El no-res a Barcelona

Il·lustració ©Mariona Cabassa

Encara no feia un any dels Jocs Olímpics i ja costava molt trobar feina. Ho comentava amb la noia que tenia darrere, a la cua, a la depriment oficina del Servei d’Ocupació ubicada al barri Gòtic. Tenia uns trenta-cinc anys. Era físicament atractiva. Morena, d’ulls grossos i clars.

Duia una minifaldilla negra força arrapada i portava una camisa blanca d’home amb les mànigues arromangades i descordada dos o tres botons, just perquè se li insinués el començament dels pits. La cua era llarga i els nostres comentaris, curts. Xerràvem de tot i de res. I ens miràvem. Ens apamàvem. També podia intuir què havia vist en mi: un home de la seva edat, més aviat alt, de cabells llargs i mans grosses, que probablement havia estat atractiu, però que ara lliscava tobogan avall sense perspectives d’evitar la patacada.

En qualsevol cas, la filera dels aturats és la dels perdedors. I és difícil perdre-ho de vista.

Ens vam presentar. Es deia Magda. Em va explicar que havia treballat en una distribuïdora de llibres i que feia mig any que buscava feina. Em va demanar que li digués alguna cosa de la meva vida. Vaig fer el ronso. O ho explico bé o no ho explico. La Magda em mirava quan es pensava que jo no me n’adonava. Es passava la llengua pels llavis. Vam continuar parlant d’això i d’allò. Converses d’aturats. Ideals per a un dia de primavera, a les cinc de la tarda. Vam fer la nostra gestió i vam sortir al carrer.

—Què en saps, del món del maquillatge? —va preguntar-me.

Em va agafar per sorpresa.

—No res.

—M'acompanyes a la Beauty Opportunity? És a la Zona Franca. Tinc cotxe.

—Què és?

—Un concurs de maquillatge. Un cop l’any, el macromagatzem Màximum l’organitza. M’hi he apuntat. La guanyadora rep com a premi un paquet de productes de maquillatge caríssims.

Vaig acceptar d’acompanyar-la. Entre altres raons, perquè no tenia res millor a fer, i la Magda, cada cop que es passava la llengua pels llavis, era com si m’aferrés dels collons i m’estirés cap a ella.

Ens vam allunyar de l’oficina de l’INEM. Vam caminar fins a un Seat 127 vermell bastant antic. Un cop dins, va obrir la guantera i va treure’n una ampolla de whisky DYC. Va desenroscar-ne el tap i va fer-ne un bon glop. Me’l va passar i jo també en vaig beure.

En pocs minuts, la Magda va plantar-se a la Zona Franca, terra cremada, terra conquerida, on no vol anar ningú, ni a treballar ni a res. Però de vegades, cal anar-hi.

—Anem al carrer D, entre el 4 i el 5 —va informar-me.

Va deixar enrere una mena de laberint de dipòsits de combustible, cilíndrics i gegants, arrenglerats. Vam passar per l’esplanada immensa de la terminal TIR atapeïda amb camions gegants amb noms i colors tan suggestius com ara Willy Hetz (groc), Mazinter (blanc), Kolumbus (blanc i blau), Transflash (gris), Intertraffic (blau i groc), Haniel Spedition (platejat), Framptons (carbassa). Vaig veure una grua. Vaig pensar que ens agafaria i ens entaforaria en un vaixell-contenidor amb destinació desconeguda.

Al pàrquing de Màximum hi havia força vehicles aparcats. Tot de noies amb bosses, maletetes o caixes de maquillatge feien cua disciplinadament a la porta, neguitoses. La Magda s’hi va afegir.

Me la vaig mirar mentre entrava: era guapa. Estava a l’atur. I necessitava presentar-se a un concurs estrambòtic.

Vaig caminar pel pàrquing. Vaig seure a terra, a l’ombra, repenjat a una roda gegant d’un camió. Vaig fer un parell de glops més de whisky DYC. A l’esquerra veia una de les portes laterals del magatzem. Ni una ànima a la vista. A la dreta, no gaire lluny, una de les entrades del pàrquing i el carrer. No hi ha res pitjor que la Zona Franca. Per un instant sembla que sigui infinita. I llavors et cau l’ànima als peus.

Vaig pensar en la Magda i em vaig incorporar. Em vaig dirigir cap a l’entrada de Màximum. L’espai habilitat per al concurs era força sinistre. Una nau amb una cinquantena de taules amb miralls de sobretaula fent deu fileres de cinc. Uns quants acompanyants (pares, mares, amigues, nòvios…), en un espai a part, asseguts en incòmodes cadires plegables, s’ho miraven, avorrits. Per contra, les noies estaven concentrades com si s’examinessin. Vaig localitzar la Magda. M’hi vaig acostar sense que ningú m’ho impedís. Em va veure i va cridar:

—Vine, ajuda’m!

—Com? No en sé res, de maquillatge.

—He perdut una lentilla! Quan me l’he treta, ha caigut a terra. Busca-la, sisplau!

Estava nerviosa. Duia unes ulleres de pasta horribles. Era evident que no se les posava mai. Vaig fer un cop d’ull sota la taula. El terra era brut i fosc. Vaig ensumar la meva pròpia bafarada de whisky DYC i la ferum de maquillatge. Vaig començar a fer tentines ridículament a quatre grapes.

No vam trobar la lentilla.

Tota ella es va esfondrar com un ninotet i va dir:

—Prou.

Es va treure el maquillatge amb desmaquillador i, tot seguit, va empastifar-se la cara de colcrem. Un cop amb la cara neta, va posar-se les ulleres, va ficar les seves coses dins la caixa de maquillatge de qualsevol manera i em va dir:

—Fotem el camp d’aquí.

La veu de decepció de la Magda provenia d’un lloc molt més profund que no pas aquella estúpida competició de maquillatges. I aquella lentilla perduda era molt més que una simple lentilla.

Un cop fora, la Magda va llençar la caixa de maquillatge en una paperera.

—A prendre pel cul… —va fer, entre dents.

Vam pujar al cotxe. Vaig preguntar-li on anàvem. Em va dir que no ho sabia. Cap problema, era un destí que jo coneixia força.

Va ser un trajecte de tres minuts. Va aturar-se davant d’un hotel al carrer K, prop de Mercabarna. Tres estrelles. La Magda va aparcar amb traça entre dos camions. Vam sortir del cotxe. Va comunicar-me que ens hi quedaríem a dormir. Aquí mateix, a la Zona Franca.

—No et preocupis, et convido —va dir.

Va agafar dues habitacions individuals. La clientela era gent de Mercabarna, de l’aeroport, també unes quantes putes, discretes.

Amb les claus de l’habitació a la mà, vam seure a la barra. No vaig fer preguntes. No volia saber per què una noia com la Magda m’havia dut a un hotel. Ella no em va explicar res més, tampoc. Ens vam beure una ampolla de vi blanc fred i vam picar patates xips. Vam beure en silenci. Potser perquè tots dos teníem massa coses en què pensar. Quan ens vam haver acabat l’ampolla, em va dir de sobte que pujava a l’habitació. No ens vam fer cap petó. Ni res.

Em vaig quedar tot sol a la sala. Fora, un tràiler que transportava a deu per hora un tros gegant de pont o una columna immensa de ciment armat passava per davant de l’hotel. Un ovni en ple capvespre de primavera.

Encara era molt aviat. Vaig tafanejar una revista antiga. Hi havia un reportatge sobre la final del campionat del món d’escacs del 1985. Kaspàrov versus Kàrpov. Viatjar (encara que sigui a la Zona Franca) té això de bo, vaig pensar. Acabes per tafanejar una revista que mai de la vida miraries a casa teva.

Cinc minuts més tard vaig pujar a l’habitació. Em vaig estirar al llit sense despullar-me. Se sentia el zum-zum de la màquina de venda de begudes del passadís.

Van trucar a la porta.

Després de fer l’amor, ens vam entretenir mirant la tele. Una presentadora tota extremada entrevistava un veterà cantautor reconvertit en cantant de rancheras que no parava de fer-li insinuacions d’allò més evidents. I a mi m’agradava perquè estàvem despullats i fèiem tot de comentaris irònics sobre la situació. I mentrestant, la noia se’m recolzava a l’espatlla dreta per observar l’exterior a través de la finestra oberta: vam veure un home al carrer, aturat, esperant. Aturar-te a la Zona Franca és com aturar-te enmig d’una autopista. Pitjor, encara: ni tan sols tens l’esperança que hi hagi a prop un telèfon SOS. T’hi sents esquifit, escarransit. Acabes encomanant-te de la desolació de l’ambient.

Ens vam acabar l’ampolla de whisky DYC.

—Baixem a sopar?

—Sí.

—Hi ha moments que necessitem algú al costat —va dir la Magda mentre somreia. I va arrapar-se més a mi.

El whisky DYC feia aquests miracles. No entenc per què els entesos el menyspreen tant.

Li vaig tornar el somriure perquè tot plegat era curiós de debò. I perquè hauria d’estar prohibit que uns aturats com nosaltres, en comptes de buscar feina, llencessin els diners del subsidi d’aquella manera.

Tan poc productiva.

Publicacions recomanades

  • Portada del libre Seré el teu mirallSeré el teu mirallComanegra, 2023
  • coberta del llibre Els camins de la RutEls camins de la RutProa, 2019
  • portada del llibre Amics per sempreAmics per sempreEdicions Bromera, 2017

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis