Història del barri de Sants

Sants és el nucli de població més important i el barri més extens i més antic del districte. Al segle XIX era un barri obrer amb diverses fàbriques tèxtils, entre les quals cal destacar el Vapor Vell, convertida en biblioteca i escola l'any 2001, i l'Espanya Industrial.  El 1897 el municipi es va annexionar a Barcelona.

La construcció de la carretera nova, al final del segle XVIII, animà el ritme econòmic i constructiu del barri. Avui en dia, el carrer de Sants i el carrer de la Creu Coberta formen un dels eixos comercials més importants d'Europa.

Sants s'annexà a Barcelona, tot sol i a petició pròpia, entre el 5 de maig de 1883 i el 12 de juliol de 1884. El 20 d'abril de 1897, un reial decret de la reina Maria Cristina, signat pel ministre de Governació, consumava l'agregació a Barcelona.

El treball

El creixement de Sants s'accentuà durant la segona meitat del segle XIX, multiplicant per cinc la seva població entre 1850 i l'annexió. És un creixement superior al de Barcelona i al de bona part dels munciipis del pla, a causa de l'impuls de la industrialització i l'atracció de mà d'obra obrera que suposà.

La España Industrial, el vapor nou, ha estat la fàbrica més important de la histria social i econòmica de Sants. Societat anònima tèxtil de la família Muntadas, produïa diversos tipus de teixits i estampats, especialment roba de pana, el gènere tèxtil més emprat per les classes populars catalanes (el negre de pagès, el beix verdós dels tramviàries...). El carrer que duu el nom de la fàbrica, i que hi dóna accés des de la carretera, probablement era un dels més animats els dies feiners, concorreguts d’obreres i d’obrers; les dones amb faldilla fins als peus i el cap cobert, els homes calçats d’espardenyes i amb brusa.

Parades mig provisionals de roba, amb les seves veles esteses i la mercaderia penjada, es col·locaven a banda i banda del carrer per a aprofitar-ne l’anar i venir. Els treballadors i les treballadores de La España Industrial, a l’entrada i sortida de cada torn de treball, eren clients i clientes atractius per a comerciants: tenien un sou segur i uns inicis de seguretat social, i eren prou nombrosos per a justificar la instal·lació més o menys provisional d’aquestes parades. Potser no tots els dies, o només els dies de paga (la història no ens n’ha deixat informació) hi devia haver, però, prou gent i amb un mínim de capacitat adquisitiva.

La vida social

La vida social d’un municipi industrial com Sants, a la perifèria de la capital, havia d’estar, en bona part, regida pels conflictes socials. Negociacions i vagues, demandes de feina i atur, paternalisme i radicalisme, beneficència i caritat, tavernes i ateneus populars, les berenades a les fonts, els balls, el teatre i el cant coral devien ser les característiques de la vida santsenca, com la de la resta de la Catalunya urbana.

La primera fàbrica fou la dels Güell, el Vapor Vell, l’edifici de la qual avui és encara dempeus, amb entrada pel carrer del Nord, que després de l’annexió passà a denominar-se carrer de Galileu. Avui és el millor record d’un dels primers episodis de violència social a Sants i a Catalunya. En efecte, en aquest local, el juliol del 1855 fou assassinat el gerent de la fàbrica, Josep Sol i Padrís, durant una reunió negociadora salarial amb una comissió d’obrers. L’assassinat coincidí amb l’inici de la primera vaga general dels obrers del tèxtil a Barcelona i el seu pla. Assassinat i primera vaga tingueren, per això, una gran repercussió en tota la història contemporània de tot Catalunya.

Sants estava així a l’avantguarda d’alguns moviments polítics, com ho seguí estant posteriorment, en alguns esdeveniments destacats: l’atemptat contra Cambó a Hostafrancs el 1907; el Congrés de Sants, el 1918, en el qual es va reorganitzar la CNT; la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya el 1931 a l’ateneu republicà del carrer d’En Cros; la fundació del sindicat Comissions Obreres a la parròquia de Sant Medir el 1964, o la legalització del Centre Social de Sants el 1972.

Al segle XIX, dos estaments tenien un lideratge social important: el dels metges i el dels capellans. El metge, tot i ésser un universitari que començava a tenir certes bases científiques, mantenia un contacte directe amb les persones malaltes i les seves famílies que el feia especialment apreciat. Molts metges, a més, mostraren una gran preocupació per l’aparició de noves malalties que semblaven contradir el progrés del segle i predicaren la prevenció i la higiene, cosa que els feia encara més populars. Jacint Laporta i Mercader (1854-1938) pot representar els metges de Sants, com Josep Saltor o Francesc Llauradó. Tot i que fou regidor de Barcelona pel barri de Sant Andreu, de fet Laporta és qui més féu per donar a conèixer Sants, abans i després de l’annexió, ja que el 1880 publicà la primera història de Sants.

L’Església ha estat sempre una institució fonamental en els països de cultura catòlica. També a Sants. El municipi nasqué amb l’Església i al seu entorn s’ha fet bona part de la seva història. Alguns rectors han tingut un paper primordial: mossèn Andreu Casanovas, que ens deixà el famós Monitor de Sants, el 1850; o mossèn Miralles, molts anys després. L’església prestava serveis assistencials a una població necessitada, llavors important a Sants.

Els espais públics

L’espai públic de Sants era representat pels seus carrers. Les places eren escasses. De fet, més que no els carrers, les carreteres que sortien de Barcelona cap a sud-oest foren els eixos que articularen el creixement i les formes urbanes del municipi.            

La carretera de Sants, fou iniciada pel reformisme borbònic el 1764, i cinc anys més tard s’acabava el pont sobre el Llobregat a Molins de Rei.              

Transversals a aquests eixos carreters, que orientaren el creixement del caseriu, hi havia els carrers principals i comercials. El carrer de La España Industrial i les seves parades temporals de roba; el carrer de Riego, gran eix comercial, amb les seves botigues i fins un gran magatzem, El Barato de Sants. Però l’autèntic carrer major de Sants era el de Colom, que arran de l’annexió hagué de canviar de nom i prengué el de la comarca catalana del nord, el Vallespir. S’iniciava a la rasa de ferrocarril que tallà molt temps el municipi en aquest sector, tot i que passava subterràniament per les dues carreteres. El carrer de Colom estava també sembrat de plàtans i estava quasi sempre animat, ple de gent d’edats diverses, com una mostra de la vida social de llavors: infants sortint i entrant a les escoles, les veles dels carros i de les botigues plenes de vida comercial.