Les arrels emocionals de la crisi de natalitat

Il·lustració ©Mariona Cabassa

L’actual crisi de natalitat entronca amb quelcom més profund que els aspectes culturals o sociològics. Té a veure amb un canvi de consciència i amb una revolució espiritual, en què la trobada amb la nostra autenticitat és indissoluble de la necessitat d’aprendre de l’experiència emocional. La desconnexió cos-ment de la societat actual és una dificultat per comprendre les necessitats vertaderes de l’ésser humà, entre les quals, tenir fills.

Som davant d’un gran canvi estructural, en què les actuals configuracions familiars donen lloc a necessitats grupals i individuals naixents i, a la inversa, aquestes necessitats retroalimenten la nova idea de família. Arran de la pandèmia, els professionals de la salut ens vàrem trobar amb un esclat, podríem dir esperançador, de noves expressions de malestar emocional: adults joves es varen replantejar la seva identitat i molts varen entrar en crisi; bastants adolescents varen contactar amb les seves necessitats més profundes i amb el dolor que això comporta; alguns infants varen gaudir d’uns vincles més profunds, reals i continuats amb els seus cuidadors, mentre que d’altres varen ser testimonis de crisis de relació dels progenitors, amb totes les implicacions emocionals subsegüents. El món es va aturar, les ments humanes varen haver de parar i molts esquemes que funcionaven de manera automàtica varen ser sentits i repensats.

La família abraça un àmbit que va més enllà del concepte tradicional i que té a veure amb la idea de pertinença al grup i al nucli d’intimitat, un aspecte que no només inclou la família nuclear, sinó que també engloba les parelles sense fills, les famílies monoparentals… Som davant d’un canvi de paradigma, en què la idea de família no comprèn necessàriament la presència de fills. I, per molts motius, dins d’aquest canvi trobem el replantejament del benestar i del que vol dir sentir-se satisfet i feliç, fet que implica un aspecte de realització personal que se suma a la realització familiar.

Pacients en crisi, patiments sense nom

A les consultes veiem molts pacients en crisi que es plantegen reformulacions molt serioses del que necessiten a la vida per estar en pau amb si mateixos. Ja no observem tanta repetició d’esquemes anteriors o, si més no, els observem —si és el cas— després d’un procés de consciència del que desitgen, des de l’honestedat i des del cor, des d’un punt de vista vital. Cerquen un equilibri entre la generositat i el desig de donar —per exemple, via la tinença de fills— i la necessitat de cuidar-se a si mateixos.

La crisi de natalitat pot tenir una lectura àmplia, des del que he explicat anteriorment fins a altres causes que van de bracet dels aspectes sociodemogràfics, econòmics, polítics i culturals, que impliquen estils de vida difícilment compatibles amb la criança. Altres qüestions, en relació amb l’absència de contacte amb els propis desitjos, impliquen una desconnexió de l’ésser humà, una tendència a cercar allò que és pràctic i a uns vincles menys profunds, que afectarien la manca de configuracions familiars. És la confusió entre créixer a escala individual i l’individualisme “psicopàtic” de la nostra societat actual occidental.

Des del punt de vista psicosomàtic, cada cop ens trobem amb més problemes de fertilitat, un fet que està interrelacionat amb l’anterior i que és causa i efecte del moment de canvis en el terreny bio-psico-social que hem presenciat durant les darreres dècades.

Al llarg de la meva experiència clínica, he observat modificacions en la manifestació del patiment, fins al punt que els motius de consulta són cada vegada més difusos i es podrien englobar en una ansietat generalitzada, sovint amb aspectes confusionals, sensació de malestar sense saber-ne el sentiment subjacent… L’ansietat no és, com a tal, un sentiment, sinó una manifestació psicofísica del sofriment. Veiem, cada cop més, la necessitat de treballar i ajudar a comprendre, en tota la seva complexitat, l’arrel d’aquest patiment sense nom.

En els processos terapèutics, trobem panorames molt diversos: de vegades, en alguns infants que els pares duen a teràpia detectem —a través de l’enuresi o l’encopresi, la hiperactivitat, l’enuig generalitzat…— expressions del malestar del sistema familiar; implícitament, veiem fills no desitjats a un nivell profund. Alguns adolescents, que han estat fills desitjats, expressen el malestar que senten per conviure amb uns progenitors en lluita constant entre ells. Han hagut de ser molt autosuficients per suportar el pes d’un conflicte que no els és propi. En altres ocasions, atenem persones adultes que tenen dubtes sobre si tenir fills o no tenir-ne, i no és tan important el fet en si mateix com la necessitat que la decisió arribi des de la consciència i no des de desitjos egòlatres, de caràcter immadur i infantil.

A les consultes veiem molt de dolor psíquic fruit de les dificultats de maduració personal. Cal temps, paciència i confiança en la capacitat per aprendre a autogestionar-se. L’aprenentatge és fruit de l’experiència emocional, és un procés que té a veure amb la subjectivitat que ens caracteritza com a humans.

La necessitat d’integrar cos i ment

És de vital importància que ens comprometem a incidir en les bases del malestar que afecta la nostra cultura: el sistema necessita ajuts per garantir un bon procés d’individuació, un treball que pot ser complementat amb una escola de pares. Alhora, cal continuar ampliant el ventall de recursos d’atenció al malestar emocional, que vagin més enllà de la psicofarmacologia per a la regulació de la salut.

Les famílies equilibrades amb fills necessiten formar-se en la interrelació entre individus sans, en unes relacions que no estiguin basades en el mode clan ni en la simbiosi entre els membres, ni tampoc en la suma d’éssers que funcionen de manera individualista sense ni tan sols una mínima comunicació existent. I com arribem aquí, si vivim en una societat que presenta una dissociació cos-ment? Els recursos per créixer han de venir de l’atenció integrada d’ambdós.

Quan vaig començar a formar-me i especialitzar-me en el tractament amb pacients, els motius de consulta eren, donat l’àmbit clínic hospitalari, de tipus psicosomàtic, com una via d’expressió a través de la qual els usuaris manifestaven el malestar.

És imprescindible entendre el llenguatge del cos des de l’estudi de la neuropsicologia, dels processos cognitius conductuals, del pensament i de les emocions, fins a arribar a la comprensió significativa de l’expressió corporal. És bàsic que els professionals de la salut emocional puguem ajudar a transitar a través del dolor, per donar cabuda a una manera de viure més sana i menys nociva. D’aquesta manera, s’evitaran bloquejos psicocorporals i es reduiran les dificultats i les crisis evolutives.

Des del punt de vista psicològic, ens enfrontem a una crisi d’identitat, que s’ha anat forjant amb la progressiva desconnexió cos-ment. En el fons, amb una pèrdua de saber qui som, més enllà de què fem o què tenim. Ens trobem en un moment de canvi espiritual; m’atreviria a dir-ne revolució. Necessitem trobar-nos a nosaltres mateixos com a éssers humans, entendre què fem, què volem, què necessitem i si tot plegat té a veure amb omplir un buit existencial o amb unes necessitats vertaderes.

Cal destacar que, per arribar a connectar amb la nostra autenticitat, és inevitable viure cert dolor emocional. És un vehicle necessari per veure la realitat present i poder-la canviar des del compromís amb un mateix i, a escala macro, amb la resta dels grups humans.

No es tracta només de veure una part de la realitat —en aquest cas, la disminució de la natalitat—, sinó d’aprendre a entendre-la a partir d’una òptica àmplia, en el seu aspecte multidimensional, tenint en compte els diversos graus d’anàlisi des del punt de vista emocional i les necessitats de canvi intern profund de l’ésser humà. Sense judicis sobre el que és positiu o el que és negatiu, sense tanta por, sense mirar només el que perdem o només el que guanyem.

Tot canvi implica pèrdues i guanys, moviments que solen ser imprescindibles i dels quals, de ben segur, podem treure un aprenentatge. Cal un replantejament en molts sentits —també en el sentit emocional— de la importància de la connexió. Cal treballar per augmentar la consciència i coneixença del nostre propi ésser, des del punt de vista mental, emocional i corporal.

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis