Sant Pau, part de la nostra història i de la nostra ànima

Tània Juste va presentar l’any 2014 L’hospital dels pobres (Columna), una novel·la coral ambientada en els primers anys del segle xx durant la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En aquest text l’autora explica per què va triar aquesta història, el lligam que va establir des d’aleshores amb l’hospital i com va canviar la seva visió sobre la ciutat.

“Si se suprimís l’hospital, canviaria l’ànima de Barcelona”. La primera vegada que vaig llegir aquestes paraules, escrites pel doctor Josep Cornudella en al·lusió a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, em trobava iniciant una nova aventura literària que em portaria a conèixer i apreciar encara més –si és que això era possible– la ciutat on vaig néixer.

Fa uns anys em vaig proposar el repte d’escriure una novel·la coral els personatges de la qual giressin entorn de la construcció d’aquest magnífic hospital. Tenia la ferma intuïció que rere els seus murs, els del vell edifici del carrer de l’Hospital i els del magnífic conjunt modernista que li va donar aixopluc a començaments del segle xx, s’hi amagaven històries, relacions humanes, grans fites professionals i un seguit de retalls de la nostra història que calia desempolsar i compartir. Ja m’ho va advertir l’arxivera de Sant Pau, tan bon punt vaig iniciar la recerca històrica: “Sabràs com entrar-hi, però el més difícil serà sortir-ne”. I era ben cert, perquè durant mesos vaig viure acompanyada de papers antics on hi havia expressada la vida i la mort de totes les generacions de barcelonins que ens han precedit. Qui no té un avi, un besavi, un pare, una mare o un germà vinculat emocionalment a Sant Pau, o ell mateix ho està? L’hospital és part de la nostra història, però també ho és de la nostra ànima.

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és una obra titànica que van fer els nostres besavis tot just quan havien d’encetar el segle xx. Parlem d’una generació que volia deixar enrere els temps antics, superar la Barcelona de les epidèmies, de les condicions insalubres d’una classe treballadora que ocupava tots els llits de l’antic hospital, una generació que va ser capaç de vèncer les limitacions d’una medicina antiga i inaugurar, per mitjà dels nous descobriments i de les noves pràctiques, el món modern.

A finals del segle xix l’Hospital de la Santa Creu agonitzava dins els vells murs medievals del carrer de l’Hospital: després de cinc segles acollint els pobres, els orfes, els folls i antigament els leprosos de la ciutat, aquell lloc s’havia convertit en un laberint de passadissos, de petites estances mal ventilades i de sales d’infermeria on s’encabien fins a quatre fileres de llits a causa d’una població que s’havia multiplicat. Els cirurgians havien de fer torns per poder fer ús de les dues úniques sales d’operacions, i la vida —o més aviat la mort— s’acumulava en una lenta i tensa espera mentre el nou segle era a punt d’arribar.

Tanmateix, Barcelona era un pou de talent i d’esperit pioner, a la ciutat hi vivien i hi treballaven tot un seguit d’ànimes científiques, mèdiques, artístiques, polítiques i emprenedores que estaven fermament decidides a situar l’hospital dels pobres de la ciutat al capdavant d’Europa i, per què no, del món sencer. Personatges com el doctor Robert, vinculat per ofici i per passió a l’hospital i a la ciutat, tenien molt clar què calia fer perquè el cor de la Santa Creu no deixés mai de bategar: els calia un nou edifici, però no un edifici qualsevol, tampoc en un espai qualsevol, sinó un indret que signifiqués el progrés, l’avenç científic, l’expressió màxima del tarannà d’un poble, d’una ciutat i fins i tot d’un país; un conjunt hospitalari que saludés el nou segle amb vocació de futur. Només faltava que els astres s’alineessin a favor d’aquest gran projecte per tal de convertir-lo en una realitat. I això és, precisament, el que va succeir.

Encara ara, després de tantes visites com he fet al Recinte Modernista, no puc deixar d’aturar-me a mitja escalinata que puja cap al Pavelló de l’Administració, el primer que Lluís Domènech i Montaner va fer construir. Allà hi ha una escultura que potser molts passen de llarg però que representa l’home que va fer possible que s’iniciés el projecte del nou hospital: Pau Gil era un banquer català establert a París que va morir quatre anys abans de començar el segle xx, tot deixant bona part de la seva fortuna per a la construcció d’un gran hospital que volia per a Barcelona i s’havia de fer a la manera dels grans hospitals d’Europa. Un visionari, i una gran oportunitat per als senyors administradors de la Santa Creu. Seria llarg d’explicar tots els impediments que van sorgir, totes les lluites que es van haver de lliurar fins a fer possible la unió de les necessitats de la Santa Creu amb la voluntat de Pau Gil; direm que se’n van sortir i que, gràcies a això, avui dia podem contemplar a casa nostra el conjunt modernista més gran que existeix.

Un recinte amb vocació de ciutat hospitalària que Domènech i Montaner va concebre en forma de pavellons independents, cadascun destinat a una patologia o funció concreta, i només connectats entre ells a través de quilòmetres de túnels subterranis que anaven a parar al cor de tot: el pavelló quirúrgic. Un terreny equivalent a nou illes de l’Eixample, al vessant de la muntanya Pelada, que en aquells anys es trobava encara fora de la ciutat i on molts barcelonins anaven d’excursió els diumenges, va esdevenir el lloc idoni per a l’ambiciós projecte. Un somni dibuixat a tinta pel mestre, format de grans avingudes, zones enjardinades i pavellons a escala humana on la llum entrava a dolls i els murs es decoraven amb tota la riquesa artística pròpia del modernisme. Perquè don Lluís (Domènech i Montaner) estava convençut que la curació del malalt no passava només pel tractament mèdic que rebés, sinó que en el procés hi intervenien també altres factors com ara la llum, el color, l’aire pur i la bellesa d’un bon jardí.

Quan vaig iniciar la recerca històrica per a l’escriptura de L’hospital dels pobres feia visites a l’Arxiu Històric de Sant Pau, que, temporalment, es trobava en un espai cedit pel Capítol Catedralici al darrere de la catedral. Era una llar provisional per a tot aquell mar de documentació, un lloc que preservava la seva història escrita mentre els pavellons modernistes de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau —que nosaltres hem conegut hospital— s’acabaven de buidar de malalts i se n’iniciaven les obres de restauració per a la conservació artística i patrimonial. Era la segona vegada que el cor d’aquell hospital es trasplantava d’un edifici a un altre, en aquesta ocasió per fer front a les noves necessitats del segle xxi. I així com el vell casalot medieval va trobar nova vida gràcies a la Biblioteca de Catalunya —que s’ha encarregat d’omplir de llibres i de documents molt valuosos aquells espais anteriorment ocupats per malalts—, el Recinte Modernista tancava temporalment les portes als ciutadans per rentar-se la cara i donar llustre a tota la seva bellesa inicial.

Va ser aleshores que, a mesura que avançaven les obres de restauració dels pavellons modernistes, va començar la meva relació íntima amb aquest espai. Perquè per primera vegada a la meva vida no anava a Sant Pau a visitar un malalt, sinó que m’hi passejava entre bastides i treballadors amb granota blanca o armilla i casc. Un privilegi que encara vaig gaudir més intensament durant l’última fase de la meva escriptura, quan l’Arxiu Històric de l’hospital ja havia tornat a la seva antiga llar, el Pavelló de l’Administració, que brillava amb tota l’esplendor i els colors del seu primer dia. A punta de dia o bé amb l’últim fil de llum de la tarda, les meves curtes passejades van esdevenir tan curatives com ho devien ser per a tots aquells malalts de la Barcelona de principis de segle que, meravellats davant de tanta bellesa artística i cromàtica, es preguntaven si allò no era pas un palau en comptes d’un hospital.

Tota sola, després d’una intensa jornada de documentació o d’escriptura de la meva novel·la, m’aturava al bell mig de l’avinguda central i ho contemplava tot. Aleshores, podia veure amb absoluta claredat l’arquitecte passejant-se entre pavellons a mig alçar, podia imaginar els escultors, els ceramistes, els mosaïcistes, els vitrallers, els pintors i els fusters que revestien d’art aquell futur hospital, i tot seguit veia els metges traslladant-hi els seus serveis, els germans i les germanes hospitalàries organitzant els llits i posant-ho tot a lloc, els primers malalts, els familiars que els venien a visitar. Rostres reals, com el pioner doctor Robert —que ja no va ser a temps de veure-ho—, Domènech i Montaner, els escultors Eusebi Arnau i un jove Pablo Gargallo, els metges veterans com el doctor Freixas, l’Enric Ribas, en Manuel Corachan o un jove i ambiciós Josep Trueta que tan decisiu havia de ser en temps de la Guerra Civil, tots ells omplien les pàgines de la meva novel·la i convivien amb els personatges de ficció.

Més endavant, les portes del Recinte Modernista es van obrir altre cop als ciutadans i avui dia és un espai viu en què bateguen la cultura i l’art per tot arreu. Allà on els malalts buscaven l’ombra d’un arbre en la seva convalescència, allà on els metges realitzaven autèntiques proeses de l’època, allà on tantes famílies van viure els moments més feliços i també els més malaurats de la vida dels seus, ara s’hi fan concerts, lectures literàries, conferències, exposicions i tota mena d’activitats que ens demostren que l’espai segueix sent nostre i que busca la seva eternitat a través del mateix llenguatge amb el qual va ser creat: l’art. Les veus del passat i del present es fonen en una simfonia conjunta que parla de nosaltres i de tots els qui hem estimat.

Publicacions recomanades

  • Passatge al nou mónColumna, 2018
  • Temps de famíliaColumna, 2015
  • L’hospital dels pobresColumna, 2014

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis