Cròniques

  • La creació, els riscos dels grans personatges i el segle d’Els tres mosqueters
    el lector no pot sortir il·lès després de llegir una novel·la, ni l’escriptor després d’escriure-la
    Pel fet de parlar de Lluís Companys he rebut amenaces de grups ultres espanyolistes
    a Els tres mosqueters, Dumas volia escriure un relat d’aventures divertit, sense cap pretensió de donar lliçons d’història

    El Barcelona Novel·la Històrica es va acomiadar fins l’any que ve amb una sessió farcida d’intervencions brillants per part d’uns autors que van reflexionar sobre la inspiració, la importància de l’experiència vital de l’escriptor i el paper dels lectors en la culminació de la seva obra. El vertigen de novel·lar grans personatges, ben coneguts i sovint polèmics, va propiciar un viu segon debat que, per rematar la jornada, va continuar amb una exhibició d’erudició sobre el segle XVII per part de tres autors que no es van resignar a quedar-se a «l’ombra d’Els tres mosqueters» que titulava el col·loqui.

    Amb un ple absolut a la Sala Moragues del Born Centre Cultural, Coia Valls, Chufo Lloréns i Xulio Ricardo Trigo, tres dels nostres autors de més èxit i que han utilitzat Barcelona com a escenari de les seves novel·les, van obrir l’última jornada d’aquesta setmana literària. La importància del lector va esdevenir aviat un dels eixos de la conversa: «És el públic, qui acaba i perfecciona una novel·la», va assegurar Chufo Lloréns.

    Per a Coia Valls, «el lector no pot sortir il·lès després de llegir una novel·la, ni l’escriptor després d’escriure-la». Per arribar a aconseguir-ho, Valls escriu amb tot el cos: «Em poso en la pell dels personatges i acabo mentalment i físicament esgotada», potser perquè, com aclareix l’escriptora, ve del món del teatre. Xulio Ricardo Trigo va afegir que un llibre no existeix fins que algú l’agafa i «transforma el llenguatge de la novel·la en la seva pròpia experiència».

    Moderada amb agudesa per la periodista Xiana Siccardi, la conversa va discórrer sobre les diverses èpoques de Barcelona com a escenari literari, sobre què cal fer per atrapar el lector o si el mateix autor és la font d’inspiració de les seves obres. Quan a Chufo Lloréns li pregunten quant de temps ha trigat a escriure les seves novel·les, sempre contesta el mateix: 84 anys; és l’edat de l’escriptor, que opina que en el procés d’escriptura «se’t disparen els interruptors de la memòria, que guarda l’experiència de tota la vida».

    Coia Valls va confessar que el personatge «dolent» d’una de les seves novel·les estava inspirat «en una “jefa” realment malvada» que va tenir a la vida real, fet que li va servir de «catarsi» i que li va proporcionar una gran satisfacció. «Un bon personatge dolent ven més que un de bo», va apuntar Lloréns, «però després els lectors et renyen perquè l’has matat poc», va afegir provocant les rialles de l’auditori.

     

    El risc de novel·lar grans personatges de la història

    La segona tertúlia de la jornada va aplegar Pedro Herrasti, Daniel Sánchez Pardos i Víctor Gay, que han novel·lat, respectivament, episodis de la vida de Francisco Franco, Antoni Gaudí i Lluís Companys. Tots tres autors van coincidir en els riscos de novel·lar personatges històrics que poden ser tant odiats com estimats per la ciutadania. Pel fet de parlar de Lluís Companys «he rebut amenaces i denúncies de grups ultres espanyolistes», va afirmar Víctor Gay, que, en El defensor, narra les últimes setmanes de vida del president a través del seu advocat, Ramon de Colubí, en el procés militar de 1940.

    Els personatges més odiats de la història també tenen un vessant humà i aspectes personals positius, van concloure els tertulians. «Fins i tot Franco et cau simpàtic», va afirmar el periodista Jaume Grau, que conduïa el debat, referint-se al llibre Capitán Franco de Pedro Herrasti, que narra la joventut del dictador. «Parlar de Franco és com entrar en un camp de mines», va dir Herrasti, que ha rebut crítiques de totes dues bandes: dels detractors del caudillo, pel fet de tractar el vessant humà del personatge, i dels seus partidaris, per haver menystingut la seva valentia i heroïcitat.

    Per a Daniel Sánchez Pardos, l’autor corre un altre risc a l’hora d’abordar personatges d’aquesta dimensió històrica: «Tenir massa por de tractar el personatge real com a personatge fictici i que, paradoxalment, quedi fals perquè no respon a la realitat de la ficció». A G (la novel·la de Gaudí), Sánchez Pardos narra la vida de l’arquitecte, que, en la seva joventut, a diferència del retir ascètic dels seus últims anys, era molt sociable, gaudia de la vida nocturna, de menjar i beure bé i fins i tot participava en sessions espiritistes.

    El segle dels mosqueters

    A partir d’Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas, els escriptors Alfonso Mateo-Sagasta, José Manuel Fajardo i el professor d'història moderna de la UB Àngel Casals, van reflexionar sobre aquesta obra i el segle XVII en què s’emmarca. Per a Àngel Casals, «Els tres mosqueters parla de la construcció de la gran França al segle XVII», un període molt atractiu per als francesos perquè hi va tenir lloc la transició de l’hegemonia de la monarquia hispànica a la monarquia francesa.

    En canvi, per a Espanya, el XVII va ser el segle de la decadència, segons va explicar José Manuel Fajardo: «La societat espanyola s’enquista en unes estructures socials, religioses i culturals que la situen en un endarreriment important respecte a la resta d’Europa per molt de temps.»

    No opinava el mateix Alfonso Mateo-Sagasta, per a qui dir que l’Espanya del XVII era decadent es deu a la visió dels historiadors del XIX. «És com si d’aquí a dos-cents anys diuen que al 2015 els Estats Units estaven en decadència», va afirmar. «És evident que Espanya sí que estava en decadència, i a l’altra banda d’aquestes cortines en tens la culminació que ho prova», va replicar Fajardo referint-se a les ruïnes de l’antic barri de la Ribera que es poden veure al Born Centre Cultural.

    Tots tres van estar d’acord que els anacronismes i el reflex poc fidel de la història a Els tres mosqueters es deuen al fet que Dumas volia escriure un relat d’aventures divertit, sense cap pretensió de donar lliçons d’història.

    Per tancar la tercera edició del Barcelona Novel·la Històrica, el seu comissari, Enric Calpena, va dirigir unes paraules d’agraïment al públic i els va emplaçar a assistir, d’aquí a un any, a la seva quarta edició.

  • Simon Scarrow, guanyador del Premi Barcino 2015
    el Premi Barcino també vol mostrar el nostre compromís amb la creació literària, el sector editorial i els llibreters
    la història és un recull d’errors comesos pels homes
    He intentat entrar en la ment de persones que han estat bandejades per la història

    L’escriptor britànic Simon Scarrow va rebre el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino de mans del tinent d’alcalde Jaume Asens, en un acte solemne al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Scarrow va dir que la intenció de la seva obra és «que la gent entengui la història i les lliçons que ens pot ensenyar».

    A l’equador d’una setmana dedicada a la història i la literatura, Barcelona va lliurar el III Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino a l’autor de Norfolk Simon Scarrow, en reconeixement, segons l’acta del jurat que va llegir el periodista Toni Soler, al «conjunt d’una obra ben documentada» i a «l’originalitat del plantejament de fer protagonistes dos amics, seguint l’estela de les buddy movies».

    L’acte solemne, celebrat al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el dijous 5 de novembre, va començar amb les paraules de benvinguda del tinent d’alcalde, director de l’Àrea de Drets de la Ciutadania, Participació i Transparència i responsable de l’Àrea de Cultura, Jaume Asens, qui va afirmar que el Premi Barcino també «vol mostrar el nostre compromís amb la creació literària, el sector editorial i els llibreters».

    Asens va manifestar la voluntat de l’Ajuntament de protegir les llibreries emblemàtiques de Barcelona davant «l’especulació immobiliària i el monocultiu comercial», que darrerament han provocat «una sagnia de tancament de llibreries, espais culturals de proximitat que formen part de l’ànima d’aquesta ciutat». El regidor es va referir també a la candidatura de Barcelona per ser designada Ciutat de la Literatura, dins de la Xarxa de Ciutats Creatives UNESCO. El veredicte es donarà a conèixer el proper 11 de desembre.

    A continuació el comissari de la setmana literària BCN Novel·la Històrica, Enric Calpena, va prendre la paraula per recordar els guanyadors de les dues edicions anteriors del Premi Barcino, Lindsey Davis i Santiago Posteguillo, dos autors «que han fet de la seva mirada al passat una reflexió intel·ligent sobre el present».

    Al seu torn, Toni Iturbe va fer un discurs d’homenatge a Simon Scarrow i a la seva obra, que, per a aquest crític literari, «és un gran tractat sobre l’imperialisme que abasta des de l’Imperi romà fins al Tercer Reich». Iturbe es va referir al col·loqui celebrat el dia anterior, en el qual Scarrow, autor d’una obra farcida de sang i violència, va dir que la seva heroïna preferida és Malala Yousafzai, la nena pakistanesa que defensa el dret a l’escolarització a tot el món. «Diu el tòpic que no val la pena conèixer els escriptors, però sí que val la pena conèixer Simon Scarrow», va concloure.

    «Barcelona és el primer lloc del món on reconeixen la meva obra», va dir Simon Scarrow en recollir el guardó. L’autor va tenir un record pel seu professor d’història, que li va ensenyar que, per fer que la gent s’interessi per la història, «cal narrar-la, no explicar-la, i fer de cada lliçó un episodi». Scarrow va remarcar que la història pertany a les persones i no als grans personatges. «Per a mi la història és un recull d’errors comesos pels homes», va afegir.

    «He intentat entrar en la ment de persones que han estat bandejades per la història», va prosseguir. El guardonat també va afirmar que la tragèdia de la història és que els homes cometem els mateixos errors una vegada i una altra i «no aprenem les lliçons que ens ensenya». Per acabar, Scarrow va desitjar sort a Barcelona com a candidata a ser Ciutat de la Literatura, un objectiu que la seva ciutat també persegueix: «Podríem agermanar Barcelona i Norfolk», va suggerir.

    Passejada per la Barcelona dels bandolers

    Dues hores abans de l’acte de lliurament del Premi Barcino, es va fer una passejada guiada per diversos indrets del Barri Gòtic de Barcelona relacionats amb el bandolerisme de l’època barroca i les llegendes creades pels romàntics a partir de la Renaixença. Carles Somoza va ser l’encarregat d’il·lustrar i guiar les 25 persones que es van apuntar a l'itinerari organitzat per Fragment Serveis Culturals.

    El recorregut va començar a la plaça del Pi, davant la casa de la Congregació de la Puríssima Sang, una institució caritativa fundada al segle XV per emparar espiritualment els condemnats a mort, entre ells molts bandolers. El popular Sant Cristo Gros, la imatge que sortia de l’església del Pi coberta amb un vel negre per acompanyar els condemnats en el seu recorregut fins al cadafal, era propietat d’aquesta congregació, segons va explicar Carles Somoza.

    A continuació el grup va ser conduït fins al carrer de Perot lo Lladre, un carreró que comunica els carrers del Pi i de la Portaferrissa on, segons la llegenda, vivia el popular bandoler Perot Rocaguinarda quan s’estava a Barcelona. Rocaguinarda era un pagès d’Osona que, pare de set fills, va fer-se bandoler per poder-los mantenir.

    La comitiva va continuar fins al carrer del Call, davant de l’immoble on hi havia hagut la impremta de Sebastià de Comelles que va visitar el Quixot. Somoza va llegir alguns fragments de l’obra de Cervantes que descriuen la trobada a Barcelona del Quixot amb «Roque Guinart», que no era cap altre que el bandoler Perot Rocaguinarda.

    La caminada va continuar per la plaça de Sant Jaume i després es va aturar davant la façana posterior de la catedral, on es poden veure les marques que, segons la llegenda, hi van deixar els bandolers en esmolar les seves falçs durant la Guerra dels Segadors. Tot seguit, el grup va continuar fins a la plaça del Rei, on vivia el botxí, i, després, fins a la plaça de l’Àngel, l’antic mercat del blat on els bandolers condemnats eren finalment ajusticiats després de patir martiri.

  • La ficció històrica a la televisió, amor romàntic i heroïcitat
    s’han d’utilitzar recursos actuals per aconseguir transmetre la història als espectadors
    la història la mouen les passions humanes, i l’amor és una d’elles
    heroïnes com Malala Yousafzai defensen una causa que ha de ser elevada per sobre de la ficció

    La frontera entre el documental clàssic i la ficció històrica a partir del programa Cronos de TV3, l’amor que mou la història i la figura de l’heroi en les novel·les i també en la realitat, van ser els tres eixos de la segona jornada del Barcelona Novel·la Històrica.

    Documental històric versus ficció històrica

    La segona jornada del BCN Novel·la Històrica, celebrada el dimecres 4 de novembre, va començar plantejant el debat sobre la frontera entre el documental i la ficció històrica a la televisió, prenent com a exemple el programa Cronos de TV3. El comissari del certamen, Enric Calpena, que també presenta aquest programa, va moderar la taula.

    La recreació dramàtica d’episodis de la història va començar a fer-se a principis de segle amb la voluntat de representar visualment, però amb rigor, la història, «que el cinema ha maltractat i ha pervertit», tal com va apuntar Joan Marí, director actual de Cronos. Malgrat tot, en una polèmica entre els documentalistes que encara dura, la ficció històrica ha estat qualificada de «vulgar, infantil o impúdica, un invent americà que els europeus al principi menyspreàvem», va afegir el documentalista i primer director del programa, Felip Solé.

    Per a Mercè Sarrias, guionista de sèries de televisió com Ermessenda o El cafè de la Marina, en aquest gènere diferent de la ficció documental no pots deixar-te encadenar per la història, perquè, al final, «si avorreixes el públic i t’abandona, res no té sentit». Per a Sarrias, un excés de realisme en la vida quotidiana fins i tot pot generar rebuig; per tant, «s’han d’utilitzar recursos més actuals per aconseguir transmetre la història als espectadors».

    L’amor en la novel·la històrica

    A la segona sessió del dia, les escriptores Ruth M. Lerga, Nieves Hidalgo i Antònia Carré-Pons van conversar sobre l’amor romàntic a les novel·les històriques. «Els personatges de ficció han de viure emocions reals perquè siguin versemblants; per tant, l’amor no és sobrer», va afirmar Antonia Carré-Pons.

    Per a Nieves Hidalgo, que parla amb els seus personatges i ells li diuen cap a on ha d’anar la novel·la, és evident que «la història la mouen les passions humanes, i l’amor és una d’elles». Hidalgo és del parer que l’amor és el mateix sentiment ara que fa cinc-cents anys i que el que canvia segons l’època és la manera de manifestar-lo. Per a Ruth M. Lerga, que va confessar no ser gaire romàntica, «és molt més difícil recrear l’amor que no pas la història, que depèn d’una bona documentació».

    La moderadora Blanca Busquets, també escriptora, va introduir en el debat el paper que tradicionalment ha tingut la dona en la novel·la històrica. Carré-Pons va explicar que és mentida que en el passat les dones fossin els éssers ignorants que solen descriure les novel·les: «Les dones sempre han participat en les activitats econòmiques i a l’edat mitjana també van ser alfabetitzades a les escoles catedralícies.»

    L’heroi en la novel·la

    A la tercera i última sessió de la jornada, el novel·lista britànic i guanyador del Premi Barcino 2015, Simon Scarrow, i l’escriptor valencià Martí Domínguez van reflexionar sobre la figura de l’heroi en les novel·les, sobre la violència i també sobre els veritables herois dels nostres dies.

    Malgrat que Cato i Macro, els personatges del cicle de novel·les que Simon Scarrow situa en el món romà, són legionaris que es mouen en el camp de batalla, no són, per a l’autor, herois en un sentit clàssic: «Són soldats sense ideals que lluiten perquè no tenen més remei, per pura supervivència», matisa. Per a Scarrow, l’heroisme no va lligat necessàriament a la violència, com ho demostren Gandhi o Nelson Mandela, però hi ha situacions en què la violència és l’única opció possible.

    Martí Domínguez va explicar que, per a ell, la violència de la història, de vegades inevitable, és una excusa per reflexionar sobre «la naturalesa humana i les seves passions», i que els herois que realment li agraden són aquells que «es mantenen ferms en els seus ideals i que, si poden, eviten la violència».

    El periodista Enric Canals, que moderava el debat, va preguntar-los si el cinema és un aliat o un enemic de la novel·la històrica, una qüestió davant la qual Scarrow no va dubtar a afirmar que és l’enemic, perquè Hollywood perverteix la història, i el desconeixement de la història ens condemna a repetir-la: «Per què l’exèrcit britànic és a l’Afganistan per tercera vegada quan en les ocasions anteriors va ser un desastre? Perquè no aprenem les lliçons de la història.»

    Martí Domínguez va replicar que els editors també pressionen per forçar estereotips i aconseguir el best-seller. «Fins i tot desconfien de fets reals perquè són poc versemblants», va remarcar.

    Sobre figures heroiques actuals que els agradaria novel·lar, Scarrow va citar Malala Yousafzai, la nena pakistanesa que, arran d’haver patit un atemptat dels talibans, defensa el dret a l’escolarització de les nenes a tot el món. L’autor britànic va afirmar, però, que amb persones així «l’últim que vols és convertir-les en personatges d’una novel·la, perquè defensen una causa que ha de ser elevada per sobre de la ficció».

  • La gran i la petita història, el pes del passat i els films de capa i espasa
    els novel·listes han d’explicar una història viva i no donar lliçons d’història
    la gent viu tancada davant els conflictes del món, passiva i sense utopies, que vol dir sense esperança
    La Guerra Civil pràcticament no s’ensenya a les escoles; els nens estan descobrint la història a través dels seus avis

    La primera jornada del Barcelona Novel·la Històrica va confrontar Teresa Juvé, María Soto i Martí Gironell amb els fets històrics que nodreixen les seves obres. Els tres autors ens van explicar per què els van triar, com combinen la realitat i la ficció en les seves novel·les i la importància de la documentació. A la segona taula rodona, l’escriptor, cineasta i activista polític Tariq Ali i l’escriptor novell Martín Abrisketa van emocionar l’auditori amb les seves reflexions sobre els conflictes del passat i les conseqüències emocionals i polítiques que encara tenen sobre persones i territoris. Per tancar la jornada, el guionista i crític cinematogràfic Josep Maria Bunyol va pronunciar una entretinguda conferència sobre el cinema de capa i espasa.

    Històries vives

    La setmana literària Barcelona Novel·la Històrica va inaugurar la seva tercera edició el dimarts 3 de novembre amb la taula rodona «L’autor davant dels fets històrics», en la qual van participar els escriptors Teresa Juvé, María Soto i Martí Gironell. «La feina de documentació és molt important però el lector no l’ha de notar», va apuntar Teresa Juvé. L’autora de La Trampa (Meteora, 2014), de 94 anys, va afegir que els novel·listes han d’explicar «una història viva i no donar lliçons d’història, com pretenen alguns autors».

    Durant la conversa, moderada pel periodista cultural Iván Rosquellas, Martí Gironell va remarcar que es tracta d’«explicar la història en majúscules a través d’històries en minúscules», és a dir, «amb històries de la gent corrent». Per a l’autor de Strappo (Ediciones B, 2015), «quan t’arriben determinats fets o personatges històrics, no saps per què, però hi ha un enamorament que et fa voler saber-ne més i vestir-los literàriament».

    Al seu torn, María Soto, coautora amb Susana Tosca de Corona de damas (Grijalbo, 2014), va afirmar que, per a ella, a l’hora d’escriure una novel·la «el més interessant són els buits de la història i aprofitar el que no sabem per escriure una història pròpia». Soto va afegir que «mai ho sabrem tot sobre una altra època, ni molt menys, sobretot de la vida quotidiana».

    El pes de la història i l’oblit del passat

    La segona conversa de la tarda va tenir com a protagonistes Tariq Alí, autor de la pentalogia El quintet de l’islam, activista d’esquerres i un dels pensadors més importants de les darreres dècades, que va compartir les seves reflexions sobre els efectes del passat en el present amb Martín Abrisketa, autor de La lengua de los secretos (Roca editorial, 2015), la seva primera novel·la, en què narra la infantesa del seu pare durant la Guerra Civil i la seva experiència com a refugiat a França.

    En la conversa, moderada per la periodista Pilar Argudo, la creació literària va cedir ben aviat el protagonisme en favor de les víctimes dels conflictes del passat i del present, de les històries personals, les ferides que no es curen mai i l’oblit i el silenci, que ens condemnen a repetir els mateixos errors. «L’altre dia, el meu pare de cop i volta es va posar a plorar mirant les notícies, perquè es va veure a si mateix entre els refugiats sirians que esperen a les portes d’Europa», va explicar Abrisketa.

    Per a Tariq Ali, l’expulsió dels jueus i els musulmans d’Espanya i altres països «va convertir Europa en una cultura monolítica que no li permet sentir empatia pels refugiats sirians». «Europa és un desastre», va etzibar Tariq Ali. «No s’ha resolt res, i la gent viu tancada davant els conflictes del món, passiva i sense utopies, que vol dir sense esperança.»

    Arran d’escriure la seva novel·la, Abrisketa ha pogut constatar que a Espanya «La Guerra Civil pràcticament no s’ensenya a les escoles», i va afirmar que «els nens estan descobrint la història a través dels seus avis». Ali va afegir que «no hem après res del passat, que està condemnat a repetir-se».

    En referència a l’oblit del passat, Tariq Ali, bon coneixedor de l’actualitat catalana i espanyola i partidari del dret a decidir, es va referir a les declaracions que va fer el dia anterior qui va ser president de la Comunitat de Madrid, Joaquín Leguina, comparant els independentistes catalans amb ETA: «Ha estat un xoc per a mi. M’ha enfurismat molt que un socialista que va lluitar contra la dictadura i que als anys seixanta es va aixoplugar a casa meva, a Londres, ara parli com un franquista.»

    El cinema de capa i espasa

    Per acabar la sessió, el guionista i crític cinematogràfic Josep Maria Bunyol va pronunciar una entretinguda conferència sobre el cinema de capa i espasa, un subgènere inspirat en els fulletons i sovint criticat «pel seu maniqueisme, la poca profunditat dels personatges i la inversemblança».

    Bunyol va destacar la poca importància «del teló de fons històric» en aquestes pel·lícules, i la construcció d’uns herois que es mouen sobretot per venjança o set de justícia en una posada en escena «coreogràfica, a l’estil dels musicals, sense pertànyer a aquest gènere».

    Els dos films de capa i espasa preferits de Bunyol i que va destacar durant la xerrada són la versió del 1948 d’Els tres mosqueters, protagonitzada per Gene Kelly, i Scaramouche, estrenada el 1952 i protagonitzada per Stewart Granger, totes dues del director nord-americà George Sidney.

  • Barcelona, capital de la novel·la històrica
    aquesta tercera edició consolida un esdeveniment que, amb la Setmana de la Poesia o BCNegra, fan de Barcelona una vibrant capital de la literatura.

    Per tercer any consecutiu, el amants de la novel·la històrica celebren la seva festa literària en una trobada entre els autors, lectors i editorials d’aquest gènere, que a Barcelona sempre ha comptat amb grans creadors. A més dels debats, les conferències i els itineraris guiats, entre altres activitats, la ciutat lliurarà per tercera vegada el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino, enguany atorgat a l’escriptor britànic Simon Scarrow.

     

    Ja fa gairebé dos anys, en el marc de la celebració del Tricentenari dels fets de 1714, començava la primera edició de Barcelona Novel·la Històrica amb la voluntat de l’Institut de Cultura de Barcelona perquè tingués continuïtat en el futur. «De grans voldríem ser com BCNegra», deia el comissari Enric Calpena. Els seus desitjos s’han acomplert i aquesta tercera edició consolida un esdeveniment que, amb la Setmana de la Poesia o la mateixa BCNegra, fan de Barcelona una vibrant capital de la literatura.

    Com en les anteriors edicions, la major part de les activitats se celebraran al Born Centre Cultural, on tindran lloc un seguit de converses entre els autors més rellevants i de més èxit del gènere, com Tariq Ali, Martí Gironell, Coia Valls, Nieves Hidalgo, Simon Scarrow, Martín Abrisketa o Chufo Lloréns, entre molts altres. Debats que enriquiran els lectors amb l’experiència dels autors sobre el procés de creació literària, i en què s’abordaran qüestions com la figura de l’heroi, l’actitud de l’escriptor davant dels fets històrics o la història de Barcelona com a font d’inspiració.

    L’amor romàntic i la novel·la de capa i espasa tenen enguany un espai destacat. Autores com Antònia Carré-Pons o Ruth M. Lerga discutiran sobre el paper del romanticisme en la novel·la històrica, mentre que Alfonso Mateo-Sagasta o José M. Fajardo conversaran sobre la novel·la de capa i espasa, sempre a l’ombra del gran referent: Els tres mosqueters d’Alexandre Dumas.

    A l’equador de la setmana, el dijous 5 de novembre, se celebrarà el lliurament del III Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino pel conjunt de la seva obra a l’escriptor britànic Simon Scarrow, un dels autors del gènere de més èxit arreu del món. L’acte, obert al públic, tindrà lloc al Saló de Cent, la sala amb més història de l’Ajuntament de Barcelona.

    La Barcelona dels bandolers també té un espai en aquesta edició de BCN Novel·la Històrica. Dijous 5 a la tarda i dissabte 7 al matí, una passejada guiada recorrerà les traces que van deixar els bandolers a l’època barroca i que formen part dels nostres mites col·lectius. A banda, durant el mes de novembre, diversos clubs de lectura de Biblioteques de Barcelona conversaran sobre novel·les com Ivanhoe, de Walter Scott, o El nom de la Rosa, d’Umberto Eco.