Triomf

Il·lustració. © Susana Blasco / Descalza

Avui la lluna em pica l’ullet i sembla un globus que penja de l’Arc de Triomf i fa que l’avinguda Lluís Companys es vegi més buida, irreal. Apresso el pas i noto com les calces em freguen les mitges. Les he escollit a consciència després d’esmorzar, són de la segona fila del calaix de la tauleta de nit. La primera renglera està reservada a les calces de cotó; la segona, a les “sexies”. A l’Alex li han encantat.

Els talons repiquen sobre l’asfalt i pessiguen la calma d’aquesta hora. Al ritme del soldat, que avança i mai recula, m’agrada admirar el meu Arc. M’encanta tornar tard a casa i assaborir la nit, quan neixen les intimitats. I és sempre en aquest punt que giro el cap per comprovar que hi és, que l’arc de tons vermellosos segueix al mateix lloc. Per a mi no és només un monument al carrer; necessito observar-lo, recordar-me que el triomf és cada vegada més a prop.

Les petites batalles, les que lliuro al jutjat, al despatx amb els clients o amb el CEO, són les que m’atansen a aquest triomf. I sé que tota victòria comença molt abans: en preveure’m vencedora. Cada matí em maquillo davant del mirall amb la precisió d’un cirurgià. I avui ho he fet amb més cura. La meva roba també mostra l’actitud guanyadora, plena de colors i peces elegants, amb banda sonora pròpia, perquè el blanc és dels qui es rendeixen i el negre dels qui abandonen. Perquè la roba, les sabates, són sentiments. Ens comprem alguna cosa per tapar-los o per mostrar-los.

Els dies de judici tenen un al·licient especial: és un combat on s’hi juguen mesos de feina. Avui m’olorava que guanyaria el cas, com de costum, però no es diu “blat fins que és al sac i ben lligat”; ja ho deia la meva àvia Cecília. Anava amb el temps just, els documents curosament guardats a la maleta i preparada per encarar la lluita amb una brusa taronja dins de la faldilla verda alfàbrega cenyida per la cintura. M’hi he esmenat per estar perfecta! I és que, si el que veus per fora és impecable, no és això un reflex del que hi ha a dins?

Il·lustració. © Susana Blasco / Descalza Il·lustració. © Susana Blasco / Descalza

He agafat el taxi i m’ha deixat a una cantonada de l’edifici de la Ciutat de la Justícia, demano el tiquet de la carrera (per alguna cosa treballo a una multinacional que m’ho paga tot) i surto del cotxe. Em veig reflectida en un vitrall enorme; m’hi acosto, no tinc temps d’entrar a un lavabo i aprofito el reflex del vidre per comprovar que la màscara de pestanyes no se m’hagi escampat, i m’afegeixo il·luminador al costat del llagrimall. Em repasso les celles amb els dits: pulcra.

I llavors m’adono que darrere de la construcció de vidre dos ulls em miren des de l’altra banda de la vitrina. M’hi fixo: un somriure enganxat a un home que volta la trentena em mira desafiant; em saluda i em convida a entrar. M’ajusto la faldilla i se m’escapa el riure; em giro i me’n vaig. I quan estic fent la cua al control de seguretat per entrar a l’edifici del jutjat, el somriure del darrere del vidre em toca el braç dret.

—Un cafè o un vermouth?

—Ara no tinc temps, potser quan acabi el judici.

Té els ulls de color blau cendra.

Després del control, agafo el rellotge i la maleta. Llavors he sabut qui defensa la part contrària: veig en Recasens al costat de la màquina de cafè, o, més ben dit, del dispensador de laxant, com en diem al despatx. En Recasens hi introdueix dues monedes per agafar aquella aigua ennegrida i em saluda. Serà més fàcil del que em pensava. Qui es fixa en els de la segona fila?

Blanques juguen i blanques perden. Guanyo.

En Recasens em convida a fer una copa a l’hotel del costat. Tot just quan el cambrer ens porta la segona copa, em diu:

—No em miris tan fixament, que els teus ulls… tenen un no sé què.

Era la primera vegada que olorava el dubte en una frase d’ell. Als jutjats és dels que van a matar.

—Què és el que tenen? Des de quan tens por?

—Sempre he pensat que tenen un no sé què. Des de la primera vegada que t’he vist en un judici, ja fa anys que ens coneixem. Sabia que arribaries lluny. Vaig fallar. Encara estàs més enllà.

—Hi ha dones que es passen mitja vida desitjant el que no tenen. A mi no m’agrada perdre el temps. Amb el que tinc vaig de sobres on vull.

En Recasens fa l’últim glop, llarg i sec, i diu que es farà un cigarret mentre enfila cap a casa.

Torno al lloc on el taxi m’ha deixat abans del dictamen i el somriure d’ulls blaus cendra m’està esperant. Ens dirigim al bar Almirall del carrer Joaquim Costa. Un cop allà em demano una cervesa i l’Alex, així es diu, un whisky sol. Ens asseiem a la part de davant, on impera encara gairebé intacte l’aire del modernisme català.

Em deixo el cabell a l’aire. És llavors quan sé que interpretaré la noia rossa de Match Point. Me’n vaig al lavabo, em poso els cabells darrere l’orella i em pinto una piga com l’Scarlett Johansson. I, com ella, interpretaré el paper de la dona inabastable i que s’esmuny.

De la cervesa al gintònic; del gintònic a casa de l’Alex, que viu en una vuitena planta amb vistes a la platja de la Mar Bella; el lloc preferit per viure dels guiris. El loft de l’Alex fa olor de bambú, i els sofàs de pell vermella donen un aire kitsch a la sala. Un quadre d’uns soldats de la Guerra Civil espanyola presideix l’estança.

Mentre fa el gintònic amb tots els artefactes que tot guiri de bé té a casa per sentir-se més d’aquí, vaig al lavabo i aprofito per mirar què hi ha dins dels mobles: colònia Jean Paul Gaultier, desodorant Axe i màquina d’afaitar Philips. Un home estàndard, segurament com el polvo que estem a punt de fer. Em pinto els llavis de color velvet i em torno a dibuixar la lleugera piga a la comissura dels llavis, entre el pòmul dret i el nas, per posar-me més al paper de l’Scarlett.

La disputa ara té lloc entre els llençols i la pell rugosa de l’Alex, que es va tornant més suau pels gemecs. Em vesteixo mentre l’Alex em demana que no me’n vagi, que no podrà viure sense la meva piga.

—Dona’m el teu telèfon.

Li dicto i canvio els tres últims dígits. Tanco la porta i me’n vaig. S’ha fet tard.

M’agrada interpretar altres vides, m’agrada jugar a ser altres persones, i per això faig papers per breus moments de temps. El proper potser serà el de Midnight in Paris?

El dia que t’enamores, redescobreixes la ciutat i coneixes racons que no havies vist mai, amagatalls que es tenyeixen d’amor en dos minuts. I quan ho deixes, la ciutat es torna arrugada, deformada. Però això no va d’amor ni res que se li assembli, això va de victòries, de la sensació de vèncer que se’t queda als llavis. D’estar a la cúspide i de no caure’n; de no quedar atrapat en una vida mediocre on tot estigui previst. Una vida sense premis, sense joc.

Ara, l’Arc de Triomf ja em dona l’esquena i estic davant de la meva porteria. Obro la bossa i en trec les claus mentre aprofito el mirall de l’entrada per pintar-me els llavis de color cirera. Em somric: dues victòries en un dia. Pujo les escales, mai agafo l’ascensor, m’agrada que les meves sabates ressonin per tota l’escala. Arribo a la segona planta: veig com la llum s’escapa per sota la porta del pis. En Josep encara m’espera despert.

Publicacions recomanades

  • Canviar de pellLa Magrana, 2022

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis