Barcelona Metropolis

PEPE ZAPATA. Director del Club TR3SC.

El debat sobre la participació de la ciutadania en el fet cultural i artístic és apassionant, i és perfectament aplicable a qualsevol àmbit d’interrelació i interacció en tota societat democràtica. Jacques Rancière ja ho va exposar amb èxit amb el concepte de “l’espectador emancipat”, i ha generat tot un corrent filosòfic i d’activisme.

La participació ha de ser una finalitat en si mateixa? En alguns casos sí, i pot donar resultats perfectament vàlids com una manera més d’encarar la pràctica artística, diferent però compatible amb altres formes més tradicionals d’entendre el procés de comunicació que s’estableix entre artista i públic, que tan bé va definir Peter Brook amb el concepte de “l’espai buit”.

Assistim a propostes d’interacció entre artistes i espectadors durant els processos de creació que sovint acaben essent més interessants i enriquidores que els resultats finals. Fer partícip el públic i proposar la interacció en fases diferents del procés creatiu esdevenen pràctiques habituals avui dia.

El rol del públic és cada cop més neuràlgic, tant si es tracta de subjectes passius com si no. Aquesta és la gràcia: que totes les propostes siguin compatibles i que el públic decideixi en tot moment. A l’hora d’avaluar els projectes culturals, caldria incorporar nous indicadors qualitatius per valorar l’èxit d’un espectacle.

I, tot plegat, sense que l’altra variable de l’equació, la dels creadors, perdi la seva funció tradicional de projectar una visió personal del món.

CARME FENOLL. Bibliotecària. Cap de gabinet del rectorat de la UPC.

A les millors universitats es treballa en equip i es resolen reptes reals que la societat els fa arribar. Els seus alumnes, i aquí ja obrim el ventall també de les nostres universitats, organitzen hackatons, treballen al núvol i en espais de treball compartit i alguns d’ells són viquipedistes. Aquest exèrcit de la Viquipèdia va canviar, fa vuit anys, bona part de la percepció de la meva tasca com a bibliotecària: calia treballar en entorns d’accés obert, comunitats wiki i obrir canals horitzontals per a la programació de les biblioteques.

No veig camí de retorn: en la cultura i en l’àmbit professional líder, tindran avantatge els actors que entenguin que el talent no és vertical, i les administracions que capitalitzin millor el coneixement i que premiïn les apostes que incloguin el públic com a actor. Els millors creadors i directors tindran molt en compte un públic que ja creix opinant de tot i de tothom a cop de clic i veuran les possibilitats de desmarcar-se que ofereix disposar de més cultura. Veig menys espais per a les talaies i més espai per a les àgores.

​LAIA RAMOS. La Fundició.

Des de La Fundició treballem a favor del cooperativisme i d’una cultura més democràtica. Impulsem espais de creació col·lectiva de coneixement, de noves pràctiques culturals i noves formes de relació. Hi ha grups socials que han patit un procés de destitució simbòlica, han perdut la capacitat de representar-se ells mateixos i això els situa en una posició de subalterns. De facto és com si no existissin. Talment com si patissin colonialisme intern, aquestes comunitats generen certes resistències que són símptomes de bona salut.

Hem de superar el model extractivista, l’obsessió per les xifres de públic. Les polítiques socials no s’han de limitar a donar suport a la indústria cultural, sinó que han de procurar sostenir un espai on es puguin desenvolupar processos de treball a llarg termini, que no s’emmotllin a lògiques de producte tan apressades. Cal aglutinar comunitats que puguin impulsar processos creatius que tinguin sentit per a les persones i que els ajudin a tenir una vida quotidiana més rica.

EDUARD ARDERIU. Coordinador del programa Cultura Viva.

La participació cultural ha de ser una de les finalitats de la política pública, que no només ha d'articular sectors o buscar un rendiment (turístic, urbanístic) extern a la seva explotació, sinó que també ha de saber reconèixer espais des d’on ja s’està produint cultura i donar-los eines, recursos i visibilitat per desenvolupar-se com a processos vius de transformació social. Això és el que impulsa el programa Cultura Viva de l’Institut de Cultura de Barcelona per defensar l’autorepresentació de qualsevol subjecte o col·lectiu en la definició d’allò que és cultura.

A partir d’aquí, els rols tradicionals (artistes, gestors culturals, programadors…) evolucionen per respondre a noves necessitats de producció, circulació i participació cultural. Són molts els artistes que ja actuen com a facilitadors de processos creatius comunitaris, una funció tan valuosa i enriquidora com la manifestació artística per si mateixa. En aquest sentit, no hi ha papers bons ni dolents, però la incorporació de la perspectiva política en la intervenció artística —com en totes les esferes públiques— o la fas o te la fan.

Amb tot, qui defineix l'excel·lència cultural i a quins interessos beneficia quan es diferencia d’una altra cultura? D'una banda, un increment de la participació en la producció cultural ajuda a trencar la lògica única de mercat. De l'altra, permet eixamplar les mirades, però també les veus i els punts de vista i, per tant, diversificar i dotar de sentit crític el diàleg cultural, i alhora igualar oportunitats d’accés a determinats recursos.

ISMAEL PEÑA LÓPEZ. Director general de Participació Ciutadana i Processos Electorals a la Generalitat de Catalunya.

La temptació de traspassar la quarta paret per convertir l’espectador passiu en un actor partícip de l’obra no és nova. Tampoc ho són l’art i la cultura per a la transformació social.

La revolució que suposa que tot allò que fem esdevingui, de manera automàtica, un fet comunicatiu global, ha donat un nou significat a aquest art que comunica per transformar. La introducció de la quotidianitat —com els objectes trobats de Duchamp o l'obra més popular d'Andy Warhol—, del transeünt —com a les performances d’Abramovic— o de la intimitat personal —el cas d’Ai Wei Wei— ha fet multiplicar exponencialment l'abast de la creació i també la seva configuració.

Així, l’artivisme i la performance són precursors del hacktivisme i el cooperactivisme: espais de redefinició cultural on la reflexió, l’estètica i l’impacte es donen sovint de manera més articulada que programada, on el creador teixeix una xarxa possibilitada per actors en contacte mitjançant petites expressions culturals: dades, mems i línies de codi.

Quan tot és comunicació, quan tothom pot comunicar, només cal que uns quants nodes en prenguin consciència perquè la pràctica comunitària sigui acció cultural, que crea tendència, facilita masses crítiques i desenvolupa patrons.

Vivim en un món transmèdia amb moltes històries, formats i canals. Com en una realitat quàntica, serà art, cultura, entreteniment, acció política o transformació cívica en funció de quan obrim la caixa de Schrödinger. Que a dins ens hi trobem un creador, un rebel o un impostor, dependrà de quan l’obrim. I de si l’obrim.

EFRAÍN FOGLIA. Guifi.net (guifi.net/exo.cat).

Des d'on operem, hi ha pràctiques culturals contemporànies que no ens podem imaginar d'una altra manera que no sigui com un sistema horitzontal. Des del seu naixement, internet consistia justament a compartir, però s'ha anat privatitzant i sorprèn que encara avui hi hagi tanta gent que no sàpiga en què consisteix una llicència Creative Commons. Alguna cosa no s'ha fet bé. No postulem que la cultura més piramidal o empresarial hagi de desaparèixer, però sí que hauríem de veure quina és la seva responsabilitat i el seu impacte en la societat.

Així mateix, els projectes vinculats a comunitats o sectors que reben diners públics haurien de respondre de manera simètrica a aquest benefici públic. Des de guifi.net estem convençuts que si algú rep una subvenció per a un projecte que impliqui un desenvolupament tecnològic, és just que després s'alliberi el codi perquè redundi en benefici de tots. És així com l'economia es torna més sana i robusta. Així mateix, no entendríem que des de l'Administració se'ns demanés desenvolupar un projecte que després hi quedés tancat.

No s'ha d'enfrontar el model capitalista extractiu amb el comunitari, ni demonitzar la cultura privada. Si hi ha projectes privats que donen lucre a uns quants no cal penalitzar-los perquè sí, però cal revisar la seva relació amb l'Administració i valorar el seu impacte en la ciutadania. Quan es dona suport des del sector públic a un macrofestival, per exemple, cal fer-ho compatible amb el dret a la ciutat.

MARTA ESTEVE. Directora de Fundació Carulla.

La participació en els projectes culturals és una oportunitat i trenca el binomi d’artista i espectador, apostant per un conjunt que ens parla de la capacitat dels projectes culturals per transformar la societat.

Ens hem d'obrir a noves mirades que no contraposin l’excel·lència i la participació, l’alta cultura amb la cultura popular, la cultura intimista amb la creació comunitària... Tant hi fa el projecte, l'important és plantejar-se com dialoga, com afecta i transforma les persones i els col·lectius. D’aquesta manera, la participació no exclou ni menysté en cap cas l’excel·lència de la proposta, que té a veure amb la qualitat estètica i intel·lectual, i no està renyida amb la participació i l’impacte.

És important promoure un sistema educatiu que aposti per l’educació artística i cultural, que ens doni eines per crear, participar i gaudir de la cultura i les arts.

Amb Mutare, a la Fundació Carulla hem apostat per aprendre conjuntament amb el sector la manera de cultivar l’ambició de transformació social des de la cultura. Per això ens fem preguntes importants: com implica aquest canvi de perspectiva les polítiques públiques i el sistema de finançament? Com podem generar incentius que el promoguin?

CARME MAYUGO. Educomunicadora. Coordinadora de Teleduca.

Hi ha creadors que, ja fa anys, ens vam posicionar dins d'un espai de mediació per tal que la nostra acció facilités l'expressió de col·lectius socials. Quinze anys enrere ens centràvem molt més en el procés i no ens importava tant el resultat. Ara veiem que el resultat és tan important com el procés, si volem que les persones se sentin reconegudes i apoderades, i que el que han fet val la pena. Per nosaltres l'excel·lència consisteix en la concordança entre el procés i el resultat.

La democràcia cultural es basa a fer aflorar un seguit d'històries i expressions que no sortirien a la llum si tothom adoptés l'actitud del creador individualista. La nostra producció cultural pren força quan s'inscriu en un barri, un districte, en el marc de la vida quotidiana de les persones, ja que és en l'àmbit col·lectiu on surten idees que després deriven en propostes transformadores de la seva realitat.

Vivim colonitzats per les imatges que produeixen els mitjans de comunicació i les indústries culturals. Volem subvertir el mainstream creant relats i pensant imatges d'una manera més autogenerada. La subversió consisteix a oferir microdiscursos paral·lels que facin de contrapès a les formes mediatitzades de la cultura de masses.

MAITE ESTEVE. Directora de Fundació Catalunya Cultura.

L'art ens obre la mirada i ens interpel·la sobre com volem viure. Ens forja i encomana l'esperit crític innat que tenen els artistes. La cultura és el que fa que una societat sigui com és. La cultura, igual que la societat, és viva i viu en una transformació constant. Tant pel que fa als esdeveniments culturals com en el consum mateix de la cultura, vivim una necessitat d’adaptar-nos a la utilització d’eines tecnològiques capaces de permetre’ns expressar, crear, arribar a públics i impactar com mai no s’havia pogut fer.

Tot i així, el talent, la creativitat i la innovació no poden oblidar la necessitat de la viabilitat del projecte cultural, molt important a l’hora de ser valorat i aconseguir suport. A la Fundació Catalunya Cultura volem impulsar projectes que tinguin una mirada més àmplia. Projectes corresponsables i d’impacte, que busquin la sintonia amb el seu entorn, així com nous espais per connectar amb el seu públic. També moltes empreses senten actualment la necessitat de ser corresponsables amb el seu entorn i amb la cultura del país. La Fundació Catalunya Cultura incideix i actua de pont entre el sector cultural i empresarial, propiciant espais de trobada i noves experiències de col·laboració.

ROBERTO GÓMEZ DE LA IGLESIA. Consultor. Plataforma Conexiones Improbables.

La idea de participació no és nova. Les pràctiques culturals dels anys vuitanta i la idea d'animació cultural van donar lloc, entre altres coses, als centres cívics de Barcelona. Allà ja va emergir la idea de cultura comunitària i de situar les persones al centre. També es va començar a donar més importància al procés, i als anys noranta, amb la proliferació de nous equipaments culturals, el procés es va professionalitzar. Els animadors van passar a ser responsables i els gestors es van convertir en programadors. I aquí va començar la desconnexió amb el públic.

La participació no és una finalitat en si mateixa, sinó un mitjà que apodera i democratitza la relació de la cultura amb la ciutadania. Necessitem metodologies de mediació que promoguin de manera natural els processos participats. I això coincideix amb l'aparició de nous públics, que són participatius. A partir d'aquí, canvia el paper del gestor i el de l'artista, del qual no s'espera únicament que generi un artefacte, sinó que impliqui la ciutadania en els processos de generació d'aquests artefactes, que ja no responen només al seu món interior sinó a les preocupacions de la societat.

Tenim la falsa percepció —potser és una rèmora dels anys vuitanta— que el treball cultural no requereix excel·lència, o que allò que és proper no pot ser excel·lent. Eduard Miralles deia el contrari: “Excel·lència en la proximitat i proximitat en l'excel·lència”. El repte es troba a fer un treball excel·lent des de la proximitat i ser proper des de l'excel·lència.