Per una societat més cohesionada

Il·lustració © Ana Yael Zareceansky. Un laberint amb dues portes. En la del mig de la imatge, hi ha dues dones, una a cada banda de la porta. A la part inferior esquerra de la imatge, hi ha un home mirant el terra.

La darrera crisi econòmica va ocasionar greus efectes en termes de cohesió social, i Barcelona fa més d’una dècada que intenta superar les pitjors seqüeles d’aquell daltabaix econòmic: la pobresa més severa —sobretot la infantil—, la precarietat laboral i el preu de l’habitatge. El model de cohesió social que va viure la metròpoli després de la reinstauració democràtica ens pot servir de referència.

A Barcelona, la societat metropolitana fa més d’una dècada que intenta sobreposar-se als greus efectes que va desencadenar la darrera crisi econòmica en termes de cohesió social. En els darrers anys, la recuperació de l’ocupació ha ajudat a reduir lleugerament la desigualtat social i la pobresa, però encara no s’ha tornat als nivells previs a la crisi. Tanmateix, el que resulta actualment més preocupant són algunes de les seqüeles que han quedat després del canvi de cicle econòmic, així com els nous problemes que estan emergint en l’escenari postcrisi.

La principal seqüela que ha deixat la crisi econòmica en la Barcelona metropolitana és potser la persistència de la pobresa més severa, que es manté pràcticament als mateixos nivells que en el context de crisi. Afecta, en gran part, aquella població que no ha aconseguit pujar al tren de la reactivació econòmica, que porta anys a l’atur amb una protecció social mínima en forma de subsidis i ajuts d’urgència social, sovint complementats amb suports més informals provinents del Tercer Sector, d’algunes pràctiques d’innovació social o de les mateixes xarxes familiars.

Una altra qüestió rellevant és la pobresa infantil. Actualment, un de cada quatre infants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona viu en risc de pobresa. Aquesta proporció, moralment inacceptable, també és preocupant per la seva contribució dramàtica en la cronificació de la desigualtat. Aquest no és un problema estrictament metropolità ni està vinculat directament a la crisi econòmica, però és evident que la recessió va contribuir al fet que es produís a la ciutat un repunt molt important d’aquest fenomen. La destrucció d’ocupació va afectar extensament llars amb presència d’infants, i ara la manca de suports econòmics específics, sumada a la precarietat que caracteritza una bona part de la nova ocupació creada, no permet reduir l’índex de pobresa infantil.  

La precarietat laboral és precisament un altre dels principals reptes als quals ha de fer front actualment la metròpoli de Barcelona per guanyar en cohesió social. L’increment dels contractes temporals, dels falsos autònoms, del treball parcial involuntari i dels baixos salaris han fet augmentar durant els darrers anys la taxa de treballadors en situació de risc de pobresa, que ha passat del 13,3 % l’any 2011 al 17,0 % el 2017. S’ha de tenir present, també, que la precarietat dificulta la consolidació de drets de protecció social davant la desocupació, un aspecte cabdal per garantir ingressos en un moment en què les fronteres entre l’ocupació i l’atur són cada cop més difuses per un segment creixent de la població.

I, finalment, l’habitatge. La metròpoli de Barcelona pateix actualment una crisi residencial important, marcada per un increment dels preus fins a màxims històrics. Aquesta escalada de preus, que es va iniciar tot just en la sortida de la crisi econòmica, no s’ha vist acompanyada d’una recuperació generalitzada de les economies de les llars, la qual cosa està dificultant greument tant l’accés com el manteniment de l’habitatge d’àmplies capes de la població. Un altre efecte de la crisi residencial és que l’augment de la despesa per a l’habitatge —amb una intensitat més gran entre els llogaters de la ciutat central— comporta una disminució de la capacitat de consum i, en ocasions, situacions de privació material.

Lliçons del darrer procés de cohesió social a Barcelona

És evident que els reptes per millorar les condicions de vida del conjunt de la població metropolitana són majúsculs i complexos, però no es parteix de zero. En el període que va de la reinstauració democràtica a l’inici de la darrera crisi econòmica, Barcelona va viure un llarg procés de cohesió social. La desigualtat d’ingressos es va reduir i, al mateix moment, es va avançar cap a una certa convergència entre els nivells de pobresa registrats al centre i a la perifèria metropolitana. Què es pot aprendre d’aquest procés? Quins van ser els principals factors que el van fer possible? Són encara operatius o en calen uns de nous? Aquestes haurien de ser, sens dubte, les qüestions inicials sobre les quals s’ha de reflexionar per encarar la (re)construcció d’una metròpoli més cohesionada.

Durant aquell procés de cohesió social, el desenvolupament de l’estat del benestar va tenir un paper molt destacat. Durant els anys vuitanta es va produir un important desplegament i enfortiment de prestacions monetàries, principalment les orientades a la protecció de la desocupació, de les baixes per malaltia i de la jubilació. Allò va ser fonamental per reduir la desigualtat social, i ara ha de continuar sent-ho. Es fa necessari trobar les fórmules per fer front als dèficits del règim de benestar actual, els quals busquen sobretot millorar la capacitat redistributiva del sistema i ampliar la protecció social de la infància a partir de suports econòmics. Cal avançar urgentment en aquest sentit, tant a escala estatal com autonòmica.

També cal introduir un model més sòlid de garantia de rendes. L’impacte de la crisi va acabar desbordant el sistema de protecció a l’atur, especialment per la durada de la recessió, i aquest inconvenient s’ha reflectit avui en un enquistament de la pobresa severa. La posada en marxa per part de la Generalitat de Catalunya de la renda garantida de ciutadania suposa un pas endavant en aquest sentit, tot i que els seus efectes no seran visibles fins al seu desplegament total, previst per a l’abril del 2020. Però en el seu disseny encara hi ha marge per augmentar la protecció social: redefinint els criteris de condicionalitat, ampliant la seva complementarietat amb els ingressos del treball i prenent en consideració les despeses d’habitatge.

Un altre dels factors que va contribuir clarament a la cohesió social en la conurbació de Barcelona durant el període assenyalat va ser l’espectacular creixement de l’ocupació. Entre el 1985 i el 2006 es va generar un milió de llocs de treball. A més, fins a mitjan dècada dels noranta, aquest increment va afavorir sobretot les ocupacions intermèdies amb salaris mitjans, la qual cosa explicaria també aquella reducció de la desigualtat d’ingressos. Però, des de llavors, l’avenç de la terciarització econòmica ha estat implacable i, amb aquest, la degradació d’una part del mercat de treball. En els darrers anys, l’estructura ocupacional de la Barcelona metropolitana tendeix a polaritzar-se entre treballadors de serveis qualificats i no qualificats, tots dos amb condicions laborals molt desiguals. No obstant això, encara es pot desaccelerar aquesta polarització social. La clau la trobem en la formació i la retenció de talent, i aquí, a més de l’educació universitària, la formació professional ha de tenir-hi també un paper central. Al mateix temps, s’ha de vetllar per l’ocupació de qualitat i per mantenir unes condicions laborals dignes per a tothom.

I, per acabar, però no menys important, un altre dels factors decisius d’aquell procés de cohesió social va ser la incorporació de la dona al mercat de treball. L’increment de llars de dobles ingressos va afavorir també la reducció de les desigualtats, i encara hi ha marge en aquest sentit. Cal, doncs, continuar facilitant l’activitat laboral femenina amb polítiques de conciliació familiar, d’igualtat d’oportunitats i de condicions laborals, tot fent pedagogia per afavorir el repartiment del treball domèstic. La lluita feminista ha de continuar tenint un paper clau en aquest sentit.

Il·lustració © Ana Yael Zareceansky. Dibuix de tres empremtes dactilars. Entre les línies de les empremtes hi passa un fil que sembla un camí que les uneix. © Ana Yael Zareceansky

Per què cal impulsar una resposta metropolitana?

La desigualtat social adquireix una rellevància particular a les grans aglomeracions urbanes, ja que és on es manifesta amb més intensitat. És per això que aquesta qüestió requereix una atenció especial per part dels governs urbans. D’altra banda, a Barcelona la distribució territorial de la població rica i pobra fa molt de temps que segueix una lògica metropolitana. Els eixos Besòs i Llobregat com a àrees transmunicipals d’elevada concentració de pobresa a la perifèria en són una evidència. Per tant, si els problemes socials adquireixen una escala metropolitana, no és lògic dissenyar una resposta metropolitana?

L’existència des de 2010 de l’Àrea Metropolitana de Barcelona com a administració local supramunicipal és una gran oportunitat per retocar les polítiques socials municipals en l’àmbit metropolità. Té competències en matèria de cohesió social i territorial, i cal desenvolupar-les perquè la realitat així ho exigeix.

Hauria de ser possible, per exemple, establir un sistema homogeni de protecció social primària al conjunt de la metròpoli que superi la fragmentació i l’heterogeneïtat de l’actual model municipal. Caldria plantejar-se, fins i tot, si tindria sentit implementar una prestació de garantia de rendes metropolitana complementària a la renda garantida de ciutadania per tal d’adaptar-la millor als costos de vida de la metròpoli. S’han de desplegar polítiques com el Fons 0-16 de l’Ajuntament de Barcelona —basat en suports econòmics destinats a famílies vulnerables amb fills menors de setze anys—, que han donat en els darrers anys resultats positius en l’alleugeriment de les situacions de pobresa més severa dels infants. I també s’han d’harmonitzar altres polítiques locals d’atenció a la infància, com la de les escoles bressol.

Es podria apostar també per propostes com el salari mínim metropolità, més enllà de les estratègies de reindustrialització que ja s’estan portant a terme i que també van en bona línia. O aprofundir en una visió metropolitana de les polítiques d’habitatge per tal d’ampliar el parc d’habitatge social de lloguer i l’oferta d’habitatge assequible, com ja s’ha fet amb l’operador publicoprivat Habitatge Metròpolis Barcelona. Això ajudaria a descarregar la pressió de demanda que pesa sobre la ciutat central, alhora que es faria possible un control efectiu dels preus del lloguer, una mesura també necessària.

En definitiva, cal progressar cap a un model avançat de política social metropolitana basat en la potenciació (més recursos), la redistribució (territorial) i la complementarietat d’altres polítiques estatals i autonòmiques. Només així serà possible fer de Barcelona una metròpoli més cohesionada.

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis