“Durant el procés hem jugat amb foc i ens hem cremat”

Francesc Serés

Retrat de Francesc Serés © Nikolaus Brade

Francesc Serés es connecta telemàticament des de Berlín per respondre les preguntes de Barcelona Metròpolis. L’escriptor hi viu des de fa un any, poc temps després de dimitir al capdavant de l’Institut Ramon Llull, que va dirigir durant només quatre mesos. “He intentat deixar testimoni de coses que no han estat explicades o que crec que les podia explicar jo, per situar-les en una tradició i que continuïn. El temps dirà si això aguanta el pas dels anys o no”, afirma quan se li pregunta si la seva obra denota una forma de ser en el món. L’octubre del 2022 va publicar la novel·la La mentida més bonica (Proa), que protagonitzen una parella de professors el dia que es jubilen. Són dos activistes independentistes que han viscut un gran desengany per l’evolució del procés.

Francesc Serés (Saidí, Aragó, 1972) és llicenciat en Belles Arts i en Antropologia per la Universitat de Barcelona. Com a escriptor, ha publicat obra de diferents gèneres, com la novel·la (la trilogia De fems i de marbres, La casa de foc i La mentida més bonica); la novel·la juvenil (El llarg viatge d’A); el relat (La força de la gravetat, Contes russos i Mossegar la poma); el teatre (Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig); la crònica i l’assaig (La matèria primera i La pell de la frontera); i l’article periodístic. Ha estat reconegut amb dos premis de la Crítica Serra d’Or i el Premi Nacional de Literatura, entre altres. En l’àmbit institucional, el 2016 va ser un dels promotors i el primer director de la residència Faber, a Olot, i també ha dirigit l’àrea de creació de l’Institut Ramon Llull, del qual va ser director el 2021 durant un període de temps curt.

Vostè ha afirmat que el va colpir el que va dir Lluís Salvadó, aleshores secretari d’Hisenda, parlant per telèfon amb un altre polític, dos mesos abans de l’1 d’octubre del 2017. “Si continuem tots pensant que estem preparats i tothom va fent veure que ho estem perquè ningú no s’atreveix a dir que el rei va nu, ens podem trobar que el 2 d’octubre algú es pensarà que serem on no som.” És quan Francesc Serés cau del cavall?

És una trucada clau i cadascú té el seu moment. De cavalls, n’hi ha molts, i n’hi ha un del qual no pots caure mai, mentre no se solucioni el conflicte existent. El que tots volem és que la comunitat cultural, social i fins i tot política de Catalunya sigui capaç de sobreviure en un futur. D’aquest cavall no caus, perquè és de justícia històrica i cultural.

Què és el que canvia, doncs?

Canvia el grau de confiança que vas dipositar en unes persones. És gradual, és clar, perquè va amb el grau de convenciment de cadascú. Diguem que no tens el mateix grau de confiança l’any 2012 que l’any 2017. Potser confiança és un terme molt complex. Però diguem que el grau de compromís que creus que pots tenir l’any 2017 no és el mateix que l’any 2012, després de totes les promeses que s’han fet. No promeses en tant que es pugui aconseguir un objectiu o no, sinó que s’han fet les passes necessàries i s’ha construït un escenari en el qual hi ha alguna probabilitat, de manera que no farem el ridícul.

És la part que no va funcionar?

D’això va la novel·la. Del pas d’aquest moment d’estupefacció a la negació, a la decepció i, finalment, a l’allunyament. És quan ens adonem que no hi havia res preparat. S’ho van jugar tot i nosaltres ens ho vam jugar tot fent-los confiança. Aquest és el tema del llibre: la confiança que fas i la confiança que et demanen, i quin és el punt d’equilibri.

En quin moment decideix escriure la novel·la?

Va agafant forma de mica en mica, perquè per a mi també és part d’un procés vital. He anat dels articles d’El País a l’activisme de tallar carreteres, passant per la creació de la residència Faber o la implicació a l’Institut Ramon Llull. És un procés personal, de compromís amb moltes coses. Va creixent i hi ha un moment que no es pot aguantar més, perquè no es pot negar la realitat. I això té unes conseqüències. Si fos una cosa innòcua, diria que no ha passat res, però la reculada és tan gran que no hi ha cap altre remei que reconèixer-ho i s’ha de poder començar a explicar. Finalment, quan decideixo sortir de l’Institut Ramon Llull, em sento lliure per fer aquesta novel·la.

És una novel·la amb molta reflexió, gairebé com un assaig.

No és un assaig, però sí que vaig intentar que tingués aquesta part de reflexió que penso que tots vam tenir durant molt de temps. Ara no sé si la gent intentarà oblidar tot això, però durant temps ocupava moltes hores de les nostres converses, moltíssimes. En el meu cercle no parlàvem d’una altra cosa. Vam viure la política molt intensament durant anys, la vida es va barrejar amb la política i la política es va barrejar amb la vida, i això significava diàleg, parlar molt i discutir molt.
Crec que una cosa així, amb tanta gent, no havia passat des dels temps de la Transició, que no vaig viure. Per tant, no em va sortir de fer una novel·la d’acció, d’amagar urnes, perquè no era el tema. El tema era narrar una cosa evanescent, abstracta i tan sòlida per a tanta gent, que s’havia expressat amb paraules i s’havia narrat, poc o molt, dins del cap de cadascú.

Per què situa l’acció al Penedès, amb una parella de professors que es jubila?

Quan l’escrivia, el meu objectiu era que la gent la pogués acabar. Per què? Doncs perquè estava donant al lector un missatge que, en un principi, no vol sentir o li costarà de llegir. Per tant, no volia utilitzar coses excèntriques. L’Alt Penedès és un lloc plausible perquè hi passi la història i és un lloc reconeixible. Els professors d’institut també són personatges identificables. No volia fer una novel·la complexa, amb fets complexos de creure o difícils de situar dins dels temps que hem viscut. Tots tenim amics que són professors d’institut i aquests professors són el pal de paller de cada lloc.

Llavors la trama és secundària?

Hi ha la trama de pensament intern, polític i personal, la narrativa del desencís, de com és que hem arribat fins aquí. Fins i tot quan hi ha una persona que ho intenta explicar, que és en Nicolau al diàleg final, no se’n surten, perquè encara no és el moment que ens en puguem sortir.

Ha de passar més temps?

Per poder-nos-en sortir, però no per explicar el que ha passat. La novel·la no explica tot el procés, sinó una part molt petita, que és el desencís, el desengany. I ho intento fer sense èpica. Si hi posés èpica, encara hi hauria de posar més decepció, perquè no s’aguantaria, no seria creïble. I ho faig amb uns personatges que no són ni èpics ni extraordinaris. El repte era enlairar la història i fer-ne un relat plausible.

Retrat de Francesc Serés © Nikolaus Brade Retrat de Francesc Serés © Nikolaus Brade

Abans de sortir de l’Institut Ramon Llull, va estar uns quants anys vinculat al món institucional.

Són aquelles coses a les quals no es pot dir que no, perquè ho havia de provar, però, en un context polític com l’actual, hi ha moltes possibilitats que no m’hi entengués. La fotografia de Pedro Sánchez i Emmanuel Macron que es van fer al Museu Nacional d’Art de Catalunya al gener és la realitat del país. Per això, tan aviat com em vaig adonar que no m’hi entendria, me’n vaig anar. Tinc una altra vida, que és la literatura, en la qual estic molt a gust. És l’avantatge de tenir diverses vides. I si d’alguna cosa em sento orgullós és d’haver creat la residència Faber, que és meravellosa i que continua. Va ser una aventura importantíssima, vinculada precisament a aquells primers temps del procés.

Llavors va decidir escampar la boira i anar-se’n a Berlín.

No va ser una cosa decidida, però dues o tres setmanes després de plegar del Llull li van donar una beca a la meva dona, i jo tenia pendent una estada llarga a l’estranger. Va encaixar. Ha estat un any molt intens, ple d’aprenentatges i experiències, ple de llibres. També un any trist, per la guerra d’Ucraïna.

A les xarxes socials va explicar la seva experiència en primera persona amb els refugiats que arribaven a Berlín.

Ho puc explicar perquè té relació amb el proper llibre, que ja estic escrivint, i amb la idea de guerra. De com gent que no hem passat la guerra ens podem trobar interpel·lats per una realitat que no pensàvem que viuríem i que la tenim aquí al costat. Tant per vincles familiars, ja que la meva dona és russa, com per vincles de proximitat, per desenes d’amics que tenim, i, finalment, perquè aquí a Berlín va arribar una allau de refugiats.
Nosaltres ens hi vam involucrar molt, sobretot els dos primers mesos, hi fèiem moltes hores. Això també et dona una altra perspectiva del conflicte català, perquè hi va haver molts polítics ucraïnesos que es van quedar al peu del canó, mai millor dit, tot i que els podien pelar, perquè venia l’exèrcit rus. I no han renegat en cap moment.

I això el va interpel·lar?

Aquesta diferència m’interpel·la i em fa preguntar quin és el meu lloc en la societat, quin és el meu lloc com a escriptor, què ha passat aquí, com funciona el món, quina és l’escala de valors que hi ha dins de Catalunya… Ha estat un any ple d’estímuls, no tan sols culturals, sinó vitals i socials. De segur que d’aquí a molt de temps encara ho recordaré: que bé, malgrat tot, que ho pogués viure. I tinc la sensació que és l’inici de moltes coses. Déu dirà.

Com hi ajudaven?

Tampoc hi vull donar més importància, simplement tenim molts amics a Ucraïna i a Rússia, i era gairebé un deure moral. La meva dona seguia el que anava passant a partir del 24 de febrer a través dels grups de Telegram. I el dia 1 de març, quan fèiem la mudança a aquest pis, just al costat, a 500 metres, teníem un hotel amb més de 200 refugiats. Ho vam deixar tot i vam anar cap allà. Els primers dies érem molt pocs i l’ONG que ho organitzava estava desbordada.
La meva dona podia parlar amb ells, jo m’hi entenia en anglès, i vam veure una realitat, diferent de la de la guerra, que és la de l’onada expansiva que ha arribat fins aquí. Són moltes hores de convivència, i eren temps complicats perquè encara hi havia la covid. Tampoc en sabíem l’abast ni quan s’acabaria la guerra. Semblava que havia de ser molt ràpida i encara continua. Ara ja està tot més organitzat i institucionalitzat, però el moment (entre cometes) interessant, màgic, era quan no hi havia res. A mi no em van demanar ni d’on era i m’hi deixaven de responsable. També hi havia una part humana emocionant, interessant, des d’un punt de vista d’experiència.

Vostè ja tenia experiència amb els immigrants que treballaven de temporers a Lleida.

Molts d’ells eren refugiats que fugien de la guerra, i això ho sabíem. Hi havia els que fugien de la guerra civil algeriana, els de Sierra Leone, els del Txad o Mali; i la gent que arribava de Colòmbia i de l’Amèrica Central fugint de les guerrilles. Aquells eren homes, i aquí a Berlín eren famílies, dones, criatures, gent espantada a qui els havien llançat la bomba a casa, així de clar.

Deia que tot plegat tenia a veure amb el pròxim llibre?

A partir de la realitat de la Segona Guerra Mundial a Alemanya, també de la Guerra Civil, de la guerra a Ucraïna entre Rússia i tot plegat, al llibre intento descriure aquest triangle, que és assaig, és vivència i és molta imatge. La veritat és que ara mateix m’està ocupant el temps i n’estic molt content. Implica aprendre alemany, utilitzar molts altres recursos i treballar amb molt material. Diria que a l’estiu de l’any que ve ja li tindré el peu al coll.

Deixa enrere l’etapa del procés independentista, doncs?

Deixo enrere el país com a tema central dels meus llibres, que potser ja tocava després de vint-i-dos anys.

A diferència de La mentida més bonica, en obres anteriors parla de llocs viscuts, i els explora i els analitza a través de la literatura. Quina és la pretensió?

No ho sé fer d’una altra manera. Escric del que veig, del que sé o del que crec que puc parlar. El Sallent, el poble de La casa de foc, era un lloc que tenia un punt de màgia i també d’aventura vital. Hi vaig estar molt bé i, tal com me n’anava allunyant, va començar el canvi amb el procés, la Faber, els articles a El País, que era una cosa molt intensa pel que significava l’opinió política en aquells moments.
Al Sallent hi tenia un lloc de refugi on vaig anar pensant la novel·la, i escriure-la també va ser com un homenatge a un lloc que em va acollir molt bé, des del 2006 fins al 2012. Tinc un record inesborrable de la gent. Això sí que era un intent de novel·lar una part de la vida i de donar-li sentit i forma, de solidificar-la. Aquells anys, que han tingut sentit per molts altres motius, han quedat empaquetats en aquest llibre, i això compleix una mica la voluntat de la literatura. És una història innovadora, amb la qual el lector pot connectar amb aquest punt de màgia que tenen els personatges, que són una mica bruixots perquè n’hi ha que troben aigua, però tenen els mateixos problemes que tothom.

Aquest llibre ha tingut dos premis, el Proa i el Llibreter, i molt bona acollida entre els lectors.

N’estic molt content perquè és un llibre que, modèstia a part, agrada molt a la gent, als clubs de lectura, i això és meravellós. D’aquest últim, en canvi, La mentida més bonica, la gent que em diu que li ha agradat m’ho diu en privat.

A La pell de la frontera se situa a la seva terra natal, un poble de la Franja on es parla català, una mena de no-lloc. La seva mirada des d’allà és diferent?

Ara, a Berlín, ho he recuperat una mica. Si no m’hagués oblidat d’Aragó, segurament els polítics no m’haurien pres el pèl. Sent a Aragó, t’adones molt bé de com és Espanya, però vivint a Olot me’n vaig oblidar. La Franja és un lloc especial. Suposo que tots aquests canvis d’un indret a un altre et fan veure millor les peculiaritats que té cada espai. He viscut a molts llocs, he treballat amb estrangers, collint fruita o a l’aula d’acollida, i la residència Faber era per a estrangers. Potser aquest punt de vista excèntric no l’he aprofitat prou. L’observació des de visions diferents i, al mateix temps, la voluntat de saber des d’on et posiciones per descriure les coses no han de coincidir amb les que utilitzen els altres escriptors, perquè, si no, estàs repetint els altres.

Retrat de Francesc Serés © Nikolaus Brade Retrat de Francesc Serés © Nikolaus Brade

És una mirada privilegiada?

Fins als disset anys desconeixia el gruix de la literatura catalana; no me l’havien ensenyat. Potser són les mancances, les que em donen identitat. No les virtuts, sinó els errors. I utilitzar les mancances que formen part de la meva biografia en un sentit positiu és el que em diferencia dels altres. En el meu cas, també hi ha els canvis de lloc on visc, de feines, aquest fet d’entrar i sortir de les institucions o del poder, que he vist des de dins, i així ho puc narrar des de fora…

A diferència dels autors que sempre visiten els mateixos llocs i els mateixos temes, la seva obra no es repeteix. Cada llibre és nou.

Penso que tots tenen un aire de família, perquè no hi ha herois extraordinaris, són gent comuna que tothom pot reconèixer. El punt de vista sí que sempre és diferent. Després de la primera trilogia, De fems i de marbres, que aborda el trasllat del camp a la ciutat, els següents tenen elements comuns amb els primers, però el tema és la classe mitjana. Després hi ha la distància que agafo amb els Contes russos. Es produeix un altre canvi amb La pell de la frontera i, encara, tot i que pensava que no seria capaç d’escriure sobre la Garrotxa, publico La casa de foc. I l’últim és un llibre gairebé vital, com un ritu de pas, que és La mentida més bonica. No podia escriure cap altre llibre fins que no hagués passat per aquí. Impossible.

És com una expiació o una catarsi?

Més aviat com un pas necessari. No seria creïble que jo no parlés d’això, perquè sempre he parlat del que he tingut més al costat. És a dir, he escrit sobre aquell paisatge imaginari entre els Monegres i Lleida; després de la classe mitjana, que és la matèria primera que anticipa la crisi del 2008; els Contes russos, que són una ironia sobre la identitat pròpia; La pell de la frontera, amb aquesta proximitat a la immigració; o, en termes més petits, Mossegar la poma, que és quan em divorcio i escric un llibre sobre parelles, quan ja tinc trenta i tants anys i en conec moltes, llavors arriba La casa de foc i, finalment, era inevitable que parlés d’aquest tema, perquè és el que més hem viscut. Ara bé, no esgoten el procés, ni de molt, aquests deu anys. El que m’estranya és que ningú més n’escrigui, perquè és el més important que ha passat, sens dubte, per a moltíssima gent.

Aplica a la literatura la seva formació en antropologia i belles arts?

Poder haver estudiat és un miracle, perquè hi ha molta gent que no s’ho ha pogut pagar. Però quan dic estudiar sembla que vulgui aplicar la teoria a la pràctica, i no és això. M’ho agafo com una vivència. Quan mires l’aventura que és l’antropologia, que és intentar descriure els altres, descriure un grup humà, em fascina. La línia que separa l’antropologia de la literatura és molt fina. M’agrada parlar més de l’experiència de les lectures per poder entendre el món i els altres. Després tot això s’ha de tamisar molt, perquè no pots fer llibres d’assaig. El lector el que vol és que no et facis pesat. Una vegada un periodista de The New Yorker em va dir: “Francesc, no oblidis mai que som entertainers”. l això vol dir forma, i pensar en el lector. Ara bé, tants caps, tants barrets; cadascú per on l’enfila!

Als seus llibres parla de diferents menes d’intel·ligència. Per exemple, a La casa de foc, el foraster que arriba al poble té molts estudis, però resulta que és el més ruc en altres coneixements.

Sempre ets el tonto del poble. Arribo a Berlín i soc el tonto de Berlín. Quan vaig entrar a Belles Arts o a Antropologia, jo era el més tonto. I quan arribo a Olot, també. Aquesta actitud, una mica de Parsifal, de full en blanc, de persona ignorant que ho intenta absorbir tot, surt de dins d’un mateix. Però aquest intent d’aprendre, que és una passió i una emoció, és un component vital que s’ha de conjugar amb una altra cosa, que és la disciplina d’aprendre.
Ara, per exemple, estic aprenent alemany, i sense passió i sense ganes és per tirar el barret al foc. Has d’aprendre el datiu i l’acusatiu…, però quan veig que puc començar a llegir un llibre en alemany, la cosa canvia i l’alegria és indescriptible. No em puc passar el dia tancat a casa, és molt avorrit. Has d’anar a trobar els altres, perquè soc incapaç de projectar-me a mi mateix només escrivint. Potser el temps d’escriure sobre Catalunya s’havia acabat. Potser algun dia hi tornaré. Aquí soc estranger absolut. Ara ja em faig entendre, tot i que riuen, i penso que dec parlar com el Cruyff.

La casa de foc o a L’ombra de l’arbre genealògic, on surt la casa de la seva àvia, sembla com si les cases tinguessin vida.

Fins ara hem parlat en un nivell molt contemporani: de moure’s, de la política, dels llibres, d’aquesta distància que interposo amb els estrangers… Però hi ha una altra distància que és temporal. És la distància històrica, que és meravellosa. Com hi jugues? Com penses en els que t’han precedit i que ja no hi són? Tu mateix et vas situant en aquest espai. A la casa de davant de la casa de la meva àvia hi ha un escut que diu: “Don Francisco Serés, 1780”. No és casa meva, sinó d’un avantpassat. Això em fa pensar que hi havia un home que es deia com jo i que ja no hi és. I a la casa del Sallent encara era més bèstia: 1587.
Però no és una cosa d’ara, sinó que es remunta a la meva educació, quan jo era petit. Són els anys setanta, a Saidí, i em crien els meus avis. És com criar-te amb Tolstoi. Ells havien nascut abans de la guerra i les seves històries són de començaments del segle xx a Saidí, o a Barcelona com a molt, que és com el segle xix al món. Per tant, en el meu cas, les cases són els llocs per on ha passat la història. I la història és una cosa meravellosa perquè t’ensenya el futur. Ja sé que és un altre clixé, però és això: on seràs? Què en quedarà? Què els ha passat als altres que no t’ha passat a tu?

No oblidar la història per no repetir-la?

Hi ha una cosa meravellosa que és que ja em tocava, aquesta hòstia política. Els meus pares van tenir el desengany durant la Transició i, tot i que em pensava que a mi no em tocaria, penso amb una alegria no cínica: “Ah, mira, la història funciona”. A la meva dona li va caure el país a sobre quan era petita i es va descompondre l’URSS. Berlín és una ciutat plena de cicatrius. Ara bé, si he viscut aquesta derrota també vol dir que estic viu. És una derrota postmoderna, tronadeta, com ho són les nostres, oi? Però no deixa de ser un grau de decepció, com els va passar als pares, i com els va passar als avis durant la Guerra Civil.

Com veu la situació de la llengua catalana? Ens en sortirem?

M’agradaria pensar que sí, és clar, però durant el procés hem jugat amb foc i ens hem cremat. I el pagament de la derrota encara no sabem quant de temps durarà ni quin serà. El país està tocadíssim i el nucli del país és la llengua, que expressa un món i una tradició, una cultura única.
A més, Espanya no pararà d’anar-hi en contra, i menys ara, que fa el que vol amb el Govern. Tenim la dissort de ser en un estat que vol esborrar la diversitat cultural. I perquè, si veig els darrers anys en perspectiva, hem fet un paper galdós, tots plegats. La llengua podria estar ben emprenyada. Amb els altres, és clar, però també amb nosaltres. Tant de bo tot canviï per a bé.

Publicacions recomanades

  • La mentida més bonica Proa, 2022
  • La casa de foc Proa, 2020
  • La pell de la frontera Quaderns Crema, 2014

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis