Esteu aquí

Història del districte de Sants-Montjuïc

La muntanya de Montjuïc és la caixa forta on es guarda la història de Barcelona. Poques ciutats tenen un accident geogràfic tan característic i amb tants secrets arrapats a la pedra i tants esdeveniments viscuts. Els arqueòlegs ja van trobat restes abundants d'una pedrera-taller epipaleolítica d'uns 10.000 anys d'antiguitat. És el testimoni més antic de presència humana a la ciutat de Barcelona. A la falda de Montjuïc han anat creixent diversos nuclis de població que han arribat a formar una unitat física, actualment organitzada en el districte de Sants-Montjuïc.

Sants era un petit veïnat agrícola que existia com a mínim des del segle XI i que es va transformar en un gran poble industrial. Els tallers on s'estampaven les peces de roba amb els dibuixos anomenats indianes. El creixement industrial no es va aturar i aviat grans fàbriques tèxtils van fer companyia a la multitud de petits tallers: el Vapor Vell (Sants), l’Espanya Industrial (Hostafrancs), Can Batlló (la Bordeta). Això va fer que aquests barris, que tenien un creixement demogràfic molt ràpid provocat sobretot per la immigració i amb una classe obrera predominant, esdevinguessin llocs d’història agitada i de formació de moltes societats populars, bona part de les quals encara existeixen.

L’any 1839, Barcelona havia efectuat un canvi de terrenys amb el municipi de Sants. La Ciutat Comtal cedia al seu veí una part de la zona marítima a canvi d’establir a la riera de Magòria el límit pel sud-est. Així va passar a pertànyer a Barcelona el territori on tot seguit es va començar a urbanitzar el barri d’Hostafrancs, que va prendre el nom d’un hostal fundat per Joan Corrades, i batejat amb el topònim del poble lleidatà d’on procedia. Malgrat que ja pertanyia a Barcelona quan es va redactar el pla d’Eixample, Hostafrancs no hi va ser inclòs i va tenir el seu propi desenvolupament urbanístic diferenciat.

El 1883 l’Ajuntament de Sants va agregar el poble a Barcelona, però aquest acord municipal va ser anul·lat pel govern l’any següent. Finalment, el 1897, Sants va ser annexionat definitivament a Barcelona, per Reial Decret, al mateix temps que Sant Martí, Sant Andreu, les Corts, Gràcia i Sant Gervasi.

El Poble-sec va ser, de fet, el primer Eixample de Barcelona, anterior al projectat per Ildefons Cerdà. Les muralles de Barcelona van ser enderrocades el 1854 i el pla d’Eixample va ser aprovat cinc anys més tard però els propietaris van trigar encara uns anys a edificar, per les reticències contra el projecte de Cerdà. Aquell va ser l’origen del Poble-sec.
Com els d’Hostafrancs, els terrenys situats a la banda de la falda de Montjuïc més propera al mar no quedaven inclosos en el pla d’Eixample ni estaven, per tant, subjectes a limitacions urbanístiques. Els propietaris, amb bon ull, van començar a parcel·lar-los segons la seva conveniència, a partir del 1858, i a edificar senzilles cases per a obrers. Van néixer així els barris de la França Xica, Santa Madrona i les Hortes de Sant Bertran, després agrupats sota el nom genèric de Poble-sec. Era un sector que quedava molt a prop de l’antic recinte murallat de la ciutat i tenia, així, tots els avantatges i un únic inconvenient: els forts pendents.
Fins el 1887 l’Ajuntament no va decidir intervenir-hi. Va convocar un concurs de projectes d’urbanització que havia d’assumir, lògicament, el que ja hi havia construït. El va redactar Josep Amargós, que el va enllestir el 1894. Va copiar el sistema de xamfrans ideat per Cerdà, a escala reduïda, i va deixar establerta la trama urbana actual del Poble-sec, des del mar fins a la plaça d’Espanya.    

El Paral·lel, que és actualment el límit del districte amb el barri vell i la part baixa de l’Eixample, va ser urbanitzat poc després de l’Exposició Universal de 1888. El seu nom prové d’una taverna oberta el 1894, els amos de la qual, per batejar-la, van seguir el consell del seu amic l’astrònom Comas i Solà, partint del fet que el traçat del carrer té exactament la mateixa orientació que els paral·lels terrestres i coincideix amb el que passa per Barcelona, situat a 41º 20’ de latitud nord. Tot seguit, aquella àmplia avinguda va convertir-se en un barri alegre, ple de teatres i cafès. El 1892 es va obrir el Teatre Espanyol. Al mateix local, transformat, que ara ocupa la Sala Barts. El 1898 es va instal·lar a l'avinguda el Café Sevilla, ja desaparegut, i el 1903 el Teatre Condal. El 1901 se li va sumar el Nou; el 1903, l’Apolo; el 1907, el Còmic; el 1916, el Victòria i el Molino. Raquel Meller, que va debutar el 1911 a l’Arnau va ser la figura indiscutible de les sales d’espectacles de Paral·lel, durant molts anys. Aquella tradició inaugurada quan s’acabava un segle i en començava un altre, s’ha mantingut, amb entrebancs, fins als nostres dies.

La Marina, abans coneguda com a Zona Franca, el seu nom venia de que en començar el segle XX el Foment del treball Nacional va demanar al govern la creació al delta del Llobregat d’una gran zona industrial on es poguessin elaborar, amb importants exempcions fiscals, matèries primeres catalanes destinades a l’exportació. Això és precisament una zona franca: un territori que disposa d’instal·lacions portuàries i que és considerat, des del punt de vista duaner, com a territori estranger, encara que depengui de l’Estat on hi sigui situat. Només s’hi autoritzen construccions industrials i comercials, però no residencials.    
Mai no va ser concedit aquest privilegi a Barcelona. Es van arribar a expropiar els terrenys, durant la dictadura de Primo de Rivera, després de segregar-los de l’Hospitalet i annexionar-los a Barcelona, però no s’hi va fer res, per causa dels plets amb els propietaris expropiats i de l’evolució històrica posterior del país. El 1965, quan ja feia deu anys que s’hi havia instal·lat la SEAT, una llei va decidir que els terrenys expropiats no servirien com a zona franca, sinó com a polígon industrial per a la mitjana i gran indústria, i per a l’ampliació del port. Tres anys més tard es va aprovar el pla parcial de 714 hectàrees a partir del qual han sorgit aquells carrers inhòspits i sense nom.

De sempre hi havia hagut tradició d’anar a Montjuïc a passar estones de lleure. Les ermites sempre han estat lloc de romiatge i aquestes excursions solen acabar amb una fontada. A les ermites se’ls van afegir els berenadors, sempre a prop de les fonts. S’hi anava el diumenge i hi havia ball a l’aire lliure. La nit de Sant Joan, sobretot, es convertien en el lloc preferit de les revetlles, perquè a Montjuïc hi creixia la berbena i aquell era el dia ideal per agafar-ne un pom de flors i oferir-lo a la xicota. La font del Gat va donar peu a una de les més populars cançons catalanes.     
El tràfec de les pedreres convivia amb indrets tranquils, amb prats i boscos de pins on els lerrouxistes feien els seus aplecs a començaments de segle. Aquest paradís va deixar de ser-ho quan uns financers barcelonins molt lligats a les naixents companyies productores i distribuïdores d’electricitat van posar-hi els ulls per convertir-lo en el millor aparador publicitari dels seus interessos.
Francesc Cambó era l’advocat de Sofina, una societat financera vinculada a l’AEG, que va tenir una intervenció decisiva en tot el procés d’electrificació a Catalunya. Joan Pich i Pon era el líder del partit radical a Barcelona. Quan els radicals manaven a l’Ajuntament, es va fer la concessió municipal a l’AEG per a l’enllumenat públic de la ciutat, després d’un viatge que va fer Lerroux expressament a Barcelona per entrevistar-se amb els representants d’aquesta empresa.
Cambó i Pich i Pon tenien capacitat per influir en les decisions municipals de la segona dècada del segle. Eren els regidors més destacats dels seus perspectius partits i van ser triats el 1913 per organitzar una Exposició d’Indústries Elèctriques que promocionés el consum d’aquella naixent forma d’energia. L’Ajuntament  va assumir plenament el projecte i va triar la muntanya de Montjuïc com a marc de l’exposició, que havia de fer-se el 1917. Un Reial decret va autoritzar l’Ajuntament a expropiar els terrenys, declarats d’utilitat pública. Es van encarregat projectes d’urbanització a alguns dels més importants arquitectes del moment – Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Enric Sagnier i August Font, entre ells- i van començar les obres amb molta empenta.     
La guerra europea va aconsellar ajornar l’exposició, ja que difícilment hi participarien les empreses estrangeres, però les obres no es van aturar, pensant que podrien servir per a altres exposicions. El mateix dia que Primo de Rivera va donar el cop d’estat, el 1923, se n’hi va inaugurar una de mobiliari, i sis anys després, amb les obres d’urbanització acabades, s’hi feia l’Exposició Internacional. La llum, tal com havia estat la intenció inicial, hi ocupava un lloc molt important, amb els raigs del Palau Nacional, la font màgica de Buïgas, la torre de la Plaça de l’Univers i els fanals art déco de l’avinguda de Maria Cristina. La muntanya va quedar configurada tal com és ara, des de la plaça d’Espanya a Miramar.

A Montjuïc, després de l’Exposició del 1929, hi han passat moltes coses. La primera, que molts dels emigrants que va atraure van allotjar-se en barraques darrera de l’estadi. Perquè no es veiessin durant l’Exposició, s'hi va fer un mur. Aquell nucli va anar creixent a la postguerra fins a formar una veritable ciutat que arribava a les tanques del cementiri. A mitjan els anys seixanta, que és quan van arribar al moment de màxima densitat, aquesta ciutat de barraques tenia una població d’uns 35.000 habitants i ocupava una superfície de 30 hectàrees. Va ser-hi fins el començament dels anys setanta.    
La segona, que durant la Guerra Civil Espanyola i un cop acabada, va entrar en un procés de degradació creixent, del qual no es va començar a recuperar fins que es va decidir celebrar a Barcelona el Congrés Eucarístic Internacional del 1952, un esdeveniment de gran importància política –era el primer signe visible de la fi de l’aïllament diplomàtic del règim franquista- i d’impacte en l’urbanisme de la ciutat, comparable a les dues exposicions i als Jocs Olímpics. 
La tercera, que un cop recuperades les instal·lacions de l’exposició i represa la Fira de Mostres, Montjuïc va servir per posar-hi tot el que no cabia en un altre lloc, sense una visió coherent i de conjunt: des de pistes per als exàmens de conduir fins a escoles de sordmuts, des de parcs d’atraccions a museus, des de terrenys esportius a abocadors d’escombraries, tot hi cabia.     

Una de les utilitats que l’Ajuntament franquista va trobar a la muntanya de Montjuïc va ser la de solar de diversos grups d’habitatges de promoció pública, dels que es van fer a la ciutat els anys seixanta per donar allotjament als immigrants que seguien arribant a la ciutat i per als quals la iniciativa privada no tenia interès a construir.    
El primer d’aquest grups ja s’havia format els anys de l’Exposició al costat del passeig de a la Zona Franca, que aleshores era un camí arbrat que conduïa a l’hipòdrom de Can Tunis: S’hi va aixecar un dels quatre grups de cases barates que la Dictadura de Primo de Rivera va construir a Barcelona. Va rebre el nom d’Eduardo Aunós, ministre del Treball, el Comerç i la Indústria en el moment que es va fer el grup.    
Els grups següents van fer-se al Polvorí i a Can Clos els dies del Congrés Eucarístic. En un mes es van aixecar a Can Clos 192 habitatges de 30 metres quadrats. Hi van portar els barraquistes que eren a la zona de la Diagonal situada al límit del terme municipal, ja que aquest indret va ser urbanitzat aleshores per posar-hi l’altar principal dels oficis solemnes del Congrés. Al Polvorí, amb 44 blocs aixecats pel Patronat Municipal de l’Habitatge, s’hi van instal·lar també barraquistes procedents d’altres zones, encara que nou es van reservar per a policies.
El 1966, el Patronat va construir un altre polígon a la muntanya: el de la Vinya, amb 288 habitatges al costat de la via dels Ferrocarrils Catalans. Aquesta línia ferroviària era un ramal dels Ferrocarrils Catalans que s’havia construït el 1926 des de l’estació de Magòria fins al port, a través de Montjuïc, per portar la potassa de les mines del Bages fins als vaixells de transport. Va ser clausurada després d’unes fortes protestes de l’any 1977 i ara ja no queda cap rastre de les vies.    
A més, a la banda de la Mare de Déu del Port, hi ha altres grups d’habitatges per a obrers, promoguts per empreses: la colònia Bausili, prop de les cases barates, la colònia Santiveri, les cases de la SEAT, que es van començar a construir el 1953, i altres grups que han anat quedant diluïts dintre de les modernes edificacions del passeig de la Zona Franca, completament transformat. 
A la banda de la Gran Via s’ha anat desenvolupant, amb vida pròpia, el barri de la Font de la Guatlla-Magòria, amb el carrer de la Font Florida com a eix central i l’escola municipal Pau Vila, promoguda al temps de l’alcalde Socias, com a nexe d’unió amb els barris de la banda de Port.

L’elecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 va introduir un nou element que va obrir les portes a un nou i important capítol de la història d’aquest sector de la ciutat de Barcelona. També, en els darrers anys, ha tingut lloc la important tasca d’articulació, reurbanització, rehabilitació d’habitatges, nous equipaments, creació de zones verdes, etc.