El barraquisme a la Barcelona del segle XX

10 novembre, 2015 | Barcelonins, El teu Ajuntament, Insòlit | Publica un comentari

L’any 1990 l’alcalde Pasqual Maragall va donar el primer cop de mall per demolir el nucli de barraques de Francesc Alegre, al vessant del turó de la Rovira. Amb aquell acte simbòlic s’acabava el barraquisme a Barcelona, un fenomen que s’havia estès per diversos barris barcelonins al llarg del segle XX. Milers de persones van néixer i van viure en aquests espais de ciutat informal. A la dècada dels cinquanta el barraquisme va assolir el punt àlgid, amb unes 20.000 barraques que allotjaven una població d’entre 70.000 i 100.000 persones. En aquell moment gairebé un 7% dels barcelonins vivien en barraques.

La guia d’història urbana Barraques/BCN, editada pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) l’any 2012, explica les causes de l’aparició del barraquisme a la ciutat, un fenomen urbà que va començar a finals del segle XIX: “En un període de ràpid creixement de Barcelona, els mecanismes típics d’allotjament dels més desfavorits des de l’inici de la industrialització, com la divisió de pisos, les habitacions rellogades i les pensions, es revelaven insuficients per compensar la manca d’habitatge, en una ciutat on era més difícil trobar allotjament que feina.”

Les autoritats municipals no ho posaven gens fàcil. En alguns casos van intentar amagar el problema amb la construcció d’una tanca perimetral. A Montjuïc, per exemple, una tàpia enorme transcorria per la carretera de l’Estadi i el passeig de Miramar i aïllava les barraques. Només dos accessos permetien entrar-hi i sortir-ne. I l’any 1949 l’Ajuntament franquista va crear el Servei de Repressió del Barraquisme, que actuava enderrocant les barraques i retornant les persones nouvingudes a les seves poblacions d’origen. Com s’explica a la guia d’història urbana Barraques/BCN: “La ciutat oficial reprimia el barraquisme però alhora el tolerava, sobretot quan el creixement econòmic reprenia i necessitava mà d’obra.”

Els primers nuclis de barraques van aparèixer a la zona litoral en el darrer terç del segle XIX, entre la Barceloneta i el Besòs, i a la muntanya de Montjuïc, que va ser on hi va haver la concentració més gran d’aquesta mena de construccions: l’any 1957 hi havia 6.090 barraques, en les quals vivien unes 30.000 persones. Cada nucli tenia un nom; Miramar, Maricel, Tres Pins, Can Valero, el Pagès i les Banderes són alguns dels grups de barraques que hi havia a la zona de Montjuïc.

Arreu de la ciutat hi va haver altres nuclis amb noms força coneguts, com Somorrostro, Pequín, la Perona, Raimon Casellas, els Canons, Francesc Alegre, Camp de la Bota, Jesús i Maria – Can TunisA tots hi ha històries personals de lluita i de superació. Moltes de les persones que hi van viure expliquen la duresa de les condicions de vida, però també recorden la solidaritat que hi havia entre el veïnat. Les mancances de tota mena de serveis se suplien amb enginy i amb suport mutu. En diversos nuclis de barraques van aparèixer de manera espontània botigues, bars i llocs de trobada que feien la vida una mica més fàcil.

En un primer moment, les parròquies dels barris propers, alguns ordes religiosos i voluntaris socials van obrir capelles, escoles i dispensaris als nuclis barraquistes. A poc a poc els mateixos habitants van anar creant un teixit social propi que va permetre, a partir de la dècada dels seixanta, que s’organitzessin per demanar millores com, per exemple, fonts públiques per poder disposar d’aigua. Va ser a partir d’aleshores que les autoritats franquistes van començar a treballar per eradicar el barraquisme. Amb tot, no va ser fins a l’arribada de la democràcia que s’hi va donar l’empenta definitiva. Els darrers nuclis de barraques no van desaparèixer fins que van tenir lloc els canvis urbanístics projectats de cara als Jocs Olímpics del 1992.

Entre els testimonis de persones que van viure en alguns dels nuclis barraquistes hi ha qui explica que va fer una carrera universitària estudiant a la claror d’una espelma, o qui recorda que la mare arribava a la barraca de bon matí carregada amb dues galledes d’aigua que havia anat a buscar a la font perquè la família pogués rentar-se abans d’anar a l’escola o a la feina.

El procés d’eradicació del barraquisme va ser lent i dificultós. D’una banda, el mercat de l’habitatge va fer-se més àgil, i de l’altra, van iniciar-se polítiques d’habitatge social amb la construcció de polígons de promoció pública a la perifèria de la ciutat. A la guia Barraques/BCN també s’explica: “Les associacions de veïns dels nuclis de barraques més organitzats i amb més dinàmica reivindicativa van proposar solucions alternatives per construir pisos al mateix lloc de les barraques, però només en alguns casos, com el del Carmel, van assolir l’objectiu.”

Els nuclis de barraques van desaparèixer de l’espai físic de la ciutat, i la seva història s’estava perdent, excepte en la memòria de les persones que hi van viure. La Comissió Ciutadana per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques de Barcelona, que treballa perquè aquesta part de la història de la ciutat no es perdi, va proposar un seguit d’accions que, a poc a poc, l’Ajuntament va portant a terme. El primer que es va fer va ser recuperar el nom de Somorrostro per a una de les platges de la ciutat, i també s’han començat a posar plaques commemoratives de diferents formats allà on es trobaven els principals nuclis de barraques de la ciutat.

D’altra banda, al turó de la Rovira es poden veure les restes del nucli anomenat els Canons, on van convertir-se en barraques les instal·lacions de l’antiga bateria antiaèria de la Guerra Civil. Avui és un dels espais del MUHBA, i s’hi es pot veure una exposició sobre la guerra i els bombardejos i sobre el fenomen del barraquisme.

Peus de foto: Vestigis de les barraques del nucli dels Canons al turó de la Rovira. Autor: JAF. | L’alcalde Pasqual Maragall donant el primer cop de mall a les darreres barraques de Francesc Alegre el dia 7 de novembre de 1990. Autor: Desconegut – Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó. | Barraques del Somorrostro, 1935. Autor: Joan Vidal i Ventosa – Arxiu Fotogràfic de Barcelona. | Placa que recorda les barraques de Montjuïc col·locada el 25 d’octubre de 2015. Autor: JAF. | Bar a les barraques de Francesc Alegre, 1990. Autora: Carolina García – Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó. | Barraques del barri de Pequín, 1904-1910. Autor: Frederic Ballell – AFB.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*