Efectes de la transformació del treball

Il·lustració © Maria Corte

No és la fi del treball sinó la seva transformació

No es tracta d’un plantejament catastrofista. Segueix havent-hi una societat del treball, però han canviat radicalment les condicions. Es produeix una modificació profunda de la condició salarial. Entrem en una societat de plena activitat però no de plena ocupació, la qual cosa vol dir que hi ha molta feina però no tothom hi té accés.
Apareix una tendència a la polarització entre persones altament ocupades i altres amb greus problemes per accedir a una feina. Però ens trobem en una època postindustrial, no de posttreball. No ha canviat la centralitat del treball sinó la manera d’entendre aquesta centralitat i, per tant, també, la manera d’incorporar-la en la narrativa vital. Per exemple, quin és el pes que dona cadascú a l’element treball en el projecte personal de vida o com creu que li permetrà assolir els propis ideals.

L’orientació actual del treball tendeix a desfer la dimensió col·lectiva

El debat sobre el pes social del treball i les regulacions per fer-ho possible tenen una llarga trajectòria. L’important d’aquesta qüestió és com es té en compte la possibilitat d’existir en el camp de l’altre; com es fa possible l’adquisició d’un sentiment d’utilitat envers el conjunt de la societat i com es reforça la complementarietat dels individus.

Les transformacions que pateix el treball tendeixen a desfer aquesta dimensió col·lectiva, garant de l’orientació a l’altre. Es desenvolupen noves formes d’organització del treball que apunten a un enfocament narcisista i a una interiorització de la causa de l’empresa. L’anomenada economia de plataforma n’és un bon exemple: els treballadors es troben amenaçats per una exposició cada cop més directa a les fluctuacions del mercat de treball, i això els afecta en el salari, les proteccions i els estils de vida. En aquesta línia, podem situar tres factors que incideixen en la construcció del projecte professional. El primer té a veure amb el temps. La persona ha de manegar-se en relacions a curt termini, passant d’una feina a una altra contínuament, sense possibilitat de pensar a llarg termini; el segon factor té a veure amb la necessitat de canviar la base dels mateixos coneixements, desenvolupant contínuament noves habilitats vinculades amb noves demandes del mercat de treball; el tercer factor, finalment, implica haver-se de desprendre del propi passat, que la persona torni a néixer, laboralment parlant, tantes vegades com ho requereixi la seva inclusió laboral.

La precarització

Potser un dels termes que ha aconseguit expressar millor els efectes que genera en les persones aquesta nova situació és el de precariat, condició social que relacionem amb aquelles persones que tenen males condicions laborals. Però aquest és només un dels aspectes del precariat. L’altre és la manca de suport comunitari. Aquest segon aspecte té una incidència fonamental en la configuració d’aquesta nova categoria. Podem dir que la precarietat laboral és un reflex de la precarietat dels llaços socials, però també ho podríem formular a l’inrevés: la fragilitat social comporta fragilitats en l’ocupabilitat. L’esborrament dels antics rols socials articulats en relació amb el treball provoca l’exclusió no únicament de qui no té feina, sinó també de qui no disposa d’ancoratges socials. Cal tenir en compte que el treball està en el centre de la visió del món que hem construït; ha estat el principal element d’identitat personal i social, ha estructurat l’activitat social, ha condicionat l’urbanisme, ha determinat les ideologies, ha regulat els cicles de vida, ha incidit en els sistemes d’aprenentatge, ha atorgat rols...

La connexió entre la precarietat laboral i la dels llaços socials ens permet entendre que, en realitat, es tracta d’una precarietat simbòlica. Actua reduint el marc mental en el qual era possible pensar i articular un projecte de futur, d’imaginar-lo, de projectar-lo. El resultat final és la dificultat en la producció de sentit i, per tant, en com ocupar un lloc protagonista en la nova realitat laboral. Però això no afecta tothom igual, atès que la possibilitat de representar-se en un món del treball fragmentat està desigualment repartida. Sense un mínim de cultura i sentit crític, l’adquisició i el domini de certs coneixements només tenen un valor limitat. La prova és que cada cop hi ha més títols, però cada cop tenen menys valor social.

Destrucció de l’experiència col·lectiva

Els processos de precarització provoquen la destrucció de l’experiència col·lectiva, ja que l’espai en el qual era possible articular allò individual i allò col·lectiu es dilueix. La desregulació del mercat de treball canvia el valor de la pròpia trajectòria laboral i professional, altera la manera de mobilitzar l’esforç de la persona i transforma la matèria de què està feta la possibilitat d’inscriure’s subjectivament en un determinat lloc de treball.
L’esborrament del marc en què les persones poden articular la dimensió individual en la social comporta una falta d’identitat, una crisi del relat ocupacional. Suposa quedar fixat en un estatus que no ofereix cap possibilitat de carrera professional.
L’espai social on esdevenien les construccions compartides s’acaba convertint en un espai inestable i fragmentat, que no orienta. D’acord amb aquest fet, cada cop augmenta més el volum de persones que no només no tenen feina, sinó que no s’adapten a les noves lògiques laborals.

Una visió només en clau productiva

La majoria de les polítiques d’ocupació tendeixen a ubicar la persona en relació amb la seva capacitat productiva. Es tracta d’una mirada que genera nous processos de segregació en nom de la productivitat. La desocupació s’apodera de la idea de treball i s’organitza sota la consigna de recuperar un ideal perdut, i el resultat frustrat d’aquest intent sempre recau sobre la persona sense feina, fixant-la en aquest lloc de fracàs.
Les polítiques neoliberals han traslladat els criteris de gestió del treball de les empreses a les poblacions, però això és una trampa per a les persones. S’ha fomentat el concepte d’ocupabilitat per justificar que tothom ha de ser ocupable, i ara estem assistint a un nou procés de culpabilització dels desocupats. D’aquí sorgeixen les “competències líquides”, coneixements altament obsolescents pensats perquè l’individu pugui competir amb altres per accedir a una feina. El problema és que les persones caduquen al ritme que ho fan els seus coneixements superficials, i en el mercat de la precarietat, com més buit de saber, més ocupable ets.

La dimensió comuna del treball

L’equilibri entre economia i justícia social està en crisi, i els seus efectes no només són la pèrdua d’ocupació, sinó també l’orientació social envers el treball. Es pensa més en la lògica d’utilitat pública que d’interès comú: mentre que el públic és la gestió d’aquest equilibri des de la perspectiva de la suma dels interessos individuals, el comú és la gestió d’aquest equilibri des de la perspectiva dels interessos col·lectius. En el primer cas, el problema s’anomena desocupació i afecta cadascú individualment; en el segon, es tracta del valor social de la persona a través del treball i és un problema de la comunitat.

Què se n’ha fet del treball en tant que bé comú? Malgrat aquesta crisi, trobem nombroses pràctiques i experiències que conceben el treball com una activitat lligada al bé comú. Moltes han nascut amb l’objectiu de fer economia de manera diferent. Són iniciatives que reparteixen la propietat, la presa de decisions i l’organització del treball entre totes les persones implicades. Les cooperatives en són un bon exemple.

En altres àmbits de la vida podem trobar aquesta orientació cap al bé comú. Vegem-ne alguns exemples: projectes on es comparteixen i intercanvien objectes i coneixements sense una finalitat mercantil; propostes que estableixen models no especulatius d’accés a l’habitatge i que generen noves dinàmiques entre els veïns; iniciatives comunitàries autogestionades que busquen satisfer necessitats comunes com ara la criança compartida dels fills, els horts urbans o els grups de consum; activitats laborals compromeses amb l’impacte social i ecològic de les seves pràctiques, o iniciatives que fan visible i posen en valor l’economia de les cures.

En totes aquestes propostes, el que és comú no es limita només a la copropietat de les coses sinó que s’amplia a la coactivitat, és a dir: una activitat compartida que té la voluntat de transformar la nostra relació amb el treball i amb l’economia.

En un moment de falta de treball o de treball precari, una orientació individualista, que centra la gestió d’allò públic en els interessos particulars, ens porta a acceptar els riscos de competir pels llocs de treball existents i a donar la culpa a qui en queda exclòs. En aquesta lògica, l’exclusió serà vista com un resultat “natural” del funcionament del mercat. D’aquesta manera veiem com la millora de l’ocupació basada en la competència no impedeix que es generin majors exclusions d’aquells menys preparats. Això és important tenir-ho en compte perquè habitualment hom pensa que la millora de l’ocupabilitat és el revers de l’exclusió laboral, quan, segons quin sigui l’enfocament que s’hi doni, és només el discurs que la legitima. Acceptar la competència com a marc regulador de la participació en el mercat laboral obliga tothom a sotmetre’s a la màxima neoliberal de ser productiu o rebre’n les conseqüències.

A mode de conclusió

La transformació del mercat laboral ens dona la possibilitat de repensar la nostra relació amb el treball: o segueix sent un bé privat que genera precarietat i exclusions, o es tracta com un bé comú i fa possible la integració per la via de la utilitat social. O dimitim davant del relat neoliberal o acceptem el repte de generar noves formes de treballar. Aquest és l’escenari al qual ens convoca la transformació del treball.

 

Referències bibliogràfiques

Bauman, Z., Trabajo, consumismo y nuevos pobres. Gedisa, Barcelona, 2003.
Castel, R., La metamorfosis de la cuestión social. Plaza Edición, Buenos Aires, 2002.
Laval, C. i Dardot, P., Común. Ensayo sobre la revolución del siglo xxi. Gedisa, Barcelona, 2014.
Sennett, R., La cultura del nuevo capitalismo. Anagrama, Barcelona, 2006.
Standing, G., El precariado. Una nueva clase social. Pasado y Presente, Barcelona, 2013.

  • Desafíos en un mercado laboral en transformaciónDesafíos en un mercado laboral en transformaciónUOC, 2017
  • Trabajo y vínculo socialTrabajo y vínculo socialUOC, 2012

Temàtiques relacionades

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis