Diamante

Il·lustració © Joan Alturo

Si li arriben a explicar a Diamante Trivallo que s’havia de passar tota la vida en una mateixa feina, s’hauria posat molt trista. Sort que no li ho van dir. A Diamante li ha agradat sempre tenir la sensació que les coses poden canviar, que ella té el control de la seva pròpia existència. I passar-se trenta anys fent exactament el mateix és, conceptualment, aclaparador. Però si no t’ho expliquen i la vida va passant, perquè la vida sempre va passant, com la vida de Diamante Trivallo, llavors tot es torna suportable i fins simpàtic. Les coses han d’esdevenir de pressa i sense que ningú no te les expliqui. Per això, avui mateix és el seu últim dia de feina, avui es jubila Diamante Trivallo.

Cada vegada que a Diamante li toca recuperar una contrasenya oblidada, respon a la pregunta “Quina és la teva professió ideal?” i ella encara hi escriu Periodisme. Ara la fa riure. Diamante Trivallo volia ser periodista, però periodista de les de veritat. Mai no va exercir, mai, ni una mil·lèsima de segon, ni en broma. És que Diamante escrivia molt bé. Escrivia bé de plorar. Escrivia tan bé que un amic del seu pare li va dir en un casament que Diamante serviria molt bé per a una altra cosa. Ho va fer després d’un discurs en què Diamante Trivallo havia fet plorar tots els convidats, va ser tan emocionant que el nuvi va haver de parar per anar al lavabo tres vegades. El capellà que oficiava l’enllaç va assegurar que mai no havia vist abans res d’igual. La núvia també va plorar, el seu plor era continu, com un degoteig, com de reg programat. El nuvi, en canvi, plorava com un inhabilitat emocional, això és, com ploren els homes, atacs sobtats, d’infart petit, tan intensos que senzillament obligaven el nuvi a amagar-se i a suspendre la cerimònia durant cinc o deu minuts. Era un embolic. La canalla, les dametes d’honor, s’amagaven sota els bancs de l’església i ploraven com ploren els nens, insuportablement i plens de mocs. S’agafaven de la mà i tremolaven de fred. Un nebot de la núvia, de cinc anys, Estebanín, entre plor i plor, es preguntà en veu alta: “Aleshores, per a què serveix l’amor?” Tothom es va mig tapar la cara per continuar plorant. Les sogres queien a terra en rodó, marejades perdudes. El maquillatge de les convidades va quedar fet una coca, de manera que el casament adquirí, en conjunt, un estil molt poc festiu, més aviat sòrdid i com de porqueria. Les dones tenien les cares plenes de rímel corregut, caminaven com zombis, ennegrides, agafades de la mà. Cames trontolloses, les dels assistents; mirades perdudes en sortir de l’església. Realment la gent no podia, no podia parar de plorar. Durant mesos, els convidats xiuxiuejaren sobre el casament, no per criticar el càtering o el vestit de núvia. Només recordaven allò de Diamante, l’amiga aquella de la núvia. Aquell discurs tan rar. Com d’amor, però no. “Va ser salvatge la tía, va ser salvatge”. Després del casament, es divorciaren deu persones.

— Creus en Déu?

— No gaire. 

— T’agrada fer plorar la gent?

— Sí. 

— T’agraden els morts?

— Bé.

Un amic del pare de Diamante, el senyor Mondrón, la va portar directament al tanatori de Sancho de Ávila. Sense saber-ho, aquell casament havia estat el primer dia de feina de Diamante. Fou claríssimament un fitxatge. Va assegurar Mondrón que Diamante s’havia de dedicar a això professionalment, que el que havia explicat aquell diumenge al casament tenia més a veure amb la mort que amb la vida. A això? Però, què és això? Dedicar-se a què? El pare de Diamante no entenia res i, com tots els pares, el seu principal temor era que la seva filla acabés prostituïda. Diamante tenia una bellesa relativament normativa, força alta, corpulenta, braços atlètics i una melena castanya que li arribava pràcticament fins al cul. Diamante era el que es diu una noia guapa que a vegades prenia decisions estranyes. Per exemple, el dia del casament famós va decidir posar-se un vestit de color galàctic amb unes ales portàtils de plomes sintètiques. Deia Diamante que ho feia per la núvia, que a Cristina li agradaven molt els ocells. Ningú no va entendre res d’això i la gent gran ho prengué com un insult. Diamante no va sortir gaire ben parada del casament, però almenys va aconseguir una feina i força ben pagada.

 El tanatori oferia el servei de “cerimònia laica” per aproximadament 3.500 euros el pla complet, sense gaires extres. Fèretre, cerimònia, flors i unes pastetes i cafè per a la vetlla. Aquest era el departament que el senyor Mondrón tenia preparat per a Diamante Trivallo. Seria ella l’encarregada de preparar els textos de comiat dels morts. El procés era senzill: entrevistar els familiars, rescatar els detalls més emotius i fer plorar la gent d’allò més. Li van oferir contracte indefinit. Diamante, molt poèticament, va arrencar a plorar. El signà immediatament, va trucar al seu pare per explicar-l’hi i  començà aquella mateixa tarda amb dos vellets que l’havien dinyat als 90 i als 87 anys. Ja la van avisar que això era una jornada “tipus”. Diamante s’ho va passar bomba. Va aprendre que gairebé sempre hauria de rectificar a petició de les vídues. Li digué una d’elles, Florencina Malogrado, que tragués allò que l’home era un senyor valent i admirat. “És que, filla, el meu home era un pocavergonya —li va dir—, millor deixa-ho en ‘va ser un senyor’”.

Diamante Trivallo va aprendre al tanatori que la gent no és tan bona ni tan sols després de morta. Va aprendre a llegir els ulls llagrimosos dels parents, a detectar en les famílies les ombres i els secrets més recòndits. L’olfacte se li va aguditzar tant que, al cap dels anys, aconseguia saber de veritat i profundament si el mort era amistós, romàntic o molt treballador. Se les sabia totes. Havia ideat un text plantilla preciós per als familiars de morts de càncer, no és que el text desprengués gaire esperança, però tampoc en treia. Les morts de gent jove, no es pot dir, però és clar que li agradaven. Eren, per a ella, com dies de gala. Diamante Trivallo arribà a fer-se molt popular, arribaven morts de la resta d’Espanya per ser explicats una última vegada amb les paraules de Diamante Trivallo. El tanatori va incrementar els beneficis un 250 % els dos primers anys. Li apujaren el sou.

Avui es jubila. Diamante Trivallo s’ha mirat al mirall repetint per última vegada aquest gest d’arreglar-se a les 7.35 del matí. La seva cara és la cara d’una dona de seixanta-cinc anys. Cabells curts, ara grisos. S’ha vestit amb els seus texans de sempre i una brusa ampla, blanca. En aquests anys ha après que vestir-se discretament és infal·lible perquè parin atenció als seus textos i només als textos. Diamante Trivallo ha comprat bombons i croissants de pernil i formatge i ha cuinat truita de patates, que li surten boníssimes. Avui serà un dia especial, la mera idea d’acomiadar-se dels companys li fa una pena tremenda. Estan tots convidats. Les recepcionistes, les psicòlogues, els conductors, els tanatoestètics i les tanatopractores. Tots al complet menys Mondrón, que és mort. Es comenta que fins i tot vindran dos periodistes a fer una crònica de l’últim dia de Diamante Trivallo.

Per descomptat que ho ha fet: ha preparat un text per anar-se’n i deixar-los a tots allà, plorant.

Només veure-la arribar, la recepcionista, Mercè Quintana, la saluda com cada matí, la mira amb somriure radiant i plenament orgullosa i li diu que avui és el seu dia.

— Diamante, carinyo, estàs de sort. Avui: nen de set, avi de família nombrosa i un bon càncer de pàncrees —ja li ve a Mercè un primer rampell de plorera, de plorera espectacular, li tremola la veu i li brillen molt molt els ulls, el seu tipus de plor és el de bategades nasals, Diamante ho té controlat—. Mira com estic ja, només veure’t ja tinc ganes de plorar. Com et trobarem a faltar!

Publicacions recomanades

  • Llibre: Listas, guapas, limpias (Anna Pacheco)Listas, guapas, limpiasCaballo de Troya, 2019

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis