Éssers vulnerables, vides vulnerabilitzades

Il·lustració © Sonia Alins

La cultura industrial a Occident ha aconseguit en els últims segles importants èxits, com la cura de moltes malalties que abans eren mortals o l’augment significatiu de l’esperança de vida. El problema és que l’economia no ha tingut en compte els límits del planeta. Si res no canvia, la vida de moltes persones està en risc, precisament la d’aquelles que menys han contribuït a crear el problema.

Orgullosa dels seus èxits, la nostra societat s’autoanomena “societat del coneixement”. Tanmateix, en les últimes dècades l’activitat humana ha superat la biocapacitat de la Terra i s’estan alterant els processos dinàmics de la biosfera, la qual cosa obliga que totes les espècies vives s’adaptin veloçment o sucumbeixin. Alhora, s’aprofundeixen les desigualtats humanes en tots els eixos de dominació i moltes persones s’enfonsen en la solitud i el desemparament. Sembla que el coneixement del qual estem tan orgulloses no ens posa fora de perill de nosaltres mateixes, almenys no a totes.

La vida humana transcorre inserida en un medi natural del qual formem part, que té límits físics i s’autoorganitza en cicles naturals i cadenes tròfiques per poder mantenir-se i perdurar. Com totes les espècies vives, per existir i reproduir-nos depenem d’una natura que ens proporciona aire, aigua, aliments, materials, energia, etc. Som, per tant, natura, éssers ecodependents subjectes als límits físics del planeta que habitem. Però, a més, tenim una segona dependència material que ve donada pel fet indefugible de viure encarnats en cossos que neixen, emmalalteixen, envelleixen i tenen necessitats diferents. Els nostres cossos, vulnerables i finits, només poden sobreviure dins d’un espai de relacions que garanteixin cures i atencions al llarg de tota la vida. Per això, diem que els éssers humans som interdependents. La vida de cadascun de nosaltres en solitari és inviable.

No hi ha, per tant, persones completament autònomes i d’altres que, anòmalament, no ho són. La vulnerabilitat, els límits i les relacions d’eco i interdependència són trets ineludibles per a tothom. Perquè la vida es reprodueixi quotidianament i generacionalment, cal sostenir l’existència humana intencionalment.

Reduir la incertesa

Al llarg de la història, les societats s’han organitzat per minimitzar la vulnerabilitat i generar certs graus de seguretat que permetessin reduir la incertesa. La cultura industrial a Occident ha aconseguit en els últims segles èxits importants: cures de moltes malalties abans mortals, augment significatiu de l’esperança de vida, accés més senzill a aliments i béns de consum... El problema és que el metabolisme econòmic establert no ha tingut en compte els límits del planeta ni la necessitat de cures, i el resultat és que la qualitat de vida s’ha obtingut a costa d’esgotar parcialment els minerals, modificar els equilibris climàtics, empobrir les persones que viuen en els indrets utilitzats com a grans mines i abocadors, explotar la feina oculta de cures, desenvolupada majoritàriament per dones, i posar en risc la vida d’altres espècies i la de les generacions futures.

La triple palanca que conformen el capitalisme, la tecnociència al seu servei i la disponibilitat d’energia fòssil ha permès que l’economia, la política i la cultura s’hagin constituït com si “suressin” per sobre i per fora de la natura i dels cossos; com si el planeta Terra no tingués límits i els éssers humans i la seva tecnologia poguessin controlar-la a voluntat seva, invisibilitzant i relegant a espais marginals i no prioritaris la cíclica tasca de cuidar i regenerar quotidianament i generacionalment la vida humana. Després d’unes quantes dècades funcionant amb aquesta lògica, ens trobem amb unes societats que deixen d’organitzar-se en funció de les necessitats i la contingència de les vides concretes. D’aquesta manera, els riscos i la vulnerabilitat s’amplifiquen.

Els últims informes sobre canvi climàtic assenyalen que, si no es fa res, la vida de moltes persones està en risc, precisament la d’aquelles que menys han contribuït a crear el problema. És impossible continuar ocultant els signes d’esgotament d’energia i materials que es troben en l’origen de les guerres formals i no formals actuals; s’estan incrementant les migracions forçoses sense que la comunitat política internacional estigui actuant de manera solidària, més aviat tot el contrari. S’acceleren les desigualtats en tots els eixos de dominació —gènere, classe, procedència o edat— i les dinàmiques que expulsen les persones als marges o de la pròpia vida, mentre que sectors privilegiats retorcen la legalitat o la vulneren per blindar la seguretat de la seva posició.

La crisi es manifesta també com una crisi de cures. En les societats patriarcals, les persones que s’han ocupat majoritàriament de la feina d’atenció i cura a necessitats dels cossos vulnerables són majoritàriament les dones, perquè aquest és el rol que els imposa la divisió sexual del treball. Aquesta ocupació es duu a terme en l’espai privat i invisible de les llars, organitzat per les regles d’institució familiar o resolt a partir del treball precari de les dones, en gran part migrants que venen dels mateixos indrets que les matèries primeres que sostenen les economies “riques”.

La precarietat és la manca d’estabilitat o seguretat, és l’extensió i l’amplificació de la vulnerabilitat i l’abandonament davant seu. La vida de molts éssers humans és cada cop més precària. La vulnerabilitat es transforma en desgràcia quan es destrueix el necessari per a la vida i es dinamiten els llaços i vincles socials que permeten que els uns ens fem càrrec dels altres recíprocament.

El concepte de seguretat

Seguretat és una de les paraules més escoltades en els discursos dels poders polítics i econòmics. Seguretat davant del terrorisme i els fanatismes religiosos; les migracions, no com un problema polític i ètic, sinó com una amenaça per als llocs de privilegi; seguretat per als inversors i els negocis; companyies asseguradores per a tot... Cal disputar i donar la volta al concepte de seguretat.

No hi ha economia, ni vida, ni seguretat possible al marge del que proporciona la Terra, però la dinàmica expansiva de l’acumulació capitalista ha convertit l’economia en una mena d’aparell digestiu, que devora recursos finits i excreta residus a una velocitat tan gran que ha acabat per translimitar la biocapacitat del planeta. Ho fa, a més, d’una manera molt desigual. Les economies “avançades” no se sostenen amb els recursos que hi ha en els seus territoris, sinó que es mantenen sobre l’extracció i el saqueig dels territoris d’altres pobles, en els quals la vida es transforma en precària i insegura.

Construir vides segures per a les majories socials requereix la transformació radical d’un metabolisme que potencia el creixement dels agregats monetaris i amaga l’esgotament i el deteriorament de les bases materials i l’explotació del treball —realitzat fonamentalment per dones— de sostenir la vida, mentre el sistema l’ataca. Si volem perdurar, l’economia i la política han de posar la seguretat de les vides concretes i quotidianes com una prioritat. No la seguretat de les inversions, ni la dels negocis. No la seguretat concebuda com el blindatge de les elits ni com l’aïllament de la misèria. El camí que va des de la fantasia patriarcal de la individualitat cap a una imaginació ecofeminista inserida en la natura i en els cossos presenta una sèrie de condicions irrenunciables que obliguen a trastocar els mites i les ficcions a què ens hem referit anteriorment i sobre els quals es construeix el relat cultural de les nostres societats.

Els límits físics del planeta

La primera condició té a veure amb assumir la inevitable reducció de l’esfera material de l’economia. No és tant un principi com una dada de partida. Els mateixos límits físics del planeta obliguen a això. Es decreixerà materialment a les bones —és a dir, de manera manera planificada i justa— o per la força —de manera abrupta, injusta i violenta. Si assumim l’inevitable ajust als límits del planeta, resulta òbvia l’obligació d’assumir que les societats han de ser forçosament més austeres en l’ús de materials i generació de residus, basar-se en les energies renovables i netes, i articular-se en la proximitat; d’aquesta manera tancaran els cicles, conservaran la diversitat i hauran de ser molt, molt més lentes.

La segona condició té a veure amb la interdependència. Habitualment, el concepte de dependència se sol associar a la criança, a l’atenció de persones malaltes o amb alguna diversitat funcional. Tanmateix, tal com hem vist, la dependència no és específica de determinats grups de població, sinó que és tan inherent a la condició humana com el naixement i la mort. És la representació de la nostra vulnerabilitat. Acceptar la interdependència suposa que la societat en el seu conjunt ha de fer-se responsable del benestar i de la reproducció social. Només en societats on les feines de cures no estiguin determinades per sexe, gènere, raça o classe, pot tenir sentit l’ideal d’igualtat o justícia social. Això obliga a ampliar la noció de treball i a reorganitzar-lo, de manera que es reparteixin les obligacions que comporta ser espècie i tenir cos.

Una tercera condició és el repartiment de la riquesa. Si tenim un planeta amb recursos limitats, parcialment degradats i decreixents, l’única possibilitat de justícia és la distribució de la riquesa. Lluitar contra la pobresa és lluitar contra l’excessiva riquesa. La reconversió de l’economia sota aquesta lògica implicarà donar resposta a tres preguntes que es fa l’economia feminista: quines necessitats cal satisfer per a tothom? Quines són les produccions necessàries perquè es puguin satisfer aquestes necessitats? Quines són les feines socialment necessàries per aconseguir aquestes produccions?

El metabolisme social resultant de resoldre de manera justa aquestes tres preguntes és el que pot permetre recompondre els llaços trencats amb la natura i entre les persones. La transformació no és solament econòmica, requereix aprendre a viure de manera més austera en allò material, òbviament amb justícia. Suposa aprendre a viure situant el manteniment de les vides, vides bones per a totes, com a prioritat de l’organització social.

Publicacions recomanades

  • Llibre: La vida en el centro. Voces y relatos ecofeministas. Yayo Herrero, Marta Pascual i María González Reyes. Libros en accción, 2018La vida en el centro. Voces y relatos ecofeministas. Yayo Herrero, Marta Pascual i María González Reyes. Libros en accción, 2018
  • Llibre: Petróleo. Emilio Santiago Muíño, Yayo Herrero i Jorge Riechmann. Arcadia, 2018PetróleoEmilio Santiago Muíño, Yayo Herrero i Jorge Riechmann. Arcadia, 2018
  • Cambiar las gafas para mirar el mundo. Una nueva cultura de la sostenibilidad. Yayo Herrero, Fernando Cembranos i Marta Pascual (coord.). Libros en accción, 2015

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis