Història d’un museu inaugurat amb discreció i sense autoritats

22 març, 2013 | Actualitat, Insòlit | Publica un comentari

Les inauguracions acostumen a ser actes amb un cert aire grandiloqüent. Els organitzadors busquen tenir el màxim de públic possible i és un moment en què destaca la presència de les autoritats polítiques. Un dels museus més importants i amb el nombre de visitants més gran de Barcelona es va inaugurar dues vegades i, tots dos cops, es va fer amb la màxima discreció possible i fins i tot se’n va arribar a amagar el nom. És el Museu Picasso, que aquest mes de març ha fet cinquanta anys.

Pablo Ruiz Picasso va arribar a Barcelona amb la seva família el 1895, quan tenia 14 anys. El pare de l’artista, José Ruiz Blasco, era pintor i l’havien destinat com a professor a l’Escola de Belles Arts de la Llotja. La família es va instal·lar al barri de la Ribera, que va ser on el jove Picasso va créixer i es va formar com a persona i com a artista. Hi va viure fins al 1904, quan es va traslladar a París. El pintor es va integrar perfectament en la vida del barri i, a través d’Els Quatre Gats, es va relacionar amb artistes com ara Rusiñol, Casas, Nonell o Utrillo, i va fer amistat amb Jaume Sabartés, que amb els anys es convertiria en l’amic més íntim, juntament amb Manuel Pallarès o Joan Vidal i Ventosa.

Tot i la seva decisió de no trepitjar territori de l’Estat espanyol mentre hi hagués la dictadura franquista, Picasso no va deixar de tenir mai un estret lligam emocional amb Barcelona. Aquest fet queda clar amb la gestació i creació del Museu Picasso, que es va inaugurar el 9 de març de 1963 amb el nom de “Col·lecció Sabartés”.

La creació del museu es va gestar a partir de la segona meitat de la dècada de 1950 i gràcies a la participació de diverses persones. Per sobre de tot, però, gràcies a la voluntat del mateix Picasso, amb la complicitat transcendental del seu secretari i amic, Jaume Sabartés. El pintor, que ja havia donat a la ciutat, l’any 1919, l’obra Arlequí (1917), i el 1938 una prova de l’aiguafort La Minotauromàquia (1935), va aconsellar a Sabartés que lliurés la seva col·lecció a Barcelona com a fons del museu i es va comprometre a donar més obra si el projecte tirava endavant.

Diversos personatges de la vida sociocultural barcelonina de l’època van col·laborar a fer possible la creació del museu: els galeristes Gaspar, els editors Gustau Gili, el notari Raimon Noguera, el director dels museus d’art de Barcelona, Joan Ainaud de Lasarte, o l’arquitecte municipal, Adolf Florensa. L’Ajuntament, presidit aleshores per l’alcalde José Maria Porcioles, va utilitzar la creació del Museu Picasso, al carrer Montcada, com un element molt important en la recuperació del barri de la Ribera, que havia tingut èpoques de gran esplendor, però que vivia una certa decadència des de principis del segle XX. En aquest sentit, va ser decisiva la propietat del palau Berenguer d’Aguilar, que el consistori havia comprat anys abans per dedicar-lo a activitats culturals però sense un projecte definit, i que es va convertir en la seu del nou museu.

Tal com havia promès, Picasso va fer noves donacions de la seva obra, i es va haver d’ampliar el museu. Aquesta ampliació es va inaugurar el 18 de desembre de 1970 i, en coincidir amb el procés de Burgos, el pintor va demanar que no hi assistissin autoritats polítiques. Era la segona inauguració i també es va fer amb discreció.

Si us interessa aquesta història, podeu trobar molta més informació, amb dades, gràfics, documents i imatges, fins i tot documents sonors, a l’exposició “El Museu Picasso, 50 anys a Barcelona. Els orígens”, la primera de les tres mostres que el museu organitza aquest any amb motiu del 50è aniversari. Romandrà oberta fins al 9 de juny. I recordeu, si us voleu estalviar cues a l’hora d’entrar, us podeu fer el Carnet del Museu. A més, podreu visitar-lo, amb les exposicions temporals incloses, tantes vegades com vulgueu durant tot un any.

Publica un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb *.

*