Escola, família i xarxes socials. Qui educa els nostres infants?

Dos joves conversen mentre mengen en una de les taules disponibles a la Clariana de les Glòries.  © Imatges Barcelona / Àlex Losada

L’educació és una feina col·lectiva. Als infants els eduquem tots, fins i tot quan pensem que no ho estem fent. Som el seu model. La ciutadania és corresponsable de l’educació de les criatures i són molts els agents que hi intervenen. La tasca d’educar no és exclusiva de les famílies; és compartida per l’escola, els mitjans de comunicació, els clubs esportius… I, en aquesta tasca complexa que és preparar un infant per viure en societat, han entrat amb força la tecnologia i les xarxes socials. Hem preguntat a experts de diversos àmbits com i qui està educant els nostres fills i filles.

La família i l’escola són els puntals de l’educació, són complementaris i han d’anar de bracet. Però els horaris laborals impossibles i els ritmes frenètics que impacten en la conciliació ens converteixen en pares hiperocupats (i, sovint, també hiperprotectors). No podem demanar a l’escola que faci el que no fem a casa. L’escola educa, com deixa clar el pedagog Enric Prats, però té les seves mancances i necessita més recursos per atendre la diversitat i la inclusió.

Mentrestant, les tecnologies i les pantalles ens fan la competència. Estan educant el nostre jovent en sexualitat, fan de cangur digital i de font d’entreteniment. Són presents a la vida dels nens i nenes pràcticament des que neixen. El 25% dels infants de deu anys i el 70% dels de dotze anys fan servir el mòbil de manera habitual, segons dades de l’estudi Impacte de la tecnologia en l’adolescència. Relacions, riscos i oportunitats, publicat per Unicef el 2021. I no només ells. També els adults. Quantes vegades ens distraiem mirant el mòbil mentre som amb els nostres fills? Com podem demanar-los que no n’abusin quan nosaltres som incapaços de posar-nos límits? Els adults ens informem d’educació i criança a través de les xarxes i la famosa “tribu” són, ara, també, els influencers.

L’accés dels infants al mòbil i, de retruc, a la pornografia, és la preocupació de moltes famílies. La pornografia és el patró sexual en què s’emmirallen els adolescents, que accedeixen a imatges de sexe explícit cada cop més aviat a través d’internet. Alguns estudis ja parlen dels vuit anys. A falta d’una regulació, moltes associacions de famílies s’estan organitzant per endarrerir la compra del primer mòbil fins als setze anys.

Abans només ens havíem de preocupar del que miraven a la televisió. Ara el consum de programació infantil s’ha traslladat a les xarxes, on la presència del castellà, en detriment del català, és majoritària. El que continua igual són els estereotips: a ells se’ls educa com a guerrers i triomfadors; a elles, com a cuidadores i protectores.

I, mentrestant, ens oblidem que les criatures han de jugar, córrer, saltar, grimpar o fer esport. Qui garanteix que els infants tinguin temps per ser infants?

Enric Prats

Enric Prats
Vicedegà d’Estudiants i Comunicació de la Universitat de Barcelona

Durant molts anys, fèiem la distinció que la família educa i l’escola ensenya. De fet, això encara ronda entre un bon grapat de professionals i gent del sector. Definitivament, l’escola educa. No en tenim cap dubte. Ho vulgui o no, l’escola i, per extensió, tota l’educació obligatòria i postobligatòria es proposa preparar per a la vida, que seria l’expressió més clara de què és educar.

No és només ensenyar, ni instruir, ni formar; educar és contribuir a conèixer-se millor, a relacionar-se amb els altres i a saber com funciona el món per adaptar-s’hi i transformar-lo. Per descomptat, els actors destacats són els professionals. D’entrada, el professorat, que en té la responsabilitat principal.

Acceptarem que qui aprèn i s’educa és l’infant, però qui té l’obligació professional i el compromís ètic de tutelar aquest procés és el professorat, individualment i també de manera col·lectiva. No és un docent qui educa, és tot un equip: des de la conserge que dona la benvinguda fins a la persona que administra l’escola, la que fa i la que reparteix el dinar i tota una colla d’adults que són presents en el dia a dia de l’escola. Tothom educa, ho vulgui o no; en sigui conscient o no; ho faci millor o pitjor. Efectivament, en aquesta empresa hi està ficada l’escola. Però no ho fa sola. La implicació i la confiança d’altres instàncies és essencial: famílies, administracions, sector educatiu en general… La societat educa i cal repartir bé les funcions i els rols de cadascú.

Marina Subirats

Marina Subirats
Experta en sociologia de l’educació i de la dona

Un dels principals valors transmesos és la importància d’estudiar. Quan preguntem a nois i noies d’instituts què els demanen els seus pares, diuen: “Que estudiï”. És la demanda més generalitzada i, sovint, l'única que esmenten. En canvi, un valor que no se’ls transmet és el de la responsabilitat. Quan es pregunta a pares i mares a qui acudeixen en cas de malaltia, de necessitat econòmica o de qualsevol dificultat, gairebé mai esmenten els fills i filles. Això és símptoma que es transmeten l’individualisme i la sensació de tenir drets, però no la de tenir deures. Un fet molt important per entendre moltes de les conductes juvenils actuals.

Pel que fa a les noies, un dels valors més transmesos pels mitjans de comunicació, però també pels progenitors, és el valor de la bellesa, l’atenció a la imatge i l’exhibicionisme; uns valors que, en certa manera, estan als antípodes dels valors tradicionals transmesos a les dones, que eren de modèstia i discreció, encara que també subratllessin la imatge. I les xarxes socials han amplificat aquesta necessitat d’exhibicionisme. Als nois, en canvi, se’ls transmet que han de ser forts, triomfadors, valents i competitius. En el passat això era important en societats perilloses on calia que algú agafés aquest rol de defensa. Ara, però, es canalitza d’altres maneres, i això explica que els nois tinguin més accidents, per exemple. S’ha passat de la fortalesa com a necessitat social a la fortalesa com a demostració de domini i impunitat, en contra, de vegades, dels més febles.

Àlex Gutiérrez

Àlex Gutiérrez
Periodista, cap de Mèdia del diari Ara

De pantalles n’hi ha hagut durant dècades —en dèiem televisor— i ja fa unes quantes generacions que nois i noies miren una porció més que generosa d’audiovisual cada dia. És una obvietat, però quan ara parlem del perill de les pantalles sembla que el problema sigui l’aparell. I no. L’important és què s’hi mira.

A les lleves anteriors, l’oferta de continguts era limitada, la produïen empreses amb una certa noció de responsabilitat i resultava fàcil per a les famílies supervisar què mirava un infant. En canvi, el paradigma actual passa per un catàleg quasi infinit de vídeos i n’hi ha de meravellosos que combinen bellesa estètica amb contingut i valors, però barrejats amb d’altres pensats només per mantenir l’usuari clavat a la pantalla. Descartar-los seria fàcil, però les xarxes de distribució, que també viuen dels minuts consumits, en són còmplices i saturen els seus motors de recomanació de contingut porqueria. Un grapat de poques empreses tenen ara el comandament que abans estava en mans de les famílies.

Quan acaba un vídeo, de seguida en comença un altre que pot estar en la línia de l’anterior… o no. No l’ha triat l’infant, ni l’adult, sinó un algoritme dissenyat per anul·lar la voluntat a còpia d’estímuls atordidors. És per això que cal exigir una regulació major a l’oligopoli que actualment controla el trànsit a les autopistes dels continguts, perquè apliquin mesures reforçades de protecció a la infància. L’algoritme, per molt que el vulguin disfressar d’ens abstracte, és de tot menys innocent.

L’explosió digital, a més, ha tingut un efecte devastador en la quota del català dins de la programació infantil, ja que el consum s’ha desplaçat a les xarxes, on la presència del castellà és aclaparadora.

© Adriana Eskenazi © Adriana Eskenazi

Erika Lust
Directora de porno feminista i impulsora de The Porn Conversation

La pornografia i les seves implicacions en l’educació sexual del jovent han generat un intens debat social. Els joves d’avui en dia estan exposats a imatges que creen expectatives irreals sobre els seus cossos, identitats i sexualitat, tant a internet com a les xarxes socials. D’aquí, la importància d’una educació sexual adequada. És essencial comprendre que la responsabilitat d’educar recau en la societat i les institucions educatives, no en la pornografia. El porno és ficció i el seu objectiu principal és excitar i entretenir, no servir com a tutorial explícit sobre sexe.

Així com el jovent hem hagut de desenvolupar habilitats d’alfabetització mediàtica en un panorama polític polaritzat ple de notícies falses, també hem de ser alfabetitzats en pornografia, ja que la major part és creada per homes i mostra un espectre molt estret de la sexualitat. És fonamental ser alfabetitzats en pornografia per comprendre què veiem i saber que no necessàriament hem de reproduir el que observem.

Així com molts de nosaltres ens hem convertit en consumidors conscients pel que fa a la nostra alimentació i la nostra roba, també hem de ser consumidors conscients de pornografia. És innegable que continuarà existint i sent consumida. No obstant això, és crucial destacar l’existència d’alternatives que fomentin una visió més ètica i responsable de la sexualitat, començant per l’educació i continuant per plataformes que ofereixin una pornografia amb una mirada diferent.

Anna Ramis

Anna Ramis
Impulsora de la campanya #de0a3PantallesRES

Els adults fem servir les pantalles en moltes facetes de la nostra vida, i això està incidint en la relació i la configuració de la convivència familiar. El temps que dediquem a les pantalles, que no només és laboral sinó que també serveix per distreure’ns i comunicar-nos, és temps que abans passàvem amb els fills i que ara no tenim perquè estem gestionant mil coses alhora.

Parlem molt de l’ús que fan els adolescents de les xarxes socials, però ens fixem que quan arriben a casa tenen el pare o la mare davant de la pantalla de l’ordinador treballant o fent scroll infinit al mòbil des del sofà? O en el nen petit que diu allò de “mama, mira’m” quan acaba de fer una construcció i rep un “espera” com a resposta? 

A mi, que una persona m’ignori perquè està mirant el mòbil em pot afectar més o menys, però que la mare no em miri o em miri de manera discontínua perquè la seva atenció preferent és a les xarxes, la tauleta, la pantalla o la tele, sí que m’afecta. Perquè ens fem humans a partir de la mirada i l’atenció de qui ens estima. Diem que els infants miren pantalles, però això és molt pitjor: nens i nenes que no són mirats pel seu adult de referència en edats en què el seu cervell s’està configurant i necessita aquesta mirada per reforçar aprenentatges i configurar el llenguatge i la identitat. I no en som conscients. Les pantalles en mans dels adults ens distreuen de mirar les criatures, i ja hi ha infants demanant als seus pares que deixin el mòbil.

Manuel Armayones

Manuel Armayones
Coordinador del Behavioural Design Lab de la UOC

Qualsevol sobretaula on aparegui el tema de la influència de les xarxes socials en l’educació dels més petits sol acabar amb dos posicionaments enfrontats: d’una banda, els que diuen que som al segle xxi i que els mòbils no es poden ni s’han de deixar d’utilitzar perquè això no és realista i atempta contra la llibertat i, de l’altra, els que consideren que s’haurien de prohibir del tot, com ja han fet alguns instituts.

Enmig pot sortir alguna veu conciliadora dient allò que la tecnologia (telèfons intel·ligents i xarxes socials incloses) no és ni bona ni dolenta, sinó que depèn de l’ús que se’n faci, que pot ser una eina docent com qualsevol altra i que el que cal és educar i generar esperit crític.

El que serà més difícil de trobar és algú que digui que les xarxes socials són eines que estan dissenyades únicament i exclusivament per enganxar en el seu ús i que aquesta capacitat d’addicció no obeeix a cap “conspiranoia”, sinó al simple fet que és la via per guanyar molts diners. I no sé si és perquè parlem d’infants i joves, però sembla que la “culpa” de perdre temps d’estudi, de no concentrar-se a casa o d’anar amb son a l’escola per haver estat mirant vídeos fins a altes hores recaigui només en el jovent i, de retruc, en els pares, que no els eduquen prou bé. Us imagineu una cosa similar amb el joc patològic o qualsevol altra addicció conductual? Seria com dir que la culpa és de la persona, que no té prou força de voluntat! Passa el mateix, doncs, amb les xarxes socials.

Potser cal fer més recerca i veure, per exemple, com evolucionen diverses variables en cohorts de joves que en fan un ús il·limitat, d’altres que en fan un ús controlat externament i d’altres que no en fan cap ús. Potser ens sorprendria.

Monika Jiménez

Monika Jiménez
Doctora en Comunicació Audiovisual i experta en efectes de la publicitat

Es tendeix a assenyalar la publicitat com a responsable de moltes coses, però en si no és ni bona ni dolenta, sinó que ho són alguns dels elements que empra. Recordem que és una de les activitats més controlades i regulades. El problema és que ni infants ni adults tenim eines per descodificar-la.

La publicitat contribueix a construir la imatge corporal dels infants. I podem constatar que no hi ha una diversitat en els models que es mostren, que estan plens d’estereotips. Ja podem combatre-ho des de l’escola i fer l’esforç de dir que les joguines no tenen gènere, que si després el que veuen són anuncis de joguines on les nenes adopten rols de cures i els nens, d’acció, aquesta perpetuació d’estereotips va calant. També passa amb els catàlegs o els embolcalls de les joguines, ja que el concepte de publicitat és molt ampli.

El tipus de productes que es publiciten també impacta en els infants. En són un exemple els anuncis de menjar ultraprocessat: des de les imatges fins a la música estan pensades per fer d’aquest menjar un producte atractiu i incitar al seu consum. Però si bé els adults tenim eines per conèixer els efectes negatius que tenen sobre la salut, els infants, no.

I no és cert que els infants no mirin la televisió. La primera infància encara la mira, i moltes marques prefereixen saltar-se l’horari protegit i pagar la multa. A les xarxes, on els adolescents són més presents, els influencers també haurien d’informar dels continguts que són publicitat.

Claudia Diaz Clàudia Díaz

Clàudia Díaz i Carmen Granados
Expertes en joc infantil

El joc és probablement l’eina més autoeducativa de què disposen els infants. Pedagogs com Francesco Tonucci, Alexander Neill i Maria Montessori van basar les seves propostes pedagògiques en la confiança absoluta que els infants tenen la capacitat de dirigir el seu propi aprenentatge.

Carmen Granados Carmen Granados

Potser aquests models educatius són una quimera al nostre país. Com a societat, anem en la direcció contrària. Qui educa els nostres fills? Ara mateix, un caos immens que passa per pantalles, pares hiperocupats i hiperprotectors i un sistema educatiu desbordat. Entre tot plegat, perdem de vista el gran dèficit de joc autònom que tenen els nostres infants.

Oblidem que, si no hi ha temps per jugar sense supervisió adulta, és difícil aprendre a relacionar-se, a autoregular-se i a gestionar frustracions i conflictes. Hem relegat el joc a una activitat secundària, i oblidem que es tracta d’una necessitat vital, com ho són menjar i dormir. Confonem entrenaments i extraescolars amb el joc lliure i autònom.

Una societat que valora el joc s’ocupa que els infants estiguin segurs jugant al carrer, garanteix que a les aules hi hagi espai per al joc (com a mínim, fins als dotze anys) i té lleis de conciliació que permeten als pares atendre els infants en horaris dignes. Vetllar pel joc de qualitat es tradueix automàticament en un sistema educatiu millor, en un país més segur i en famílies més relaxades. A algú se li acut una inversió millor?

© UOC © UOC

Xavier Pastor
Professor de la UOC, expert en resolució de conflictes

Més enllà dels beneficis físics, practicar un esport, des d’un punt de vista educatiu, té dos vessants molt interessants: la competició i la col·laboració. Una competició esportiva és una simulació de qualsevol situació de la vida. Pel que fa al vessant col·laboratiu, ensenya als nens —i no tan nens— a formar part d’un grup per assolir un objectiu. Per jugar han de col·laborar i passar-se la pilota, recordar les jugades, pensar en l’altre i comunicar-se. Han de saber què han de fer ells i què han de fer els altres. Enforteix l’empatia i crea vincles. I tot això passa en el marc d’una activitat competitiva. Han de competir i mostrar les seves habilitats en un terreny de joc on hi ha infants i joves que han de fer el mateix per aconseguir un objectiu. Marcar o encistellar és la finalitat, però n’hi ha una de primària, que és practicar l’esport i aplicar tot el que saben. Són dues funcions que es donen a la vida. En una empresa, col·labores amb els companys i també hi ha un objectiu competitiu, que és que el client compri el producte.

És important que els infants sàpiguen gestionar situacions de conflicte. Per mi, la competició no és conflictiva en si, perquè forma part de l’organització del joc. El conflicte sorgeix quan això es viu de manera adversarial, fins al punt que, per obtenir l’objectiu finalista, et saltes les regles del joc o et serveixes de la violència.

I, malauradament, entrenadors i professors a vegades posen més èmfasi en aquest objectiu finalista que és guanyar que no en la pràctica del joc en si. L’esport no és només un espai de simulació per aprendre i jugar, sinó per posar en pràctica principis bàsics per prevenir i resoldre qualsevol conflicte de manera dialogada.

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis