desvalls i d’Ardena va ser un dels fundadors de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, entitat de la qual va ser vicepresident amb funcions de president efectiu entre els anys 1799 i 1808 i els anys 1814 i 1820. En aquella època la vicepresidència era el màxim càrrec al qual es podia optar, perquè fins al 1836 els estatuts de la institució designaven com a president nat el capità general de Catalunya. Desvalls va ser nomenat representant de Barcelona a les Corts de Cadis del 1812, tot i que no va poder anar-hi a causa de la seva mala salut, i sembla que va contribuir econòmicament a la resistència durant la Guerra del Francès.

Les males llengües diuen que, en iniciar els treballs per enjardinar la seva finca, Joan Antoni Desvalls va dir que ho feia per donar feina a centenars d’obrers desocupats, però que era una excusa per estalviar-se les crítiques davant la sumptuositat dels jardins, perquè en realitat no van treballar-hi més d’una cinquantena de persones.

El parc actual, que té més de 9 hectàrees de superfície, rep el nom pel laberint de xiprers que hi ha al centre i és el resultat de diverses ampliacions i actuacions que hi van fer diferents generacions de la família Desvalls i, des de la dècada del 1970, l’Ajuntament de Barcelona. Amb tot, el disseny del jardí original el va fer el mateix Joan Antoni Desvalls en col·laboració amb l’enginyer italià Domenico Bagutti. La plantació d’arbres i de plantes les va fer un jardiner francès, Joseph Delvalet, i el control general de l’obra va realitzar-lo el mestre d’obres català Jaume Valls.

El parc va rebre la visita de tres reis espanyols: Carles IV, amb Maria Lluïsa de Borbó, el 1802; Ferran VII, amb M. Amèlia, el 1828, i Alfons XIII, amb Victòria Eugènia, el 1908. L’historiador Francesc Curet, en la seva obra Visions barcelonines, 1760-1860: Muralles enllà, explica una anècdota de la visita de Carles IV. En marxar, el rei va comentar a Desvalls: “Marquès, això és magnífic, però em sembla molt per a un particular”, i Desvalls li va respondre: “En efecte, senyor, és molt per a un particular, com vostra majestat diu, però és poc per oferir-lo a un monarca.”

Entre el final del segle XIX i el principi del segle XX el parc va ser l’escenari d’activitats culturals de renom, com una representació, el 10 d’octubre de 1898, de la tragèdia Ifigènia a Tàurida, de Goethe, que havia traduït al català Joan Maragall. L’obra, representada pel Teatre Íntim creat per Adrià Gual, la va dirigir Miquel Utrillo.

Avui el parc del Laberint té la consideració de jardí museu i presenta un munt d’elements destacables, tant d’exemplars vegetals com de peces escultòriques i arquitectòniques. Entre els espècimens vegetals hi ha un til·ler, un cedre de l’Himàlaia i una sequoia inclosos al Catàleg d’Arbres d’Interès Local, a banda d’espècies com teixos, còculs o un arbre de Júpiter i d’altres de més habituals, com alzines —algunes de les quals són centenàries—, roures, llorers i camèlies. Prop de l’entrada del parc, a la part del darrere del palau de la família Desvalls, hi ha el jardí dels boixos i el jardí domèstic, que només s’obren en les visites guiades a causa de la fragilitat extrema de les plantes.

El palau de la família Desvalls, que és al costat de l’entrada del parc, és un edifici barreja d’estil neoàrab i d’elements gòtics, construït pels hereus de Joan Antoni Desvalls. Per darrere de la façana central sobresurt la torre Subirana, una construcció de defensa del segle XII, que va quedar inclosa al recinte del palau. A l’interior del parc hi altres elements arquitectònics destacables, com el pavelló de Carles IV, diversos templets i racons com el jardí romàntic, fonts i grutes, així com un canal i una cascada artificial d’on surt l’aigua que corre, en forma de rierol, aprofitant el desnivell de la llera de l’antic torrent que baixava per la part esquerra del parc.

Repartides per tot el parc hi ha un munt d’escultures, moltes de les quals representen personatges de la mitologia clàssica, com Narcís, Eco, Dànae o Artemisa. També hi ha diversos relleus i bustos, i plaques que recorden algunes de les visites reials que va rebre el parc. Amb tot, l’espai més conegut és el que dóna nom al lloc, el laberint de xiprers, al centre del qual hi ha una estàtua del déu Eros. A l’entrada hi ha un plafó que recorda el mite de Teseu i d’Ariadna. La part de dalt del laberint queda tancada per una paret, a la part superior de la qual hi ha un mirador des d’on es pot seguir el recorregut de les persones que gosen entrar-hi i que proven de sortir-ne sense necessitat de ser guiades des de l’exterior.

Peus de foto: Vista aèria dels jardins del Laberint. 1988. Autora: Colita – AFB. | Palau i torre Subirana al darrere, a l’entrada del parc. Autor: JAF. | Jardí dels boixos. Autor: JAF. | Actors de teatre representant una comèdia catalana, als jardins del Laberint. 1908. Autor: Frederic Ballell – AFB. | El canal romàntic. Autor: JAF. | El laberint vist des del mirador, amb l’estàtua d’Eros al centre. Autor: JAF. | El pavelló neoclàssic. Autor: JAF.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*